Artxipèlag

Observatori de la Cultura de les Illes Balears
Mallorca - Menorca - Eivissa - Formentera

Avui conversam amb Ricard M. Pinyol, poeta

El poeta Ricard M. Pinyol

La poesia

Hola Ricard. Pintor o poeta?

Ara mateix poeta i professor de dibuix. La part plàstica la segeixo vivint, però ara més centrada en la feina diària amb els alumnes. En l’actualitat no tinc gaire temps per fer obra personal i exposar-la, això es deu també al naixement de dos fills en els darrers anys, és per això que la part creativa s’ha quedat més reduida de moment a l’escriptura.

De tota manera, i ja sé que no és el mateix, la meva manera d’escriure té molt a veure amb el món de la plàstica, utilitzo sovint les imatges com a lligam entre les idees, i a part del que hom pugui trobar de sonoritat o de musicalitat dins qualsevol text meu també podrà facilment percebre la plasticitat, sobretot en l’ús de la sinestèsia i un particular cromatisme.

Anyil, no pot ser més descriptiu del que estàs dient… és una referència directa a la plàstica, l’has titolat amb un color

Portada del llibre "Anyil"
Portada del llibre “Anyil”

Sí, és molt difícil posar títol a un llibre, hi havia un escriptor, ara no recordo el nom- al qual li varen preguntar: “Ara què esteu escrivint? I ell respongué –“Estic escrivint el títol del meu llibre”. Jo he variat el títol de cada llibre, dues, tres i quatre vegades fins que no he trobat aquell que dius: sí, aquest és el que li cal…

Revisant i rellegint el meu darrer llibre de poesia vaig trobar en un haiku de la 2ª part un mot que semblava dir-me més: “Després del llampec, la tremolor anyil, els presagis morts”. Vaig sentir que la paraula anyil  vibrava dins meu d’una manera especial, que em donava la tonalitat idònia per al conjunt de poemes que havia aplegat.

L’Anyil és un color profund, entre el blau i el violeta; el color blau està fet de transparència, és a dir de buit acumulat, és el buit de l’aire i de l’aigua. Kandinski parla de què és un color que provoca un moviment cap el centre de nosaltres mateixos, alhora que atreu l’home envers l’infinit.  Vaig trobar que era un títol perfecte, li vaig comentar a l’editora, na Maria Muntaner i li va agradar.

Inicis

Quants anys ja de poesia?

Vaig publicar el meu primer llibre de poesia que vàrem titolar “La maison bleue”, perquè vivia en un pis d’estudiants a Barcelona que tenia les parets decorades amb paper pintat de blau. El vaig concebre conjuntament amb l’Albert Roig, un amic de la infància i poeta que també vivia en aquell pis.

Era un moment en el qual llegíem els surrealistes en francès. Aquest primer llibre és de l’any 1976 i me’n recordo que el volíem publicar a Tortosa, però com no hi havia cap editorial, només una que editava coses del bisbat o d’història de la ciutat; ens varem assabentar que hi havia una impremta a Roquetes a 5 km a l’altra banda del riu, l’amo era un jove del PSUC, deseguida connectarem molt bé amb ell, va entendre la nostra il·lusió i el nostre esperit rebel, teníem 16 o 17 anys.

Cada dos o tres dies anàvem amb bicicleta i li canviaven l’estructura i els poemes, perquè quan tens 16 anys estàs en un moment d’ebullició, escrius cada dia i cada dia ho transformes tot, el tornàvem boig.

Mallorca

Fa ja 40 anys?

Sí, entremig vaig tenir un buit, fins al 1994 no vaig tornar a publicar res, potser, perquè és l’època de formació. Vaig fer filologia catalana, després Belles Arts i sí que anava escrivint, però no tenia l’ànsia per publicar.

Arribo a Mallorca el 1991, i monto un Taller de Gravat, alhora que reprenc l’escriptura, vaig trobar que era un bon moment per intentar lligar un recull. A mi i a un amic menorquí, ens varen convidar a Sa Nostra de Menorca, ens van proposar de fer una lectura dels nostres poemes, amb la sort que després et publicaven un quadern, és així com amb en Jaume Murillo vam fer un recital a Ciutadella i després ens van editar, ‘Disperses’ a mi i a ell el seu llibre. Jo hi vaig incloure dibuixos propis.

Perquè  Mallorca?

Perquè tenia un amic que vivia a Algaida i freqüentava ‘El Molí d’en Xina’ un espai obert a l’art on hi havia un tòrcul que ningú sabia molt bé com fer anar, ell sabia que jo estava fent gravat amb Magí Baleta a Barcelona, de manera que em van convidar a impartir un curs de gravat al Molí, d’aquesta forma vaig aterrar a Mallorca, i durant els mesos de setembre del 1988, 89 i 90 vaig venir al ‘Molí den Xina’ on vaig fer diferents tallers.

El contacte amb Mallorca amb una llengua comuna, un paisatge que em recordava molt la terra natal juntament amb les ganes de fugir de Barcelona on ja s’estava preparant l’Olimpíada del 92, em van fer decidir a fer la mudança. Ja feia 15 anys que era a Barcelona i estava un poc cansat de la gran ciutat, d’alguna manera crec que enyorava la pau, les cales mig verges i la bellesa del camp mediterrani.

Amb Julio León vàrem muntar el ‘Taller Torculari’. Hi vàrem fer moltíssims de cursos al temps que també estampàvem obra gràfica original als artistes mallorquins o estrangers afincats a l’illa. Un conegut de Barcelona m’havia passat el telèfon de n’ Horacio Sapere, el vaig trucar, va ser una de les primeres persones que vaig conèixer aquí, ell em va facilitar alguns contactes i també vàrem fer molts projectes plegats. He estat 18 anys vivint del món de la gràfica.

Està clar que el fet de no tenir un sou fix quan acabes de ser pare em va abocar a ficar-me dins el món de l’educació, però en lloc d’ensenyar el català com ja havia començat a fer a la ciutat comptal, vaig preferir apuntar-me per impartir  dibuix. Vaig començar fent substitucions a l’Escola superior de disseny de Palma; després d’alguns anys de rodar finalment tinc plaça fixa a l’Institut de secundària Damià Huguet de Campos.

El Premi Mallorca

El Premi Mallorca ha significat alguna cosa especial per tu?

Premi Mallorca
Premi Mallorca

Va significar un reconeixement que d’alguna manera em feia falta per tenir energia per continuar escrivint. Em va donar molta alegria perquè vaig guanyar amb un llibre diferent del que havia fet fins aleshores. Principalment sempre havia escrit poesia en vers, en canvi el llibre ‘La inspiració i el cadàver’ està format per uns 40 poemes en prosa. Per a mi va representar un exerci de llibertat al qual no hi estava avesat.

Com es treballa la prosa poètica per no caure en la prosa?

Jo d’entrada no em sento novel·lista, no tinc un argument previ. Tinc un vers al cap que fa d’encenedor, d’espurna per començar, i una imatge em duu a una altra, vaig avançant i vaig polint sobre la marxa i poc a poc organitzo una estructura mínima. La prosa poètica em dóna espai, escric a raig sense pensar en la mètrica; després elimino molt, vaig condensant, cercant una veu i un to,un ritme. Quan faig gravat o dibuix sempre és des d’un esperit poètic.

Jo no sóc narrador. La meva mare sempre em deia perquè no escrius una novel·la? Un dia quan ja quasi tenia enllestida ‘La inspiració i el cadàver’ li vaig dur una fotocòpia del llibre i en la dedicatòria li vaig escriure que pensava que això era el màxim que podia fer en prosa, la novel·la que puc fer de moment és aquesta. La poesia cerca sempre la sorpresa, és una transformació del llenguatge, una recerca abissal per trobar la imatge inèdita.

Escriure un sonet és difícil però arribar-lo a escriure i que quedi com tu vols és molt difícil, quina part d’importància té la tècnica a l’hora d’escriure?

En té molta, et dóna ofici, t’ajuda a saber posar l’accent on toca, serveix per exercitar-te a fer rimes, etc. Jo he fet algun sonet però no m’ha agrada’t mai el resultat, prefereixo la poesia rítmica, lliure, musical, metrificada o no, però no cenyida a una estructura prefixada.

No obstant en el darrer llibre Anyil he assajat de fer haikus i tanques japoneses perquè són estrofes curtes, de 3 i 5 versos amb les síl.abes comptades, i així i tot resulta força complicat, ja que implica un enorme exercici de condensació, de trobar les paraules justes, hi ha una feina de concisió verbal tan important com en el repte de fer un bon sonet.

 

 La tinta es fa ombra sobre el paper i el vers llamp

o desglaç, crit o escrit, és cel o sang negra que la

mà vessa com llum de l’ombra. Més invenció que

mentida el poema és despullament i ritme, set o

secret. En el vers les paraules són com la neu que

va caient en volves lleugeres sobre la rasa blanca

del paper. De vegades podem veure el sender per

on trepitja desbocat el cavall salvatge del cor o el

desig que mai no s’assacia.

El poema és un mirall, la mirada d’uns ulls que

cerquen uns altres ulls; la recerca d’una sorpresa,

una forma de respirar; de temptar la fondària.

Japó

Pareix que el haiku ara està de moda

Ja fa molt d’anys que vaig descobrir la poesia japonesa sobretot la del període Edo: Matsuo Basho, Ryokan…. tenia el Manyoshu, que és l’antologia de la poesia clàssica japonesa dels segles XVII i XVIII, quan el japó estava tancat sobre si mateix. M’interesa molt l’art i la cultura japonesa.

Quan vivia a Barcelona freqüentava un dojo, el Seitai, allí vaig aprendre una pràctica japonesa (creada pel Mestre H. Noguchi) que he seguit practicant a casa, es tracta d’una mena de gimnàstica del sistema involuntari del cos, a partir de l’estimul de la part extrapiramidal del cervell, un es deixa anar, abandona qualsevol força o pensment fins gairebé desaparèixer en la respiració i el moviment.

El dojo publicava a nivell intern una revista on vaig poder llegir diferents aspectes del Japó i del seu saber fer ancestral, aspectes del taoisme i el zen. M’agradaria pensar que la meva poesia ha servat algun alè d’aquest esperit.

Si però també tens un toc mediterrani molt important. Com es conjumina?

Clar que sóc mediterrani i em sento privilegiat de pertànyer a la mediterrània. Em fascina la seva cultura, l’home, la llum i la natura d’aquesta terra; poder  percebre com l’oratge fa parlar a un ametller o a una olivera.

En aquest  llibre que comentem: Anyil , hi ha un poema que naix d’una cita de l’amic i gran poeta Andreu Vidal que parla justament de la mirada, de com en el fons podem a través de la llum i els ulls fondre’ns amb el subjecte contemplat.

Copsar la llum de la cosa mirada, restar dissolt en cada imatge.

Això ho pots fer des de la mediterrània, des de Cantabria o des de Kyoto.

Tortosa

He llegit que a Tortosa no hi havia una gran tradició de poetes i en canvi ara sou tres o quatre i aquí a Mallorca ara hi ha un boom de la poesia

A Tortosa vàrem tenir un gran escriptor al s. XVI, em refereixo al cavaller Cristòfol Despuig que no va escriure poesia, però sí l’important llibre: Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa . A Tortosa va náixer el gran poeta del barroc literari en català: Francesc Vicenç García, Lo Rector de Vallfogona i deprés para de comptar.

No és fins el segle XX que de nou comencem a tenir bons poetes, és el cas de  Gerard Vergés, que va morir fa dos anys, la delicada, excel·lent i gairebé desconeguda poeta Zoraida Burgos i el bon prosista i també poeta Manolo Pérez Bonfill, tots tres pertanyen a una generació anterior a la meva i són els escriptors que tant Josep Ramon Roig, el seu germà Albert Roig, Andreu Subirats i jo mateix hem conegut i hem tingut com a referents poètics més immediats.

Ja es pot parlar d’una escola tortosina?

Home, pensa que en el temps de la postguerra en Gerard Vergés amb Jesús Massip –l’arxiver de la ciutat- i en Manolo Pérez editaren la revista Geminis en un intent per fer sobreviure la literatura en català en aquella època tan negra. Nosaltres, molts anys més tard vàrem formar per a divertir-nos i debatre el grup ‘Lo Parnasso Tortosí’ que estava obert a totes les arts, vàrem aconseguir publicar el llibre de poesia visual i versos L’illa dels bous (1989) i editar una revista preciosa -tant pels continguts com pel format allargassat que tenía- a través de la Coop. La finestra.

Només es van veure la llum tres números: T(D) 1986, D(T) 1987 i (DD) 1988. La D feia referència a Dertusa i la T a Tortosa. La codirigí l’Albert Roig amb el pintor Leonardo Escoda. Hi van aparèixer fotografies de Toni Catany, textes sobre l’Agustí Villaronga, Blai Bonet, Carles Santos, un homenatge a J.V. Foix, a Clarice Lispector… també testimonis de la Tortosa andalusina, d’Abu Bark Al-Turtusí i tantes altres coses.

Jo ara no sé si s’està fent res, fa molt d’anys que no visc a Tortosa, encara que hi vaig dues vegades a l’any. Segeixo a un escriptor de la Sènia en Joan Todó, m’agrada molt com escriu. L’any passat l’ed. La Breu va treure un llibre a tres mans: ‘La recerca del flamenc’ escrita a peu dels arrossars al Delta de l’Ebre, el llibre conté tres contes, un és d’en Todó i els altres dos pertanyen a dos escriptors joves mallorquins: Jaume C.Pons Alorda i Sebastià Portell.

Dels artistes tortosins cal citar a Francesc Gimeno, un gran pintor que va saber captar l’essència i el drama de les terres de l’Ebre i després de Barcelona i Sabadell. També són importants: Guillermo Bergnes, Ricard Cerveto i Ferran Arasa a ca meva hi havia quadres d’alguns d’ells, m’agraden i suposo que hi deuen ser en algun substrat del meu procés creatiu.

Avui el que passa és que a Mallorca no ens arriba tot, pareix com si els Països catalans estessin desintegrats, el d’aquí just si arriba a Barcelona i em fa l’efecte que tampoc arriba a Girona, Castelló o València. I no parlem del transit cultural inexistent entre illes. En ple segle XXI amb aquest “boom” de la comunicació, és una vergonya, un fet inaudit que no puc entendre.

Nosaltres justament és el que pretenem…

Sí, trobo que feia molta falta la tasca que heu engegat a ArtXipèlag, és un treball i un espai que és molt necessari que existeixi ja que em sembla que esteu aconsseguint fer de pont entre les illes.

Gràcies Ricard per aquesta estona.