17 setembre 2019. Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981) va guanyar el Premi Vidal i Tomás 2019 de poesia amb el llibre “Arèola” que acaba de publicar l’editorial AdiA. “Arèola” presenta una poesia meditativa i fonda, d’expressió essencial, en un conjunt ben travat i construït i d’una gran riquesa expressiva.
Arèola és el quart llibre que publica el poeta i tipògraf menorquí Damià Rotger en quatre anys, cosa que demostra una intensa dedicació a l’escriptura i una decidida voluntat d’avançar en el seu univers poètic. Amb aquest treball ha obtingut el prestigiós Premi Bernat Vidal i Tomàs 2019 de poesia de la vila de Santanyí. L’obra ha estat publicada per l’esforçada editorial AdiA dins l’esplèndida col·lecció “Ossos de sol” i s’acompanya d’unes subtils il·lustracions de l’arquitecta Mireia Cabaní i un magnífic epíleg de Ponç Pons de lectura obligada.
Amb Arèola, Rotger assoleix una notable maduresa expressiva i d’ofici en una recerca que fa pensar en les paraules de J.V. Foix quan es declarava investigador en poesia, perquè l’autor no ha triat el camí fàcil, sinó que ha volgut treballar amb una lloable ambició literària i ha sabut arriscar com fan els creadors que no es conformen a repetir fórmules ja sabudes. Els poemes del llibre s’impregnen d’un to filosòfic, d’una fonda reflexió que mena a una escriptura essencial, al concepte precís, amb una gran riquesa d’imatges i metàfores que permeten entrar a fons en el discurs meditatiu dels poemes. La construcció, tan treballada i rigorosa, fa que Arèola presenti un cert hermetisme que no es trobava en els anteriors 482 mm. o Lletrescades, però a la vegada permet que cada nova lectura faci més gratificant la revelació del poema.
Ara bé, aquest major grau d’hermetisme no dificulta que Arèola arribi als lectors ja des d’una primera i atenta lectura. Un bon amic –de gran cultura, però no poeta– em comentava l’altre dia que des del primer moment els poemes l’havien emocionat i s’hi havia reconegut en moltes coses. Crec que aquest és el millor elogi que se’n pot fer. Abastar aquesta capacitat de commoure, de fer que els lectors es facin seus els versos, de sentir-s’hi íntimament acompanyats és, en definitiva, allò que ens proporciona la millor poesia.
En paraules del mateix autor, el llibre és una reflexió sobre el trajecte, de fet sobre un doble trajecte. Les cites que l’encapçalen, Virgili, Ponç Pons i Blai Bonet, ja parlen d’aquesta idea de camí. El primer d’aquests trajectes seria el camí vital, és a dir, el que va des de la infància a l’edat adulta i també la distància que separa el naixement de la mort. Tot un recorregut que deixa marques, petjades, com diu molt bé el segon poema amb versos lapidaris: “Hi ha marques que surten dels pulmons / per abastar la immensitat. / Un trajecte que tan sols es veu / des de l’esbarzer més alt”. Es fa evident també la mirada sobre el temps d’infantesa que, prest o tard, tot poeta sol invocar. És l’època dels entorns protegits, de les seguretats, que després es contemplarà des de la distància: “El formós entorn dissenyat amb galtes de mare / i seny de pare és una atmosfera / que no encaixa en la dictadura / de la maduresa inhòspita”. I encara una mostra més de la bellesa i la fonda reflexió d’aquests poemes: “El càntir sec del temps / sua, encara, / la sang que em begueres”.
L’altre trajecte, que parteix d’un tema de gran actualitat, és el que va de l’engany a la veritat, del fals al ver. D’aquí el valor que assoleix la paraula sincera i per tant, també, la paraula del poema. En aquesta època de postveritats, de falsedats que s’escampen a lloure, la reflexió que fa Rotger en els poemes hauria de ser primordial en molts altres àmbits. El poeta ho diu, com en un crit, en aquest vers: “Deshabita la mentida!” I afegeix, encara, “La paraula amb / les arestes emblanquinades / serà la teva llar”. O com fa aquest magnífic poema, rodó en tots els sentits:
“En la brúixola
la qüestió magnètica
no és que l’agulla volti
sense ser tocada,
sinó que el moviment
de l’orientació
esdevengui veritat.
Igual en el poema”.
Només em queda espai per recomanar francament la lectura de l’esplèndid Arèola. En aquesta ressenya just he pogut apuntar els temes principals. Els lectors ja sabran descobrir la riquesa de la poesia fonda, colpidora, de Damià Rotger.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 17-09-2019)
