Avui conversem amb Josep M. Quintana a la llibreria Jaume de Montsó on presenta el seu nou llibre “La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli“
Bon dia, Josep Maria, expert en dret, escriptor, enregistrador, filòleg….no sé per on començar.
Si, sóc una persona amb diferents inquietuds amb aquests aspectes. Molts anys de la meva vida, que ja és llarga, els he dedicat en diferents moments, a fer dret, història o literatura, que és el més recent.
No vaig fer literatura fins als anys noranta i si, a partir d’aquí és el que més m’ha interessat, encara que he fet algun llibre d’assaig enmig. Ha hagut un moment en què m’ha semblat fonamental per explicar la naturalesa humana. M’era més possible explicar moltes coses que veia que no podia fer fent un llibre d’assaig o d’història, on sempre el rigor ha de ser clar i has de fer una hipòtesi, en tot cas. Mentre que la intuïció de la vida et dóna una visió del món i de la societat que, a través de la literatura, pots expressar. Perquè la literatura és creació, és fantasia, imaginació…. Com deia Vargas Llosa “Vamos a contar mentiras para explicar la realidad”.
Per a mi ha estat fruitós poder aprofitar la imaginació i la paraula per crear un món i explicar-ho aquest a través de la literatura. De totes maneres en “Els Nikolaidis” mescla també història i en el darrer llibre també.
Tota la meva obra novel·lística, tots els meus llibres tenen una base històrica. Jo em vaig fer un propòsit – a la manera de Balzac – que deia que escriuria 126 llibres per explicar la societat. Vaig veure que hi havia moments a la història, fixats principalment a Menorca, que tenien una transcendència tal que em podien permetre fer literatura sobre ells. És a dir, traduir el que jo coneixia a través de la història i crear un producte que nos fos història local, si no que pogués interessar a tothom. Per tant tota la meva literatura parteix d’uns fets històrics, de tal manera que la història està molt elaborada. La Història en majúscules no és la novel·la, ho són els personatges, els seus sentiments, les seves ambicions, els seus fracassos. Però es mouen en un marc, en els meus llibres, on la història té importància, perquè d’alguna manera els transforma, els fa sofrir i patir, els condiciona.
El diari “Ara” comentava una crítica que em va fer un crític d'”El Temps” sobre aquesta darrera novel·la. Com sap que jo sóc molt aficionat al món de l’òpera, em va dir que per la meva obra literària la història és una mena d’attrezzo. Però no un attrezzo per fer bonic, sinó un attrezzo que condiciona els personatges. El món on es desenvolupa’n ha d’estar molt ben elaborat.
“Els Nikolaidis”, per exemple, és tot el món de la segona part del segle XVIII. És la història d’aquesta família, però no s’explicaria només per la seva manera de ser, sinó que està condicionada també per aquest període, el de les conquestes angleses, franceses i després espanyola. Ells són capaços de sobreviure a totes aquestes coses, cosa que no succeeix amb les altres famílies que havien vingut de fora. I aquí és on pot entrar la literatura. Perquè sobreviuen? Aquí és on entren totes les consideracions humanes, de sensibilitat, que fan que un historiador no ho pugui explicar però si un novel·lista. Aquesta és una mica la síntesi de totes ses meves obres.
“Els Nikolaidis” és la primera obra d’aquest caràcter històric. Després venen “Els Clark”, ja dins el segle XIX, la burgesia industrial i financera de l’època, i la tercera “Els herois de la nit”. Una novel·la que fa un joc, ja que és una carta personal que escriu una persona de la meva generació a la seva filla, per explicar el seu fracàs en el món literari. A la carta fa una anàlisi de dues revolucions perdudes que ell va viure, una que és la del 68 a París, i la dels seus pares i que el va marcar, la revolució del 36
També tinc un llibre, amb el qual vaig guanyar el Ciutat de Palma, a partir d’uns fets que viuen uns pintors que són a Menorca durant la República. Viuen tota una sèrie de peripècies i jo faig tot un assaig literari sobre el món de París de l’època, i l’Espanya d’aquests pintors. És a dir. La història m’importa molt, la història és aquest attrezzo, aquesta base, per on es mouran els meus personatges. Però la literatura és l’intrigulis dels personatges. Els sentiments és el que far vibrar el paper literari quan escric.
La història de l’ocupació al segle XVIII per part dels anglesos, francesos i espanyols fins al 1802, la potència d’aquesta ocupació, no tapa la resta de la importantíssima història de l’illa? Es parla sempre del mateix, no?
Comprenc que té un moment exòtic. És a dir, una illa balear on es parla català, com a Mallorca, que té una cultura i té una ocupació anglesa seguida durant 40 anys que seguirà després amb altres. Que fa que no segueixi el món espanyol dels decrets de nova planta, això fa que és creí un món literari especial, fins a poder parlar del període menorquí de la literatura de la cultura catalana. Perquè és allà on es feia literatura, teatre de qualitat. Doncs clar això crea un mite. Menorca es transforma, duplica la població en aquell segle. És lògic que sigui una època que realment desperti la curiositat dels lectors. Jo ho veig amb aquesta darrera novel·la que és la que ha tingut més transcendència, té un plus afegit per l’època de la qual parla. En definitiva, crec que sí, apaga d’alguna manera la resta que ja és més igual que el que passa en els altres llocs i aquí li dóna una personalitat pròpia que afecta tota l’illa.
Quan viatges a Anglaterra tens la sensació que és més important el que va passar a Menorca al segle XIX pels anglesos que pels espanyols. Hi veus més referències…?
És que la Menorca del segle XVIII forma part de la història d’Europa. El que passava allí era un reflex de la política europea. Hi ha una pel·lícula d’època, “Howards end” crec que era, on a una reunió d’un lord es pot sentir que diuen: “no, aquí no hem de sortir, és el món que ve en aquesta casa”
A Menorca en aquell moment no havien de sortir. Perquè era la política que venia a Menorca, eren les ambicions angleses, franceses, espanyoles que es despleguen a l’illa.
Això m’ha permès escriure un llibre que vaig publicar al mes d’octubre, llarg, dens, sobre les relacions església-estat en la Menorca del segle XVIII “Una història particular”. Clar, allò que passa allí, en aquell moment, no passa a cap altre lloc. Una societat tradicionalment catòlica però que pertany a Anglaterra, que té un bisbe que és el de Mallorca, que és catòlic però que pertany a Espanya. Això provoca un xoc de civilitzacions entre la política britànica i l’església. M’ha permès fer un llibre de 400 pàgines sobre aquesta relació que dóna molt de si.
Vostè és d’Alaior? Això vol dir que és neutral? Com que és d’enmig…
Jo he estat registrador a Ciutadella durant 25 anys, i una vegada que em varen demanar, vaig dir que som un menorquí que va néixer a Alaior, treballa a Ciutadella, viu a Es Castell i se sent maonès. Jo sóc fonamentalment menorquí, encara que a la ciutat on he treballat més es Maó. Vaig escriure un llibre que es diu “Maó”. Quasi totes les meves obres estan escrites a Maó, menys la dels dels pintors que la vaig escriure a Fornells.
I de política com anem? Perquè vostè també ha fet política.
Sense exercir diguéssim, donant opinió, sí. Si m’ha interessat molt la política, i sobretot en moments de desprestigi com aquest d’ara em sembla l’art més noble que es pot fer.
A la gent com jo, ja de certa edat, que vàrem viure el franquisme no ens fa gens de gràcia el que tenim ara. Justament celebrem els 40 anys de les primeres eleccions del 77, el més bonic que jo he viscut, la possibilitat de sortir d’un infern. D’una cosa on no teníem opinió i poder opinar, elegir als nostres representants i construir una Constitució en la qual tots, més o menys, ens sentíssim a gust i ningú va voler imposar unes coses damunt les altres. Evidentment que vàrem perdonar, però perdonar és important, vàrem construir un món nou i molt important pels espanyols i que a partir d’aquí hem pogut fer moltes coses. Que tenim una autonomia que no ens agrada del tot? Si, però és que no en teníem. Ara tenim un Parlament balear que fa lleis, tenim els consells insulars a cada una de les illes, Menorca havia lluitat durant segles, ja que mai havíem tingut la possibilitat de tenir una institució que representes a l’illa, només la diputació, que és una cosa de Mallorca on hi havia dos menorquins perduts per allà. Jo crec que la política té l’art de superar-se, refer-se i de mirar les coses que no estan bé. Jo sóc en aquest aspecte una persona respectuosa i optimista, crec que estem molt millor del que estàvem i que possiblement podríem estar millor del que estem ara
Com hem arribat en aquest procés de desprestigi de la transició?
Crec que el desprestigi no és de la transició sinó dels polítics i de la política que fan ara. Tinc el millor criteri dels polítics de la transició i posaré l’exemple del Sr. Canyelles, a qui no vaig votar mai, però va ser capaç des de la dreta de fer una llei de normalització lingüística a Balears d’acord amb el PSM, per exemple. Això és impensable amb José Ramon Bauzà. Dels polítics que jo vaig conèixer de la transició no en conec cap que es va embutxacar cap duro. Tots varen deixar part del seu patrimoni, hi havia il·lusió, ganes de fer coses. Cadascú tenia la seva ideologia però tots podien discutir. A Menorca jo vaig ser el representant de la candidatura d’esquerres d’aquell moment, que va perdre les eleccions al senat per deu o quinze o vint o trenta vots, no ho sé. Però l’endemà, el Sr. De Olives, que va guanyar per l’UCD, ens va cridar a tots per formar una assemblea autonòmica de Menorca i junts pensar el que havíem de construir. Això avui és impensable, però no és culpa de la transició, es culpa dels polítics que tenim avui. No tenen la grandesa, ni la història, ni la preparació que tenien aquells. Ni la il·lusió. A més a més, com que no saben història, consideren que allò era el desastre. Ells s’haurien de posar davant un mirall i considerar que és el que estan fent malament, que ells són el desastre
Com veu el futur de Catalunya?
Tinc una visió, també com jurista, perquè és molt difícil només fer política. La síntesi meva seria: amb la llei, sí. Només amb la llei, no. És a dir, que som crític amb els catalans i som crític amb els espanyols, cosa que no es troba a cap diari d’Espanya. A Catalunya sí. A Catalunya hi ha sectors que són crítics amb la política que duen els catalans. A Madrid no hi ha ningú que sigui crític amb la política que duen els partits d’esquerres.
Jo crec que això s’ha dut molt malament. Una part important de culpa la té el govern de Rajoy, del govern d’Aznar, on comencen a fer una política molt anticatalana claríssima, contra l’estatut i neix tot aquest desastre. Campanya, firmes, s’elimina l’estatut i a partir d’aquí es radicalitza l’altra part. Jo que he estat catalanista de tota la vida, sóc crític, perquè em sembla que anar a una ruptura no. Si la Constitució, es trenca és molta cosa, és trencar l’estat de dret. Un no sap mai per on se surt, i totes les dictadures han vingut amb un trencament de l’estat de dret. Per tant, ho veig irresponsable el que estan fent. Però la meitat de la culpa la té l’altra part. Ara si em demanen com en sortirem, no ho sé. No ho sé perquè els defensors de la tercera via sempre fracassem. També crec que no estem al 36. Espanya no és l’Espanya inculta del 36. Ni tan famèlica i dividida del 36. Jo no ho veig factible. Hi ha Europa, hi ha un món. Haurem de trobar una solució. El trist és que aquesta solució durà perdedors. No sé qui, tots probablement. Però uns més que els altres, i no sé com s’ha d’acabar de resoldre.
Deia Largo Caballero, que el més fàcil era treure els obrers, la gent, al carrer. Il·lusionar-la. Que lo difícil era explicar-lis després que havíen de tornar a ca seva
Ara hi ha milers i milers de persones dins i fora de Catalunya, il·lusionades amb el procés i si no tira endavant, crearà una decepció brutal a la societat.
Hi havia camins abans d’arribar a la ruptura com a alternativa. El president Mas l’any 2012 va anar a veure a Rajoy per demanar una reforma del finançament … I aquell es va tancar en banda. Va sortir independentista, no hi va entrar independentista, hi va sortir. Ja hi havia d’independentisme, és clar, sempre hi ha hagut, però es va reforçar la idea de l’independentisme
En Rajoy va creure que això afavoria al PP. A Espanya el reforç de la dreta va, en proporció contraria, a la defensa del catalanisme. Com més anticatalanista ets, més gent tens a favor. Els polítics no devien caure en aquesta demagògia, perquè això és fàcil, però estàs creant independentistes a l’altre costat. I aquí és el moment difícil en el qual ens toparem, ja això està costa avall, ja està fixat el dia.
Com manté aquest vincle tan fort amb Menorca política i intel·lectualment? Perquè vostè ha fet feina a mig Espanya.
Sempre he tingut ca meva a Menorca, i he estat fent feina 25 anys. Un amic sempre em deia, “Tienes perro? No. Pero, si tuvieras perro ¿Dónde viviría, dónde estaría su casa?”. Ca meva es Menorca, encara que ara tinc el despatx a València.
Perquè “La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli”?
El títol que ha provocat adhesions i critiques, té una explicació clara: la gran part de la novel·la passa al Burgos de la guerra. El personatge que va a Burgos des de Saragossa i és el primer president de la Junta de Defensa Nacional, és el General Miquel Cabanyelles. Havia estat General a Maó durant la República. Enviat, degradat una mica, per Primo de Rivera. Havia fet molts d’amics republicans. A Saragossa s’afegeix al cop d’estat, passa que mor Sanjurjo en aquell viatge que havien de fer. Mola el va a cercar a Saragossa, i ell s’emporta a un personatge clau de la novel·la que estava opositant una càtedra i queda aïllat a Saragossa, i li involucra en el “Movimiento”.
Cabanyelles és el primer líder, després ho seria Franco. L’any 37, Cabanyelles va a visitar un hospital de guerra a Burgos on troba la Paula Torelli que ha anat a Burgos per seguir el que després serà el seu marit. Cabanyelles al passar revista la reconeix com la núvia d’aquest al·lot de Maó, i la diu: “Senyoreta, vostè sembla una noia que ha sortit d’un quadre de Botticelli”. Com prototip de bellesa d’al·lota guapa, rosa … I d’aquí el títol.
Aquesta és la darrera novel·la. Ja esteu amb una altra?
No, ara estic acabant un llibre d’història sobre la restauració. El primer llibre que vaig publicar amb l’editorial Moll l’any 76 era precisament “Menorca, segle XX. De la Monarquia a la República” Era un assaig sobre la monarquia. Amb els anys hi ha hagut molta més investigació. A més vaig poder adquirir l’arxiu de Manuel Guasp, alcalde de Palma, president de la diputació, diputat i sobre tot número dos d’Antoni Maura. Ha estat una joia, de cartes personals, tant de Maura com d’ell mateix amb altres polítics i això m’ha donat per refer una visió més completa de l’època. Ara estic amb això.
Moltes gràcies per aquesta estona
