Avui parlam amb Fina Salord, coordinadora científica de l’Institut Menorquí d’Estudis, sobre la seva carrera i per conèixer millor la tasca de l’IME
Fina, quina és la teva formació?
Vaig estudiar a la Universitat de Barcelona, on vaig obtenir una doble llicenciatura de filologia: filologia hispànica i catalana. El 1980, es convocaren a Barcelona per segona vegada oposicions de llengua i literatura catalana per a secundària, aleshores em vaig presentar a càtedres i vaig guanyar una càtedra. Vaig estar a Barcelona fins a 1992, en què vaig decidir a tornar a Menorca, sobretot per l’ambient cultural, pel caliu cultural que ja s’havia configurat amb la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis —IME.
L’IME es fundà el novembre de 1985 i es posà en funcionament el 1986. Record com a data molt assenyalada el 8 de març de 1986, que és quan es constitueix la Secció de Llengua i Literatura. L’IME té cinc seccions i a mi em proposaren com a cap de la Secció de Llengua i Literatura. Jo vaig acceptar aquella proposta, per tant el meu compromís amb l’IME ha estat un molt fort des del primer moment.
Així que començares com a coordinadora de la Secció de Llengua i Literatura i després vares ser coordinadora de totes les àrees.
Sempre dic que a l’IME he fet una trajectòria completa, cosa de la qual m’enorgullesc. Hi vaig començar com a cap de la Secció de Llengua i Literatura, el 1986. El 2003 vaig ser elegida presidenta del Consell Científic.
Ja he dit que l’Institut té una estructura de cinc seccions; l’òrgan de decisió acadèmica és el Consell Científic, que està format pels cap de seccions més dos vocals. En vaig ser presidenta de 2003 a 2010, d’acord amb els mandats estipulats. El 2013, es produí una situació molt dolorosa, d’una manera sobtada morí per un infart Josep Miquel Vidal Hernández, que havia estat el coordinador científic des de la creació de l’Institut, també era el director de l’Enciclopèdia de Menorca. De fet, ja s’havia jubilat però es mantenia en el càrrec. Amb la seva mort, s’havia de cercar una persona que ocupàs el càrrec, així que es convocà un concurs públic al qual es podien presentar membres de l’IME i de defora, amb l’aval de membres de l’IME, amb un currículum vitae i una carta. En aquells moments, vaig decidir presentar-m’hi, vaig trobar que la meva trajectòria dins l’IME, des de la seva creació, com a cap de Secció, com a membre, com a presidenta del Consell Científic, me’n donava un bon coneixement intern. Vaig tenir la satisfacció de ser triada, cosa que em va alegrar moltíssim i em va fer molta il·lusió.
Ja has comentat que l’IME té cinc seccions. Com s’estructura?
Té una estructura molt clara, la Secció de Ciències Naturals, la de Ciències Socials, la de Ciències i Tècnica, la d’Història i Arqueologia i la de Llengua i Literatura. Aquests són els fonaments de tot el que l’IME és. De cada secció, el cap i dos vocals configuren el Consell Científic, que és l’òrgan màxim de presa de decisions de l’IME. El Consell Científic té un president. L’altre òrgan és el Consell Rector, on hi ha el coordinador científic, els caps de Secció, i és presidit pel president de l’IME. De fet, l’IME és un organisme autònom del Consell Insular de Menorca i, per tant, la presidència de l’IME correspon al president o la presidenta del Consell Insular, el qual pot delegar el càrrec en algú altre. Ara, en aquest moment, el president de l’IME és Miquel Àngel Maria Ballester, conseller d’Educació i Cultura, que presideix el Consell Rector, que és l’òrgan que ratifica i aprova tots els acords presos pel Consell Científic.
De qui va ser la iniciativa de crear l’Institut Menorquí d’Estudis?
És un institut de recerca que va crear al seu moment el Consell Insular de Menorca l’any 1985 i responia a un gran i llarg desig que ja venia d’enfora i a les ganes que els grans eixos de la política cultural estiguessin per damunt de terminis polítics massa limitats, que hi hagués una política cultural més sòlida i més consolidada i, de fet, és el Consell Insular de Menorca el que aporta una part importantíssima de la dotació econòmica; l’altra part ve d’encàrrecs de serveis, de projectes, també de la venda de llibres…
La funció de l’IME és la de creació de coneixements, de recerca, amb una voluntat molt oberta, per això es va dir Institut Menorquí d’Estudis: es va voler evitar pensar en termes estrictament locals. Això implica una gran xarxa de relacions institucionals dins Menorca i de fora de Menorca a molts de nivells, i aquesta recerca s’ha de resoldre amb la difusió, per això som els nostres propis editors, cosa que és un element importantíssim. Des del primer moment va crear col·leccions pròpies, hem col·laborat en reedicions, hem fet coedicions.
I també revistes?
L’IME va prendre una decisió molt bona, al començament dels anys noranta, quan es va plantejar si s’havia de fer una revista pròpia. Aleshores es va decidir que el que havia de fer era col·laborar i donar suport a la Revista de Menorca, de l’Ateneu de Maó, la qual, d’aleshores ençà, editam plegats. La Secció d’Història i Arqueologia sí que va decidir editar una revista, Meloussa, que va quedar aturada el 2001, però que ara se’n vol reprendre l’edició, però com a revista digital.
Meloussa es pot consultar completa a la web de l’IME. També es pot descarregar tot el catàleg de publicacions. A més, des de fa uns quants anys editam una revista, que no té una periodicitat marcada, que deim Papers i que du el subtítol de Recerca i debat, amb un format més àgil i de la qual fins ara hem publicat dos números de tema arquitectònic. Ara en tenim un de preparat de tema gastronòmic, que sortirà el gener-febrer. La idea és anar publicant la revista amb diferents col·laboracions.
L’IME també acull l’OBSAM, l’Observatori Socioambiental de Menorca. El 1993, ara farà vint-i-cinc anys, l’Institut va propiciar que Menorca fos declarada Reserva de la Biosfera. Arran d’aquesta declaració, l’IME va impulsar la creació d’una entitat que fos un observatori que pogués fer el seguiment de tota una sèrie d’indicadors que ens donessin la mesura de quina era la realitat de la Menorca Reserva de la Biosfera. Es creà, així, l’OBSAM.
A més, hem anat creant una sèrie de grups de recerca per afavorir més relacions intersectorials i en aquest moment tenim un grup de recerca de botànica, el Fra Rotger, de gastronomia i cultura, un de musicologia, un de recerca turística, que és molt actiu ara, un sobre territori i un altre sobre toponímia, centrat principalment en el port de Maó.
Una cosa que crida l’atenció és l’absència de les arts visuals. No teniu un museu propi d’art contemporani.
La resposta és bona de fer. Si parteixes de la base que l’IME és un Institut de recerca i de difusió d’aquests coneixements, evidentment hi ha coses que no hi poden quedar incorporades. Sí que hi ha estudiosos de la història de l’art, que fan part de la Secció d’Història i Arqueologia: Cristina Andreu, Guillem Sintes i Àngels Hernández. Però les arts plàstiques no entren com a competències de l’IME.
No em referia a les competències de l’IME sinó a l’illa i la presència de museus d’art contemporani.
El Museu de Menorca també incorpora artistes contemporanis i actuals. Es va obrir Ca n’Oliver, que presenta exposicions d’art actual. Potser no està prou visibilitzat.
No hi ha un centre específicament dedicat a la història de l’art menorquí, està dispers, en col·leccions privades. A Menorca no hi ha un lloc de referència.
El Museu de Menorca intenta, com a mínim, establir quins són els grans referents pictòrics i el seu programa arriba fins ara mateix.
Has publicat molt. Quin és el teu camp d’investigació?
Jo som historiadora literària i cultural de Menorca; en aquest sentit, la meva especialitat és Menorca. He fet coses de literatura medieval, moderna, contemporània i d’una manera especialment significativa he investigat l’època de la Il·lustració, de la Menorca il·lustrada. He treballat i editat textos amb la intenció de situar aquest coneixement dins les grans obres de referència de la literatura catalana. Per exemple, en el panorama crític, les obres de Joan Ramis. He treballat i editat textos d’Antoni Ferrer i Cardona, l’altra gran figura de la Il·lustració. He participat en l’organització de diferents jornades i congressos que s’han fet a Menorca sobre aquestes grans figures. Darrerament he treballat i donat a conèixer la figura d’una gran dona il·lustrada, Joana de Vigo i Esquella, gran desconeguda i traductora d’Iphigenia in Tauris, cent anys abans que Joan Maragall traduís l’obra de Goethe. He fet molta feina, com un llibret de síntesi de la Il·lustració a Menorca publicat el 2010. He participat en una edició de l’obra de Joan Estelrich, i m’he centrat en la seva correspondència epistolar i la seva relació amb Menorca.
La meva intenció sempre ha estat situar la història de la literatura menorquina en un marc més ampli, que li doni sentit i que mostri el seu valor. Justament a Palma ja han anunciat que prest publicaré la correspondència entre Josep Pla i Francesc de Borja Moll.
Hi ha alguna feina teva que recordis amb una estimació especial?
N’hi ha moltes. Del segle XVIII, record com una cosa molt satisfactòria quan vaig descobrir Antoni Roig i Rexart, rector de Felanitx i canonge de la Seu, gran col·laborador del bisbe Nadal i gran amic de Joan Ramis. Va fundar les Germanes de la Caritat i és un d’aquells personatges que acabes sentint molt proper.
Una altra figura que m’ha despertat gran admiració és Josep Miquel Guàrdia, metge i filòsof del segle XIX. Va viure a París i va editar El Somni, de Bernat Metge. Guàrdia és una figura enorme de la Renaixença. El 1997 li vam dedicar unes jornades i jo vaig editar els seus articles de l’Avenç en una col·lecció de l’IME que es diu de «Petit format». Guàrdia és una figura molt estimada.
També he sentit molt propera la figura de Francesc Camps i Mercadal, metge i folklorista, home que encarna la catalanitat del nou-cents, autor del folklore menorquí de la pagesia. També he dedicat esforços amb molt de gust a Francesc Hernàndez Sanz, el qual sempre m’ha despertat una gran admiració. Va ser director de la Revista de Menorca, va ser la gran figura tanaistica, una persona molt polifacètica, és la pedrera d’on surt tot el gran coneixement. La història de l’art té en ell una fita de primera i també la literatura. La gràcia és que ell, com a historiador del nou-cents, jugava amb una concepció molt àmplia de la història, no només amb la història dels fets polítics, sinó amb la història de l’art, musical, literària, tot en formava part, de la història.
I darrerament m’he endinsat en l’estudi d’Antoni Moll Camps, net de Francesc Camps i Mercadal, nascut el 1926, que és el nostre patriarca de les lletres menorquines, sobre el qual vam centrar la primera Jornada d’Estudi i Homenatge, l’any 2012, i al qual hem dedicat un llibre, el 2016, amb motiu dels seus noranta anys.
Com és la vostra interlocució amb altres entitats culturals de les illes Balears?
És esplèndida. És una de les coses més importants de l’IME, tota la xarxa de relacions institucionals. A Menorca col·laboren amb l’IME l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, l’Ateneu, el Cercle Artístic… A Mallorca, el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears; també és fonamental la Confederación Española de Centros de Estudios Locales i especialment rebem un gran suport de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, la CCEPC, gràcies a la qual formam part del mapa de tot aquest centre d’estudis, el qual rep el suport de l’Institut Ramon Muntaner, amb el qual tenim una relació esplèndida. Aquests darrers mesos hem duit a Menorca l’exposició «Patrimoni oblidat, memòria literària», amb aportació menorquina i en col·laboració amb la CCEPC i l’Institut Ramon Muntaner.
I, evidentment, amb l’Institut d’Estudis Baleàrics. També és clau la relació que tenim amb l’Institut d’Estudis Catalans —IEC. L’estructura de l’IME és molt semblant i tenim un acord de col·laboració des de 1993, en som una entitat adherida des de 2010 i tenim un conveni de coedició per a l’obra d’Antoni Ferrer i Cardona.
Feim molts d’actes a l’IEC, a l’Institut Español de Oceanografía, al Museu de Ciències Naturals de Granollers, a la UIB, a la UNED… La importància històrica és que l’IME és l’interlocutor amb les grans entitats de cultura, començant per Menorca, les altres illes Balears, amb Catalunya, amb l’Estat. Intentam que aquests cercles concèntrics s’eixamplin i jo crec que l’interessant és que qualsevol entitat cultural de fora de Menorca o d’allà on sigui puguin recórrer a l’IME.
El que encara no he dit i que és la gran riquesa de l’IME són els seus membres, més de dos-cents.
Com es pot ser membre de l’IME? Els candidats es proposen ells mateixos?
Hi ha uns protocols marcats. Els candidats han de ser avalats per membres de la secció corresponent, aquesta proposta va acompanyada d’una carta de presentació, després les propostes passen al Consell Científic i després al Consell Rector.
Tots els membres són de Menorca?
Hi ha persones de Menorca però també de fora, perquè també tenim la categoria de membre corresponent, que són persones vinculades a la investigació de tema menorquí però que viuen fora. També tenim membres d’honor, per exemple Josep Massot i Muntaner, que és membre d’honor de la Secció de Llengua i Literatura. I Francesc de B. Moll va ser president d’honor des de la creació de l’Institut.
A la nostra web podeu veure una exposició en línia que commemora els trenta anys de la fundació i que explica tot això molt bé.
I el futur, quins reptes us planteja? Quins projectes voldríeu dur endavant?
Voldríem dur a terme tots els objectius fundacionals amb tots els recursos materials i humans necessaris i tenir una estructura administrativa ben consolidada. A l’IME tenim una estructura administrativa, però la coordinació científica només la duc jo. Necessitam personal qualificat per a l’arxiu i per poder desplegar amb més força tot el programa, més difusió, una estructura editorial més solida. Voldríem anar consolidant-nos i poder créixer. No té sentit que l’IME no pugui respondre als nous reptes.
Des de l’any 2013 hem fet moltes passes: renovació de la web, plataforma de venda digital de llibres, edicions digitals i volem fer accessible el nostre arxiu i oferir una plataforma de consulta de tot el fons documental.
Moltes gràcies, Fina Salord.
