Artxipèlag

Observatori de la Cultura de les Illes Balears
Mallorca - Menorca - Eivissa - Formentera

La caixa de Pandora: les dones de la cultura s’uneixen per denunciar l’assetjament sexual

Presentació avui del Manifest a les escales del MNACRF. Madrid
REDACCIÓ PALMA, 29.01.2018. Així comença el nou manifest de les dones de la Cultura, que s'ha 
presentat aquest dematí a Madrid, en les escales d'accés al Museu Reina Sofia:

“Un grup no mixt de més de tres mil dones i altres identitats de gènere no hegemòniques, vinculades amb l’art i la cultura. Som feministes, antiracistes, anticapacitistas i inclusives amb totes les diversitats, organitzades i en lluita per un context lliure de violències masclistes i d’abusos de poder. El grup es constitueix al juliol de 2017 com a plataforma de suport i cures en resposta a la denúncia per abús sexual que l’artista Carmen Tomé  va interposar i va fer pública contra José Javier Barba Sánchez, conegut al món de l’art com Javier Duero.

Arran d’aquest cas es comencen a compartir situacions d’agressió, opressió, coacció i invisibilizaciónque dibuixen la forma d’actuar sistemàtica i estructural que existeix tant en la nostra societat heteropatriarcal com en el nostre sector en particular.

La Caja de Pandora
La Caja de Pandora

Estem aquí per obrir La caixa de Pandora públicament i mostrar el nostre suport a Carmen Vaig prendre i a totes les Carmen Vaig prendre que hi ha hagut i desgraciadament hi ha. Nosaltres sí us creiem”.

El col·lectiu, que a dia d’avui segueix sent un grup privat de Facebook – acaben d’obrir una pàgina pública @somoslacajadepandora -, es defineix com un espai “de sororidad i agermanament entre dones”, amb un funcionament intern assembleari i horitzontal en la presa de decisions.

Aquí teniu el manifest complet:

Som La Caixa de Pandora, un grup no mixt de més de 3000 dones i altres identitats de gènere no hegemòniques, vinculades amb l’art i la cultura. Som feministes, antiracistes, anticapacitistas i inclusives amb totes les diversitats. Organitzades i en lluita per un context lliure de violències masclistes i abusos de poder.

El grup es constitueix al juliol de 2017 com a plataforma de suport i cures en resposta a la denúncia per abús sexual, que l’artista Carmen Vaig prendre va interposar i va fer pública, contra José Javier Barba Sánchez, conegut al món de l’art com “Javier Duero”.

Arran d’aquest cas es comencen a compartir les situacions d’agressió, opressió, coacció i invisibilización que dibuixen la forma de funcionar sistémica i estructural que existeix tant en la nostra societat heteropatriarcal com en el nostre sector en particular.

Estem aquí per obrir La Caixa de Pandora públicament i mostrar el nostre suport a Carmen Tomé i a totes les Carmen Tomé que hi ha hagut i que desgraciadament hi ha.

Nosaltres sí us creiem.

El 20 de juliol de 2017, en el context del programa de Residències “A Cremaroba” a Alacant, l’artista Carmen Tomé va sofrir un abús sexual per part de Javier Duero. Tomé era resident i Duero participava en qualitat de tutor.

En aquest context es va crear una situació de triple agressió i indefensió:

– En primer lloc, per ser ell un home i ella una dona en una societat marcada per la desigualtat.
– En segon lloc, perquè ell exercia una figura d’autoritat estant contractat per oferir formació en la residència artística en la qual ella havia estat seleccionada.
– I en tercer lloc, per tenir ell una posició privilegiada, ja que representa una figura de poder dins del món de l’art, exercint com a comissari, docent, gestor i mediador cultural.

Això succeeix en un espai que havia de ser segur, no només per a l’artista, si no per totes les residents i col·laboradores. Una vegada més, es posa de manifest com les estructures de poder s’aprofiten dels privilegis que els homes ostenten; de la privadesa dels espais on generen les seves agressions, que repleguen a la dona a un espai d’indefensió i inseguretat.

Aquesta conjuntura genera que en molts casos silenciem les nostres veus en situacions d’agressió, pel temor al fet que nostra paraula no sigui escoltada, sigui desqualificada, menyspreada i ratllada de falsedat, quedant nosaltres personal i professionalment exposades.

En molts dels casos en els quals la dona decideix fer-ho públic o denunciar, les pressions a les quals ens veiem sotmeses i les portes que es tanquen per a nosaltres, ens obliguen a retirar la denúncia.

Judicialment, les agressions comeses en un àmbit privat, solen arxivar-se per la dificultat que existeix perquè la víctima, en aquest cas supervivent, acrediti amb proves l’agressió que ha sofert. Deixant-li a ella en una situació impossible ja que serà la seva paraula contra la del seu agressor.

Aquest tipus d’agressions i/o abusos es realitzen amb normalitat en totes les situacions de la vida, i en el nostre sector de l’art i la cultura d’una forma molt específica. La mala praxi i els acords tan laxos als quals ens veiem sotmeses, generen que les dones en l’art estiguem constantment exposades a certes agressions absolutament normalitzades i interioritzades.

Declarem el nostre total suport a Carmen, a totes les dones que estan tractant de sobreviure més enllà de l’agressió i reclamem que s’investigui el necessari, s’estudiï el context i el que precedeix a les agressions perquè no quedin en aigua de borraja, que elles es quedin soles sense que públicament s’hagi identificat el succeït i que la imatge dels agressors quedi intacta. Permetent que ells continuïn exercint tant el seu poder, com els seus privilegis en els càrrecs que professionalment continuen ocupant.

Ells i les institucions que els alberguen, exposen a les persones amb les quals treballen a espais d’inseguretat, en els quals aquest tipus d’agressions segueixen succeint de manera reiterada. Es protegeix així a les persones agressores i es desempara a la resta. Les institucions es fan còmplices i formulen una estructura que permet que aquestes formes de violència es perpetuïn, sense que es reconegui el succeït ni es possibilitin les formes de transformar la realitat, fins a aconseguir una en la qual totes estiguem fora de perill i tinguem les mateixes oportunitats en llibertat.

Exigim a les institucions que estableixin els protocols, pactes i consensos necessaris per salvaguardar la vida i facilitar que aquesta pugui desenvolupar-se amb dignitat i llibertat, fent front a la violència masclista fruit del poder hegemònic.

La Caixa de Pandora funciona com a espai de sororidad, d’agermanament entre dones, per donar-nos la calor i la proximitat que ens han volgut arrabassar. Ens posicionem unes al costat de les altres, formulant un grup heterogeni i comunitari, per teixir unes xarxes que ens recordin que no estem soles.

Actualment en el grup s’estan compartint experiències i testimoniatges. Estem creant nostra pròpia organització interna per construir recursos pedagògics, jurídics, afectius i preventius.

Revindicarem tant la nostra veu, com a nostra legitimitat per assenyalar les agressions a les quals ens veiem sotmeses i a les institucions que les silencien i les permeten.

Així mateix, exigim que se’ns reconegui en tots els aspectes de la vida i en l’àmbit artístic i cultural. No permetem seguir sent invisibilizadas o ningunejades per ningú, absolutament ningú.

Les pandoras, tendim la mà i obrim el nostre cercle a totes les dones i identitats diverses perquè comptin amb el nostre suport, i nosaltres amb el seu. Per seguir sumant i que sapiguem que no estem soles. No ho estàvem, ara ho sabem i ja no ho anem a tornar a oblidar. Aquests homes agressors, que fan ús dels seus privilegis, tampoc haurien d’oblidar-ho. Si toquen a una, ens toquen a totes.

Finalment, ens agradaria agrair a totes les persones que ens han precedit en aquesta lluita i a les quals formen part d’ella en l’actualitat.

Per les quals no estan, per les quals estem i per les quals han de venir, ni una menys.