REDACCIÓ PALMA, 29.01.2018. Així comença el nou manifest de les dones de la Cultura, que s'ha presentat aquest dematí a Madrid, en les escales d'accés al Museu Reina Sofia:
“Un grup no mixt de més de tres mil dones i altres identitats de gènere no hegemòniques, vinculades amb l’art i la cultura. Som feministes, antiracistes, anticapacitistas i inclusives amb totes les diversitats, organitzades i en lluita per un context lliure de violències masclistes i d’abusos de poder. El grup es constitueix al juliol de 2017 com a plataforma de suport i cures en resposta a la denúncia per abús sexual que l’artista Carmen Tomé va interposar i va fer pública contra José Javier Barba Sánchez, conegut al món de l’art com Javier Duero.
Arran d’aquest cas es comencen a compartir situacions d’agressió, opressió, coacció i invisibilizaciónque dibuixen la forma d’actuar sistemàtica i estructural que existeix tant en la nostra societat heteropatriarcal com en el nostre sector en particular.
Estem aquí per obrir La caixa de Pandora públicament i mostrar el nostre suport a Carmen Vaig prendre i a totes les Carmen Vaig prendre que hi ha hagut i desgraciadament hi ha. Nosaltres sí us creiem”.
El col·lectiu, que a dia d’avui segueix sent un grup privat de Facebook – acaben d’obrir una pàgina pública @somoslacajadepandora -, es defineix com un espai “de sororidad i agermanament entre dones”, amb un funcionament intern assembleari i horitzontal en la presa de decisions.
Aquí teniu el manifest complet:
Som La Caixa de Pandora, un grup no mixt de més de 3000 dones i altres identitats de gènere no hegemòniques, vinculades amb l’art i la cultura. Som feministes, antiracistes, anticapacitistas i inclusives amb totes les diversitats. Organitzades i en lluita per un context lliure de violències masclistes i abusos de poder.
El grup es constitueix al juliol de 2017 com a plataforma de suport i cures en resposta a la denúncia per abús sexual, que l’artista Carmen Vaig prendre va interposar i va fer pública, contra José Javier Barba Sánchez, conegut al món de l’art com “Javier Duero”.
Arran d’aquest cas es comencen a compartir les situacions d’agressió, opressió, coacció i invisibilización que dibuixen la forma de funcionar sistémica i estructural que existeix tant en la nostra societat heteropatriarcal com en el nostre sector en particular.
Estem aquí per obrir La Caixa de Pandora públicament i mostrar el nostre suport a Carmen Tomé i a totes les Carmen Tomé que hi ha hagut i que desgraciadament hi ha.
Nosaltres sí us creiem.
El 20 de juliol de 2017, en el context del programa de Residències “A Cremaroba” a Alacant, l’artista Carmen Tomé va sofrir un abús sexual per part de Javier Duero. Tomé era resident i Duero participava en qualitat de tutor.
En aquest context es va crear una situació de triple agressió i indefensió:
– En primer lloc, per ser ell un home i ella una dona en una societat marcada per la desigualtat.
– En segon lloc, perquè ell exercia una figura d’autoritat estant contractat per oferir formació en la residència artística en la qual ella havia estat seleccionada.
– I en tercer lloc, per tenir ell una posició privilegiada, ja que representa una figura de poder dins del món de l’art, exercint com a comissari, docent, gestor i mediador cultural.
Això succeeix en un espai que havia de ser segur, no només per a l’artista, si no per totes les residents i col·laboradores. Una vegada més, es posa de manifest com les estructures de poder s’aprofiten dels privilegis que els homes ostenten; de la privadesa dels espais on generen les seves agressions, que repleguen a la dona a un espai d’indefensió i inseguretat.
Aquesta conjuntura genera que en molts casos silenciem les nostres veus en situacions d’agressió, pel temor al fet que nostra paraula no sigui escoltada, sigui desqualificada, menyspreada i ratllada de falsedat, quedant nosaltres personal i professionalment exposades.
En molts dels casos en els quals la dona decideix fer-ho públic o denunciar, les pressions a les quals ens veiem sotmeses i les portes que es tanquen per a nosaltres, ens obliguen a retirar la denúncia.
Judicialment, les agressions comeses en un àmbit privat, solen arxivar-se per la dificultat que existeix perquè la víctima, en aquest cas supervivent, acrediti amb proves l’agressió que ha sofert. Deixant-li a ella en una situació impossible ja que serà la seva paraula contra la del seu agressor.
Aquest tipus d’agressions i/o abusos es realitzen amb normalitat en totes les situacions de la vida, i en el nostre sector de l’art i la cultura d’una forma molt específica. La mala praxi i els acords tan laxos als quals ens veiem sotmeses, generen que les dones en l’art estiguem constantment exposades a certes agressions absolutament normalitzades i interioritzades.
Declarem el nostre total suport a Carmen, a totes les dones que estan tractant de sobreviure més enllà de l’agressió i reclamem que s’investigui el necessari, s’estudiï el context i el que precedeix a les agressions perquè no quedin en aigua de borraja, que elles es quedin soles sense que públicament s’hagi identificat el succeït i que la imatge dels agressors quedi intacta. Permetent que ells continuïn exercint tant el seu poder, com els seus privilegis en els càrrecs que professionalment continuen ocupant.
Ells i les institucions que els alberguen, exposen a les persones amb les quals treballen a espais d’inseguretat, en els quals aquest tipus d’agressions segueixen succeint de manera reiterada. Es protegeix així a les persones agressores i es desempara a la resta. Les institucions es fan còmplices i formulen una estructura que permet que aquestes formes de violència es perpetuïn, sense que es reconegui el succeït ni es possibilitin les formes de transformar la realitat, fins a aconseguir una en la qual totes estiguem fora de perill i tinguem les mateixes oportunitats en llibertat.
Exigim a les institucions que estableixin els protocols, pactes i consensos necessaris per salvaguardar la vida i facilitar que aquesta pugui desenvolupar-se amb dignitat i llibertat, fent front a la violència masclista fruit del poder hegemònic.
La Caixa de Pandora funciona com a espai de sororidad, d’agermanament entre dones, per donar-nos la calor i la proximitat que ens han volgut arrabassar. Ens posicionem unes al costat de les altres, formulant un grup heterogeni i comunitari, per teixir unes xarxes que ens recordin que no estem soles.
Actualment en el grup s’estan compartint experiències i testimoniatges. Estem creant nostra pròpia organització interna per construir recursos pedagògics, jurídics, afectius i preventius.
Revindicarem tant la nostra veu, com a nostra legitimitat per assenyalar les agressions a les quals ens veiem sotmeses i a les institucions que les silencien i les permeten.
Així mateix, exigim que se’ns reconegui en tots els aspectes de la vida i en l’àmbit artístic i cultural. No permetem seguir sent invisibilizadas o ningunejades per ningú, absolutament ningú.
Les pandoras, tendim la mà i obrim el nostre cercle a totes les dones i identitats diverses perquè comptin amb el nostre suport, i nosaltres amb el seu. Per seguir sumant i que sapiguem que no estem soles. No ho estàvem, ara ho sabem i ja no ho anem a tornar a oblidar. Aquests homes agressors, que fan ús dels seus privilegis, tampoc haurien d’oblidar-ho. Si toquen a una, ens toquen a totes.
Finalment, ens agradaria agrair a totes les persones que ens han precedit en aquesta lluita i a les quals formen part d’ella en l’actualitat.
Per les quals no estan, per les quals estem i per les quals han de venir, ni una menys.
