Una conversa amb Joan Andreu Joan, membre de Pecan Pie

Com a  altres converses que hem tengut, la  d’avui també ens demostra que,  a pesar de totes les crisis i dificultats, hi ha gent a les nostres Illes que té il·lusió en un projecte cultural i és capaç de posar-lo en marxa i fer-lo créixer. Parlam amb Joan Andreu Joan, membre de Pecan Pie, una associació cultural sense ànim de lucre, promotora de concerts de música…com diuen ells, «d’estil americà», una música molt interessant, amb un públic no de grans masses però sí molt fidel i entregat. Precisament aquesta setmana, els dies 5 i 6 de setembre, tenen festa grossa preparada per a celebrar el seu 10è aniversari amb la tercera edició del SummerPie Festival.

Com sorgeix i quina és la tasca de Pecan Pie?
Formalment consisteix en organitzar concerts d’artistes d’estil “americana”, una etiqueta una mica en desús avui dia però que identifica un estic de música de trobada entre el pop-rock, el folk, el country. L’etiqueta es va posar de moda amb l’èxit de bandes com Wilco o The Jayhawks però els Byrds o Gram Parsons ja feien aquesta música als seixanta.
Si això és formalment, amb els anys el que hem fet ha estat donar-nos un bany de bona música sí, però sobretot una xarxa d’amistats arreu del món impressionant. Les ganes que li posen els artistes no sols de fer bons concerts sinó de donar-se un bany de relacions humanes i de la cultura local és una de les millors coses d’aquesta “feina”.

Ara celebrau el vostre 10è aniversari. Si haguessis de fer un breu resum històric d’aquests deu anys, què destacaries?
No m’atrevesc a destacar artistes en concret perquè en un 95% han estat experiències entranyables. Crec que si he de destacar alguna cosa és que hem aconseguit establir relacions humanes i artístiques molt potents entre músics locals i músics internacionals. S’han establert lligams entre artistes vinguts de fora i dels de casa que s’han materialitzat damunt dels escenaris i a fora també. Alguns exemples com la relació entre Toni Monserrat i Tim Easton, com Son & The Holy Ghosts i el canadenc Eamon McGrath que va tenir als mallorquins com a banda pròpia al seu concert a Palma, o com Alberto Santolaria (Eek) i Andrew Taylor (Dropkick) que estan composant una cançó a mitges, i hi ha més exemples.

Ens pots explicar com és el vostre treball a dins Pecan Pie?
És un treball de formigueta. Contactar amb els artistes que ens agraden, temptar-los de venir a tocar a Mallorca i organitzar-ho tot: sales de concerts, promoció, sonorització, xarxes socials i mailings… Deixar les condicions plantades perquè quan arribi el dia tot surti el millor possible i tant l’artista com el públic quedin satisfets de l’experiència (i normalment diria que ens en sortim bastant bé).

Què és el SummerPie? Com serà l’edició d’enguany?
Fa tres anys se’m va ocórrer una juguesca. Havent teixit aquestes xarxes humanes (reals, no d’internet) entre tants músics locals i estrangers i veient aquest caràcter tan efímer dels concerts, els vaig proposar a un conjunt d’aquestes bandes i artistes que es versionessin mútuament. És a dir que els artistes locals versionessin als visitants i vice-versa. Aquella experiència es va materialitzat en un disc que es va dir “Pecan Pie Vol.1” i vàrem muntar una festeta de presentació l’estiu de 2012 que li vàrem dir Summer Pie. Així va començar.
Enguany serà brutal.
Per una part enguany presentam la segona –i darrera- part del disc, és a dir “Pecan Pie Vol.2” on s’han lluït molt especialment els artistes mallorquins.
Però el que tira d’esquena és el cartell. Com que complim deu anys d’organitzar concerts hem tirat la casa per la finestra i duim gruparros. La banda americana The Parson Red Heads han estat durant anys una obsessió als quarters generals de Pecan Pie. Sentim devoció per aquesta banda i hem aconseguit que creuin l’oceà per primera vegada i en exclusiva per venir a celebrar el nostre aniversari. Ells toquen com a caps de cartell dissabte. També dissabe tenim una reunió molt especial. The Nash tornen a l’activitat per només un dia. En John Tirado, actualment resident a Los Angeles, torna a Mallorca per retrobar-se amb els seus antics companys Lluís Segura –ara conegut internacionalment com a L.A.-, Angel Cubero i Bret Lomas. El mateix dia actuen Ilsen, una banda de Barcelona que sorprendrà amb la seva teatral posada en escena i una de les bandes mallorquines que més dóna que xerrar amb el seu intens noise psicodèlic, The Indian Summer.

I, deixa’m dir que divendres crec que serà el dia pels veritables fans de Pecan Pie. És la nit del retorn d’alguns dels artistes que més ens han marcat durant aquests anys. Tancaran la nit The Hazey Janes, un quartet de Dundee (Escòcia) que ja ens han visitat en tres ocasions abans i que amb el seu potent power-pop amb aires folk, un talent immens i una personalitat entranyable han comptat cada visita amb un gran èxit. No en va Wilco els escolliren com a teloners de la seva darrera gira europea i ara arriben amb un disc espectacular. “Language of Faint Theory” sóna a llegat, a disc d’aquests que d’aquí deu o vint anys encara escoltarem. També hi actuaran els anglesos The Redlands Palomino Company en el que suposa el seu retorn a Mallorca deu anys després i és que els Redlands varen ser la primera banda que vàrem dur a tocar en aquella ocasió a la Factoria de So. Aleshores eren un grup emergent amb el seu primer disc i actualment són la més sòlida referència del country-rock a les illes britàniques. També hi tocarà, com no podia ser d’altra manera, Toni Monserrat Inc. En Toni m’ha marcat en el musical i en personal en aquests anys. Ens hem fet molt amics amb ell, la seva família i tota la colla dels Inc. Després d’anys de rodar amb Murder In The Barn i Deep South les cançons que fa com a Toni Monserrat Inc. són les millors i quan se posa en sèrio, és el jefe.

I obrirà el festival i tanca la meva repassada en David Goodman. Mallorquí d’adopció, madrileny de formació i anglès de naixement en Goodman és el líder del grup indie My Dear Flotsam. En David és un grandíssim autor de cançons i per al Summer Pie ha planejat per quelcom especial. Ha duit les seves cançons originalment plenes d’electricitat al terreny acústic, fent-se acompanyar d’instruments com l’ukelele i el chello i al seu concert hi haurà alguns convidats especials que compartiran escenari amb ell. Concretament una vocalista femenina que és referència obligada per a la música independent dels darrers vint anys. Sorpresa!

Com ho feis per seguir organitzant activitats musicals i muntar festivals com el SumerPie en els temps de crisi actuals? Teniu col·laboradors?

Són temps complicats, però hem decidit no arrufar-nos. La nostra no és una activitat amb pretensions econòmiques, però tampoc no volem suïcidar-nos. Enguany estam especialment satisfets dels “petits” col·laboradors. Empreses d’amics i simpatitzants que ens fan petites aportacions (sovint materials i no dineràries) que ens ajuden molt a reduir costs o a promocionar el festival. Per contra, hem trobat una resposta molt més tímida, mancada de compromís i incerta en les Administracions. Hem tocat moltes portes i hem escoltat repetides vegades “Això que feis està molt bé, volem participar” i a l’hora d’arribar a concretar queda la cosa a l’aire o l’ajuda és francament insuficient. Ja veurem que passa perquè encara hi ha coses que s’han de fixar i per si de cas la franja dels logos va plena! Esper que siguin justs i ens reconeguin la feina feta al manco per no perdre molts diners en aquesta aventura, i si en tenim prou per pagar algo als artístes ja seria la llet.

Teniu relació amb altres festivals nacionals o internacionals?
No, som una activitat molt endogàmica i petita. I estam còmodes així.

Com veus l’estat de la música i de la cultura en general a les Balears?
No som la persona més apropiada per xerrar la haut-culture. Lo nostro és l’escena musical underground mallorquina i el que tenc ben clar és que hi ha un potencial i un talent extraordinari, però mancat de possibilitats de creixement, majorment associat als costs de la insularitat. S’ha de saber separar el gra de la palla, no tot és bo, i, personalment, consider que alguns dels grups amb més talent de l’illa són precisament els més desconeguts per part de la gent, però per qui vol cercar, pot dur-se moltes alegries musicalment escoltant les bandes locals.
Em treu de pollaguera la gent que se compra un bitllet d’avió i paga una entrada caríssima per anar a veure els Stones, en Bruce Springsteen o U2, però que no se li ocorr anar a veure qui toca al Vamp o al bar del seu poble. Jo començaria per aquí. Segur que se sorprendrien.

Art-Xipèlag és una plataforma digital de la Cultura de Balears, quina importància té la xarxa i les noves tecnologies en la tasca de Pecan Pie? Què penses, que internet és amic o és enemic dels músics?
És una pregunta compromesa. Te puc assegurar que internet és amiga de Pecan Pie. La majoria de la música l’hem coneguda gràcies a la xarxa. Als principis pel MySpace, ara per Facebook, Bandcamp, SoundCloud, etc. I també la xarxa permet establir el contacte, veure “de quin peu calça” aquest o aquell artista i tirar-li la canya.
Ara bé, sent dir que ara no vénen discs com abans, les tendes de discs tanquen, les discogràfiques ja no inverteixen en els artistes… o sigui que existeix un costat negatiu.
En qualsevol cas, Pecan Pie no existitia de no ser per la xarxa.

Quins són els vostres projectes futurs?
Continuar. En pla formigueta, anar fent. Tenim confirmats dos concerts més per ara. Dos retorns de vells amics. I més coses en ment. Ara que han vengut The Parson Red Heads i Cuff The Duke (dues bandes que teníem mitificades en grau superlatiu) el nostre proper objectiu és que venguin els canadencs The Wooden Sky. Ens encanten! Ja veurem….

Moltes gràcies Joan Andreu pel teu temps i la nostra enhorabona per aquest 10è aniversari. Us desitjam que en faceu molts i molts més!!!!