Una conversación con Assun Planas, actriz

Avui parlam amb n’Assun Planas. Assun és professora d’interpretació a l’ESADIB i una de les grans actrius mallorquines d’avui en dia. Fem un recorregut amb ella per la seva trajectòria professional i parlam de l’ara i del futur del Teatre a les Illes.

Bon dia, Assun

Bon dia.

En quins projectes estàs treballant  ara?

Ara el que he començat és L’Illa dels esclaus una obra de Miraveaux que s’estrena demà (15 de gener) a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma. Ens hem documentat i hem creat una versió de l’obra i una escenografia molt important.

Tu vius entre Palma i Barcelona. On estàs més, aquí o allí?

Darrerament estic més aquí, per mor de que l’any passat vaig guanyar per mèrits una plaça de professora d’interpretació a l’ESADIB (l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears). Com que també m’agrada la docència – de fet ja havia donat classes a l’Institut del Teatre de Barcelona- i també per qüestions vitals vaig decidir agafar la plaça i donar el curs, combinant amb altres coses que em sortien de forma puntual. Aquest any com que va sortir aquest projecte de L’illa dels esclaus i també s’allargava un curs més aquesta plaça de l’ESADIB vaig decidir quedar-me.

Has treballat molts d’anys fora de Palma?

Sí, jo vaig fer la formació a Barcelona.

On?

A l’Institut del Teatre de Barcelona. Després, en acabar, me’n vaig anar a Itàlia amb el TAG de Venècia que era una companyia de la Commedia dell’Arte o Comèdia de l’Art . Era la més important que hi havia en aquell moment al món – això i l’Arlequino de Giorgio Strehler  al Piccolo Teatro di Milano – però fent Comèdia de l’Art del segle XVII era la més coneguda. Me’n vaig anar a Itàlia, a Venècia, dos anys i després vaig tornar a Barcelona. Allà vaig treballar amb el Boadella i els Joglars, després vaig tornar alguna vegada. També he estat a Madrid amb la Companyia Nacional del Teatre Clàssic i he fet incursions aquí, amb el Toni Maria Thomàs. No he deixat de banda mai del tot estar per aquí també amb produccions pròpies com la  de l’escriptora Maria Antònia Oliver, a la qual també li vaig fer una dramatúrgia i una direcció d’una obra seva. D’altra banda també he fet cosses puntuals aquí que han sortit fora i m’ho he combinat fent una mica de tot.

assunplanas Enhorabona. Tens un currículum impressionant.

He tingut sort.

Has vingut alguna vegada a Palma amb aquestes companyies?

Si, vaig venir per exemple amb l’UBU President amb el Joglars, també quan estava amb el TAG de Venècia al Festival Internacional de Teatre, o quan vaig fer una cosa amb el Paco Mir del Tricicle. Si, he pogut venir bastantes vegades. S’han pogut programar a Palma diverses opcions meves. També altres coses meves s’han programat aquí, com Transcripció aproximada de Maria Antònia Oliver, amb la que  vàrem fer moltes actuacions.

A quins teatres has actuat més a Palma?

Al Teatre Principal vaig fer Mort de Dama de Duran. Lo altre han estat produccions pròpies, per exemple una que va dirigir Xisco Segura i que la vàrem fer Cati Solivelles i jo, un altre amb Margaluz i Apol·lonia Serra que era d’Antoni Maria Thomàs. Les coses de fora les contracten més a l’Auditorium.

L’Auditorium ha estat un puntal a Mallorca?

Si. I el Ferragut un kamikaze! Ha invertit molt. Sempre s’ha arriscat.

Com és possible que l’Auditorium funcioni tants d’anys amb una gestió purament privada?

És una història d’empresa més aviat romàntica. Sempre tenen empreses que col·laboren. Abans hi havia en Paco Vicens, també hi ha productores d’aquí que ja tenen gent i que tal vegada gaudeixen d’una mica de subvenció i amb això poden sobreviure. Jo he vist coses molt bones, molt importants, sobretot quan hi havia el Festival. Internacional de Teatre.

Això són temps passats un tant llunyans. No?

Si però han existit.

Si és cert…han existit. Una cosa que crida molt l’atenció es que mentre esdeveniments com el Festival Internacional de Teatre, en el seu temps, amb Vittorio Gassman, Nuria Espert, i tants altres grans actors han desaparegut, fa la impressió que cada dia hi ha mes Teatres – com espai físic – i menys oferta teatral. Hi ha actors, companyies i projectes per tants d’espais físics? Hi ha per programar tants d’espais?

Companyies n’hi ha. N’han sortit moltes. El que no hi ha són doblers per contractar-les, per fer programació. La política cultural que s’ha fet els darrers vint o vint-i-cinc anys no ha ajudat, al contrari. S’han inaugurat molts de teatres, s’han posat la medalla però després no hi ha hagut doblers per programar-los, que és com un dol. Perquè et gastes tants de doblers en fer un Teatre que després no podràs gestionar?  Companyies i gent si que han anat sortint  per poder programar-ho.

Es fa molt difícil viure aquí del teatre. Tampoc hi ha massa tradició teatral, la companyia que ha estat més temps programada ha estat la companyia de Xesc Forteza que ha estat dos mesos programada al Rialto o al Principal i omplien. Però que puguin viure d’això sense subvenció o subvencionats mínimament és realment molt difícil.

Ara també hi ha companyies que han anat sortint de l’escola. Petites companyies n’hi ha, però si no hi ha doblers per contractar-les, per programar-les no podran viure. El que tu no pots fer és pagar-ho tu tot, i que si et contacten i et programen necessites un poquet d’ajuda. Que et paguin – com quan et vas a comprar unes sabates…no fa s mèrits a veure si les pots comprar o no –  Si hi ha un pressupost de cultura que hi hagi un pressupost per dur una cosa de fora i pagar-la o una cosa d’aquí i pagar-la.  La gent també té dret a poder viure d’això! Abans vivien també de la tele, però ara com que es fa tan poca cosa de ficció tampoc és una solució. La professió que s’havia creat aquí i que començava a viure de la ficció televisiva també s’ha tallat.  Quan ja tens com un altra actitud davant la professió perquè l’actor es fa, és un estil de vida. Això que després tu expresses damunt l’escenari ha de menester una continuïtat en la feina. Clar si has de fer de cambrer fins a les quatre i després anar al teatre no és el mateix que si et pots cultivar i pots fer el que hauries de fer, que és la teva professió: documentar-te, preparar-te el dematí i horabaixa anar al teatre. Que és el que fan a Anglaterra, a Alemanya, a França o a Itàlia. És a dir, que el problema està en que ara que s’havia creat una mica de professió, a veure com poden subsistir.

 Ara s’ha posat de moda la febre del microteatre, teatre de barra, teatre a ca teva…on tu vulguis, a l’hora que vulguis…per tres persones …A la carta. Què opines d’aquest fenomen?

A mi personalment crec que aquesta solució que està molt bé és una manera de que no es perdi el teatre, però és microqualitat. Per mi s’ha desvirtuat molt. Com alternativa de fer-ho a ca teva, trobar nous espais, s’ha fet per exemple a les canteres i em sembla fantàstic. Però com que no hi ha pasta, ho fem amb la voluntat. Tothom s’atreveix a escriure, jo no m’he atrevit mai a escriure per exemple i duc molts d’anys a la professió. Tothom escriu, tothom dirigeix, tothom ho fa tot. És una mica passa tu, passa tu… Jo no he participat en cap. Ni les condicions em pareixen bones, ni adequades. No és un tipus de teatre que hem pugui atreure.

És una moda hipster?

Si, potser. Va néixer a Nova York i va funcionar, també es va fer a Madrid. Crec que és com un cicle, al començament està bé, la curiositat de tenir a l’actor tan a prop… Però no m’he trobat mai un bon text, una historia ben narrada en 10 minuts. M’estim més veure un sketch de cabaret que em dura deu minuts i que ja se que és un context de cabaret i pertany a tot un espectacle. Desgraciadament jo no he vist una cosa de microteatre que hagi dit, quina meravella! Per  posar un exemple vàrem fer al Maldà de Barcelona  amb el Pep Tosar Cinc històries de Barcelona.  Jo feia la del Wallovits dirigida per Eduard Fernández, eren petites peces que començàvem i acabaven amb una duració d’uns vint minuts, però era tot un obra de teatre en el seu conjunt. Eren tot actors bons, com Eduardo Mendoza,   el Wallovits   – que va fer la pel·lícula Smoking Room –  i que tenien un pes. Ara jo no he vist tanta cosa, igual he tingut mala sort. No és un teatre que m’interessi.

De vegades pareix que és una solució un tant alimentària. Una manera de fer “bolos” i guanyar-se la vida?

Sí, però també què pots guanyar d’això? Poca cosa. Hi cap molt poca gent, els preus són molt reduïts. Vull dir que ha estat una cosa que ha tingut el seu moment, potser està bé conquerir altres espais. També neix perquè l’atenció del públic s’ha reduït. Un altre temps les obres duraven tres i quatre hores i la gent aguantava. L’altre dia vaig anar a veure la del Valle-Inclán que feien al Teatre Nacional de Catalunya i que durava dos hores i mitja, i la gent ja bufava per tot. També l’atenció s’ha reduït amb la televisió, l’audiovisual. Jo crec que està bé també no anar reduint. Potser no es tracta d’anar a veure el Mahabharata de Peter Brook, en nou hores. A jo em va entusiasmar! Perquè s’ha de fer tot low cost i el cervell més petit? Perquè no es conserva com a mínim l’hora i mitja o dues hores d’atenció i de treball del públic. El públic quan va al teatre fa un esforç d’imaginació per veure que allà hi ha un castell o que aquell que ha sortit ara, al cap de deu minuts té cinquanta anys més. Perquè  no continuam demanant al públic que també es cultivi, que també faci aquest esforç, com més t’impliques tu més guanyes després, més te’n dus a ca teva.

Penses que són espectacles que no requereixen cap inversió en producció i donen una repercussió social? Que són fàcils de fer i barats i aquí pareixen una cosa nova?

Hi ha un tipus de públic que, posa per cas, van a veure una cosa que els agrada i això els durà a que vagin a veure una obra de teatre ja d’una altra envergadura.

  Tenim públic? Hi ha accions de creació de públic?

El públic es fa. Per exemple a Manacor tenim un públic. L’han creat. Des de fa molts d’anys hi ha aquesta Fira de Teatre i una programació bastant coherent, i després s’ha invertit molt en formació. A Manacor omplen i jo moltes vegades me-n ’hi vaig per veure coses que no passen per Palma. Però tot això pe que han fet una feinada, han creat un públic.

Trobes que la tradició de teatre amateur que hi ha hagut a Manacor – per exemple- des de fa molts anys ha tingut a veure?

Clar. Crear afició, com a Barcelona, on hi ha una tradició. A Gràcia, a cada barri feien teatre i això crea afició. De mica en mica va quedant un pos i la gent va creant criteri. S’acosta i té una cultura per anar a triar el que li pot agradar. Ja sap el que significa anar al teatre.

 El Teatre aguantarà l’empenta del cine i de l’audiovisual?

L’ha aguantada. La del cine l’ha aguantada, potser és una cosa un  tant decadent. Crec que és una qüestió del públic. Si tu vas al teatre i no t’agrada no tornes, però si t’agrada com que tu t’has implicant tant tu dones molta energia o sigui concentració i feina. Et vols creure tot allò, la teva implicació emocional de concentració és més alta que si vas a veure una pel·lícula que et diuen que hi ha un arbre i tu el veus, al teatre et diuen que hi ha un ombra i tu la tens que imaginar. Això després se te retorna l’esforç que tu has fet com espectador. Ho vius molt més perquè per creure’t aquella història t’has implicat més. Això és el que fa que sigui diferent. El teatre és efímer. El que passa avui – per molt que les rèpliques siguin les mateixes-  no passarà demà. El que passa a l’escenari és amb el públic que es fa. És el públic el que et dóna el feed back. Jo a classe, ara que don classes, dic: jo vos puc ensenyar coses però és el públic el que t’ensenya. També depèn del nivell del públic, no és el mateix anar a actuar a Londres que a un altre lloc. És com un llibre que quan el llegeixes gaudeixes perquè fas un exercici d’imaginació, al teatre també. Tu t’imagines que tot allò es veritat i després reps l’energia física de la persona. I si són un grup de trenta o quaranta persones que hi ha allà. Per això has d’aplaudir,  per que necessites tornar aquesta energia.

Hi ha una manca de representació dels clàssics?

Si bé, també passa. No hi ha pressupost. Els de la Iguana varen fer un Macbeth, per exemple. Programar un Shakespeare, un Goldoni o un Brecht -segons quins Brechts – representa contractar sis, vuit o dotze actors. El Valle Inclán que vaig veure jo eren vint-i-cinc actors, perquè el Centre Dramàtic Nacional pagava el sou. Contractar vint-i-cinc actors amb el vint-i-u per cert d’IVA és impossible. Això ha estat un atac directe a la cultura i al teatre. Cap productor es pot arriscar amb un vint-i-u per cent d’IVA. Amb la pujada de l’IVA hem perdut un trenta per cent de públic.

 Ets optimista? Tu els hi dius als teus alumnes que viuran d’això?

Jo els hi dic que ho intentin. Que siguin valents que es pot.

Darrera pregunta obligada. Art-Xipèlag es un mitjà digital. Què en penses de la difusió de la cultura que podem fer els mitjans digitals?

Trob que és una iniciativa no només bona, sinó que diria que fins i tot necessària. A l’àmbit digital és on avui dia es pot difondre amb més facilitat la cultura, i també el Teatre.

Moltes gràcies Assun per la conversa i esperem veure’t des de demà mateix amb L’Illa dels esclaus a la Sala petita del Teatre Principal de Palma.