ANAÏS FANER, MENORCA, 13.08.2019.FOTOGRAFIA RAFA REGA
És el temps d’aquell sol que socarrima la pell, de la preponderància dels atzurs, de l’aigua arran del mar que llepa els turmells, de les finestres obertes i dels moscards que entren a saludar –no només a la gent de sang dolça– i, seguidament, a crivellar a picades. Tot i això, aquest dilluns 12 d’agost, a les 21 hores, hi va haver una picada molt diferent al Claustre del Seminari de Ciutadella: un pic de música fulminant, estimulant, sublim i majestuosa. De fet, en el marc del 47è Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals, el Dúo del Valle va obrir de bat a bat la finestra instrumental, desgranant més elegància que la silueta d’un cavall a galop.
Concretament, el primer galop del concert va ser la Sonata per a piano a quatre mans en do major K.521, de Wolfgang Amadeus Mozart, amb la qual el duo dels germans Víctor i Luis del Valle va aconseguir –a quatre mans i sense partitures, fent palès el seu do insòlit, gairebé sobrenatural– una simbiosi tan perfecta que va tallar de cop la respiració del públic. Tanmateix, aquest inici va ser la clara demostració de com els pianistes són innegablement dos imants cohesionats i simultanis que duen la música a la sang, de com les seves venes són pentagrames escrits de forma magnètica.
Així mateix, la brisa d’encanteri i èxtasi instrumental va continuar el seu curs, perquè com un remolí d’aire fresc, els pianistes van interpretar Cinc peces per a piano a quatre mans de Györgi Ligeti, una peça que es va disparar estratosfèricament a l’indret més profund del cor. Si més no, es va disparar a 180.000 km/h, a la mateixa velocitat que la pluja d’estels del fenomen dels Perseids, la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle, o com tothom coneix, les llàgrimes de Sant Llorenç.
Igualment, després de la pausa el duo va emprar la seva vareta màgica –i amb el piano com una extensió més del seu cos– va tocar el Chiaroscuro per a dos pianos del compositor John Corigliano. D’aquesta manera, els músics van regalar i abraçar clarobscurs musicals, superant-se així amb escreix i encisant miraculosament el públic. A més, just després el dau instrumental va encertar La valse M.72 de Maurice Ravel, tot convertint-se en una de les exclamacions pianístiques més admirables de la nit, en una obra tronant i bestial, recoberta d’una crema de xocolata musical més intensa que mai.
En realitat, hi ha molts pensadors que creuen que els detalls, les coses menudes i aparentment insignificants són les que més ens acaben marcant. Precisament, el concert del Dúo del Valle va ser una d’aquestes petites engrunes que s’impregnen i tatuen a l’epidermis carmesina. Si més no, va transformar el temps en un bosc de melodies a través dels últims sospirs dels pianos: Variacions on a Theme by Paganini per a dos pianos de Witold Lutostawski, un colofó potent i galàctic que va clausurar la nit, però no la dosis de delicadesa.
