PERE GOMILA 15 febrer 2021 Quadern del Turó. Raül Garrigasait, filòleg clàssic, escriptor i traductor, és l’autor de “Els fundadors” La història dels primers 40 anys de la col·lecció Bernat Metge
Record que el primer contacte que vaig tenir amb la col·lecció Bernat Metge va ser quan estudiava el batxillerat, una època en què ni el català ni la literatura catalana, prohibides per la dictadura franquista, existien en els ensenyaments oficials i tot ho havíem de descobrir per altres mitjans. No sé a quina de les biblioteques que anava aleshores vaig conèixer els volums de la Bernat Metge. Crec que devia ser la que tenia La Caixa al carrer del Nord de Maó i que va tancar a mitjan dels anys 90 –si no vaig errat després de traslladar-se al carrer Nou–, lloc de moltes estones d’estudi i descobertes, sempre tan ben atès per aquella bibliotecària que sempre hi vaig trobar, Maria José Fraile, rigorosa, però amable, i sempre recordada amb efecte. No sé tampoc quins volums devien ser, tenc present, per exemple, els epigrames de Marcial i la consciència clara de trobar-me davant una empresa impressionant. En el descobriment del gruix de la nostra cultura, ja m’hi acompanyava la Bernat Metge.
Ja feia uns mesos que havia comprat el llibre Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder de Raul Garrigasait, publicat per Ara Llibres, però no havia tingut ocasió de llegir-lo fins fa unes setmanes durant aquest lapse temps en què he interromput les entrades quinzenals al blog. Ara, en aquesta represa, és d’un dels llibres llegits recentment que voldria recomanar, tant per l’interès de la història que presenta, i en definitiva de la història de la nostra cultura a la primera meitat del segle XX, com pel rigor, d’una banda, i per l’amenitat, de l’altra, en què està escrit. No debades l’autor és també novel·lista i el relat del naixement, les vicissituds, els personatges que van dur endavant el projecte de la Bernat Metge i les circumstàncies històriques tan adverses que van patir el país i la nostra cultura durant el període tractat, es pot llegir com si es tractés d’una novel·la.
Els fundadors comença amb la trobada a Empúries, l’any 1908, de la figura de més de dos metres d’alçada del déu Asclepi, que esdevindria símbol de la Bernat Metge, en un moment de revifada autèntica del classicisme a Catalunya, que anava des de les Horacianes de Costa i Llobera als articles d’Eugeni d’Ors, amb la reivindicació d’una època clàssica, innocentment idealitzada per l’autor, als plantejaments que presentava el Noucentisme. En aquest context apareixia la figura de Francesc Cambó que, a mesura que se li tancaren les portes de la política, s’interessà i s’implicà més en els projectes culturals i artístics. D’aquests, sense cap dubte, el projecte més ambiciós i extraordinari era la creació d’una col·lecció de clàssics grecs i llatins que presentés el text original i la traducció amb criteris filològics a càrrec dels millors especialistes. La confessió, el 1918, de Cambó a Josep Maria de Sagarra recollida per Garrigasait i que el poeta conta a les seves memòries, ens presenta un home que des de jove havia llegit Plutarc, Livi, Xenofont o Tucídides i que li diu «si fos milionari algun cop m’agradaria fundar a Catalunya alguna cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics; ¿oi que m’enteneu…?» Poc després, gràcies a negocis especulatius a l’Europa de la postguerra, Cambó aconseguia reunir una fortuna i l’any 1922 la fundació de la Bernat Metge ja era un fet.
A partir d’aquí comença la història apassionant d’una empresa que es va dur a terme amb l’empenta de tres personalitats, Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba, tan diferents o fins i tot oposades que en un principi hauria semblat que no era possible que tot allò pogués reeixir. I tanmateix, per damunt de tot, fins i tot de desconfiances i desavinences, hi hagué la voluntat, la paciència -fins i tot el sacrifici per part de Riba- i l’interès més alt del que representava aquella biblioteca per a la cultura catalana que avui la Bernat Metge, cent anys després continua la seva trajectòria amb més de 400 volums publicats. Garrigasait explica com els diferents tarannàs d’aquelles tres personalitats van confluir o es va complementar per fer-ho possible: «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat»
La col·lecció s’obria curiosament amb el materialisme i l’epicureisme de Lucreci. De rerum natura es publicava amb el rigorós treball filològic de comparació de les fonts i la meravellosa traducció de Joaquim Balcells, el gran llatinista prematurament desaparegut (moria a Ginebra al 1936, amb 46 anys), i va despertar una onada d’entusiasme. A partir d’aquí podreu seguir amb detall la trajectòria de la col·lecció i conèixer el paper fonamental de Carles Riba per dur endavant la Bernat Metge -o fins i tot preservar-la durant la Guerra Civil- o les situacions en què el seu fons editorial es va veure més amenaçat, com en la presa de l’edifici Cambó per la FAI o, especialment, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en què els feixistes van cremar, com havien fet els nazis a Berlín, tot el fons de la Institució de les Lletres Catalanes o la biblioteca sencera de Pompeu Fabra, entre d’altres.
Després de la Guerra Civil el primer volum es va publicar el 1945, quan el fons editorial era ja de quaranta-cinc títols. L’any següent en van sortir dos més. Des del seu exili argentí Francesc Cambó continuava mantenint el projecte. A la mort del mecenes, el 1947, l’empresa cultural va continuar sota el patrocini de la seva filla, Helena, casada el 1951 amb l’advocat Ramon Guardans. Ells van fer possible la continuïtat de la Bernat Metge. Riba va ser-ne l’autèntic director fins a la seva mort el 1959. El 1999 es va crear la Fundació Bernat Metge per garantir el futur de la col·lecció. Finalment el 2016 la cooperativa cultural Som*, després d’arribar a un acord amb l’Institut Cambó, i va adquirir-la amb la voluntat que aquestes traduccions, tot i mantenir el rigor imprescindible, puguin assolir una difusió molt més àmplia i arribin a un públic lector més extens mitjançant el projecte “La casa dels clàssics”.
A l’epíleg, l’autor explica que el 2007 va començar a treballar a la Bernat Metge convidat per Montserrat Ros, autora d’una extraordinària traducció de La Ilíada, que aleshores era la directora de la col·lecció i estava a punt de jubilar-se i explica la feina silenciosa, rigorosa que Ros havia duit a terme tot recollint el “perfeccionisme abnegat” de Balcells i Riba. Garrigasait destaca en aquest epíleg la importància de llegir els clàssics –avui desgraciadament tan desterrats en l’ensenyament : «Les obres que anomenem clàssiques ho són perquè formen la matèria d’on sorgeixen aquestes preguntes. Els clàssics són una metonímia de la comunitat: amb la seva posició privilegiada, constitueixen una realitat comuna, disponible per a tothom, una realitat que valorem i interroguem i critiquem perquè és la manera que tenim de mirar-nos a nosaltres mateixos. Amb els grecs i els llatins»
Pocs dies després d’acabar la lectura d’Els fundadors -obra de lectura obligada per als que estimen o volen conèixer més a fons la nostra cultura- vaig tenir coneixement de la mort d’Helena Cambó i Mallol, esdevinguda el 24 de gener passat. El seu mecenatge no es va limitar a la col·lecció Bernat Metge, sinó també a la donació d’una important col·lecció d’art i altres iniciatives culturals. Gràcies a ella, que va continuar el llegat del seu pare, avui podem comptar amb l’impagable fons de 430 volums de referència en les traduccions de clàssics grecs i llatins.
