Ponç Pons acaba de publicar “Els ullastres de Manhattan” (Quaderns
Crema), un llibre fruit de l’estada que el poeta va realitzar a Nova York l’any 2007 en què
la narració del viatge, en forma d’un dietari ric de reflexions literàries, està acompanyada
d’una història de Menorca en vers.
A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema.
L’arribada a Nova York representa, d’una banda, la trobada amb la gran metròpoli on, als ulls d’un menorquí acostumat a les mides de la nostra illa, “tot açò resulta enorme, atorditiu, desmesurat”. Per altra banda, malgrat la distància a què es troba, el poeta necessita sentir que du Menorca dintre. Per açò, i per exorcitzar l’enyor, juntament amb les impressions i sensacions del viatge escriu també un llarg poema, en versos de quatre a sis síl·labes (sobretot d’hexasíl·labs), en què es narren els principals fets de la història de Menorca. D’aquesta manera, al llarg de tot el llibre s’alternen, com en una doble veu, les parts del dietari amb les diferents parts del poema.
El recorregut per Nova York comença a la Biblioteca Pública (“una enriquidora lliçó d’humilitat. Tres milions de llibres junts. Em sembla que levit. És fascinant”), i continua a museus com el MOMA o la Hispanic Society, a llibreries, a la zona zero (“Un silenci tens i gent que plora… L’Apocalipsi en un clot”), a Little Italy o Chinatown, a Central Park, al White Horse Tavern la taverna “on Dylan Thomas es va beure divuit whiskys seguits”, etc. La descripció d’aquestes visites, amb apunts vius, precisos, penetrants, és acompanyada sempre de fondes reflexions i d’una gran riquesa de cites dels més diversos autors, fruit de l’enorme bagatge cultural de Ponç Pons, “lector apassionat i passional”, que amb una memòria envejable, li són evocades constantment per allò que veu, pensa o sent. Però les referències no són només literàries, sinó també de filòsofs com Heidegger, Spinoza, Walser, Thoreau (un dels referents del poeta), la mitologia, el del món de l’art, de la música, i, evidentment, del cinema tan estimat també per l’autor de Nura.
Al llarg del dietari hi ha l’afirmació de la menorquinitat (la illenquitat) del poeta, la comparació d’aquella ciutat immensa i sense línia d’horitzó amb la natura, la tranquil·litat i el caràcter de Menorca. I també, com no pot ser d’altra manera, hi és present la defensa de la llengua pròpia i del patrimoni natural de l’illa: “Crec que els dos principals signes identitaris d’un poble són la llengua i el territori, i els nostres, per manca d’orgull, consciència, estimació, viuen amenaçats”. O bé: “Nosaltres sembla que fem nosa i espatllam la uniformista castellanitat d’Espanya”. O, en un altre lloc: “M’habita un sentiment de pèrdua d’un espai natural i d’uns valors que em són consubstancials”.
El poema, com he dit, recull els fets més destacats de la història de Menorca des dels inicis als nostres dies, però també topònims, lèxic propi de l’illa, anglicismes que encara queden de la dominació britànica, cultura popular, els escriptors (també Albert Camus, descendent de menorquina) i els grans noms de la cultura, l’art i la ciència que ha donat Menorca en el passat.
Els ullastres de Manhattan, llibre bell, ple de saviesa, es tanca amb el retorn a l’illa. Cap al final, confessa l’escriptor: “Els viatges m’han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m’han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l’estil de vida menorquí”.
