Emili de Balanzó

Devia conèixer n’Emili a principis dels anys 7o, vol dir no gaire temps després que ell arribés a Menorca, a la seu que el Foment del Turisme tenia a s’Arravaleta, gràcies a mon pare a qui vaig acompanyar a visitar-lo. Malgrat la diferència d’edat i les circumstàncies personals, molt prest vam començar a coincidir en actes culturals i més endavant van establir una amistat que per mi sempre va ser enriquidora i molt valuosa. Altres amics explicaran molt millor la seva fecunda trajectòria i l’enorme implicació que ell va tenir amb Menorca des del principi, tant al Foment del Turisme com a l’Obra Cultural Balear, en la gestació i els inicis de l’Enciclopèdia de Menorca, a la Fundació Rubió o darrerament com a membre de la Comissió de Greuges del Consell Insular de Menorca. Jo hi coincidia sobretot en actes culturals, ja fossin literaris, presentacions, conferències, concerts o manifestacions artístiques. Sempre trobàvem el moment per fer aquella xerradeta en què em feia gaudir amb la seva intel·ligència i fina ironia.

Amb la jubilació, n’Emili havia disposat del temps necessari per escriure. El seguia en els articles que publicava al Diari Menorca, una lectura estimulant que tant trobaré a faltar. Fa dos anys ens havia regalat la novel·la Del color dels ocells de la qual ja vaig parlar en aquest blog. Fins i i tot vam compartir pàgines en dos llibres col·lectius, un dedicat a la memòria de l’amic Miquel Vanrell (Miquel Vanrell, entre l’acció i la paraula. Ed. Arrela) i en el llibre homenatge Menorca a Nooteboom (Ed. S’Auba). Estic segur que encara ens hauria sorprès amb qualque novetat literària, ell que tant estimava la literatura i la poesia.

Entre les moltes virtuts que distingien Emili de Balanzó hi havia la de ser una persona entranyable, atenta, sàvia i humil de qui molts vam aprendre i a qui molts enyorarem amb  un record inesborrable. Sit tibi terra levis, amic Emili.