PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 16.04.2019 El passat mes de gener es van complir els cent anys del naixement de Joan Brossa i Cuervo (Barcelona 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista, va publicar una setantena de llibres i una desena de peces teatrals, a més d’un nombrós conjunt de poemes visuals i objectuals.
“La poesia és un fragment de la vida atrapat en una pàgina en blanc”. Per a Joan Brossa, el poema sostreu formes de la vida per conservar-les en els versos i, per tant, es manifesta a partir de la diversitat i la complexitat de l’existència, de l’interès per l’home, del compromís ètic i social, de tot allò que ens succeeix i que ens arriba, sempre a punt per ser dit en els mots precisos, en la forma múltiple i nova de l’art. Així, la seva obra és el fruit d’una exuberant dedicació a la poesia i a l’art des d’una radical contemporaneïtat mitjançant un procés continu d’investigació i d’experimentació de noves formes. Joan Brossa, amb una obra d’un volum i diversitat impressionants, representa de la manera més decidida l’avantguarda en la literatura catalana de la segona mitat del segle XX.
Vaig començar a llegir Joan Brossa a principis de la dècada dels 70, en el volum Poesia Rasa (Ariel, 1970), que aplegava els disset llibres que el poeta havia escrit des de 1943 a 1959. Poesia rasa va ser, de fet, la revelació d’un autor pràcticament desconegut que rompia amb els motlos de l’època i que duia a terme una aventura intel·lectual i estètica única durant els anys opressius de la dictadura amb un corpus que avança sempre fidel a ell mateix, a la llibertat creativa i al llenguatge més contemporani. A la contracoberta del llibre, prologat pel professor Manuel Sacristán, es deia que “Joan Brossa és paradigma alhora d’avantguardisme i d’anacronisme: celebrat per uns, mentre d’altres li neguen el pa i la sal, és desconegut per a la majoria de lectors” i assenyalava el volum com un dels llibres fonamentals de la poesia catalana del segle XX. De fet, Brossa esdevindria un mestre de referència per als joves de la generació dels 70 que irrompien amb força en el panorama de la poesia catalana.
Fill d’un gravador, Joan Brossa va néixer en el si d’una família humil. Als 17 anys s’allistà a l’exèrcit republicà i serví en el front de Lleida durant la Guerra Civil. D’aquella època són els primers escrits, dedicats sobretot als seus companys, on ja es manifestaven els ideals catalanistes i d’esquerres que mantindria durant tota la vida. Després de la guerra es va veure obligat a fer el servei militar a Salamanca. Quan torna a Barcelona, treballa esporàdicament de gravador i de venedor de llibres prohibits. Aleshores comença a escriure poesia i coneix J.V. Foix i Joan Miró, les dues figures més significatives de l’avantguarda catalana. Brossa s’interessà pel surrealisme i n’adoptà les tècniques per elaborar el que anomenava imatges hipnagògiques que traslladà a la forma clàssica del sonet per influència de Foix. El 1947 va conèixer el filòsof Arnau Puig i l’artista Joan Ponç, amb els quals fundà la mítica revista “Dau al set”. En aquella època començà a escriure també l’obra teatral, que ell anomenava poesia escènica.
La poesia de Brossa, que no abandonaria mai l’experimentació en la seva obra, inicià un tomb important en la dècada dels 50 en lligar-se més a la realitat quotidiana i al compromís polític, a la vegada que investigava altres models mètrics com l’oda sàfica, forma en la qual arribà a produir deu llibres que destaquen per la denúncia de l’opressió i l’exhortació a la solidaritat, però que també inclouen temes com la poesia amorosa. Després, el poeta avançà cap l’essencialitat i la conceptualització i desenvolupà de manera notable la poesia visual i la creació plàstica, sense deixar de banda la poesia discursiva amb la investigació d’altres mètriques, com la sextina, una forma medieval que li permetia experimentar nous camins. La dècada de 1990 va ser la d’un ple reconeixement de Joan Brossa que va rebre importants guardons, com els premis Nacional de Cultura o de la Crítica. Brossa va morir a causa d’un accident domèstic quan se li preparaven una sèrie d’homenatges, entre els quals el nomenament de Doctor Honoris Causa per la UB que se li concedí a títol pòstum.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-04-2019)
