PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 05.03.2019 Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018). Traductor. Estudià ciències exactes i filosofia a la Universitat de Barcelona. Es dedicà professionalment a la traducció. Als anys 80, des de la vinya del Camí de Llucmassanes on vivia aleshores, va editar la revista Druïda
.
Fa poc vaig em vaig assabentar que Víctor Compta havia mort el passat mes de setembre a Sabadell, a l’edat de 67 anys. Amb ell hi havia mantingut una bona amistat durant l’època que va viure a Menorca i, tot i que feia molts anys que no en tenia notícies, sempre n’havia guardat un record entranyable. Me’l presentà l’amic comú Jordi Vivet –que ens deixava uns mesos abans– quan en Víctor havia engegat aquell projecte formidable de la revista Druïda i cercava un poeta de l’illa perquè volia que el primer número fos d’un menorquí. Els poemes havien de ser tankes que acompanyarien unes magnífiques fotografies de Toni Vidal, Lluís Real, J.M Vidal Hernández, Ricard Pla Boada, etc. D’aquesta manera vaig tenir l’honor d’encetar aquella revista que es presentava en forma de carpetes, cadascuna diferent, amb disseny de Ricard Pla i la inclusió d’un gravat original de diferents artistes. La numeració, també original, havia de seguir la seqüència d’una partida de dòmino. El doble sis, el primer número, amb un gravat de Marcel Villier, va sortir l’any 1980.
La revista Druïda va continuar fins que en Víctor, de manera inesperada, va deixar Menorca i abandonà el projecte. N’havien sortit ja quatre números, editats amb una exquisidesa i una qualitat que en feien autèntiques peces artístiques en ells mateixos i també per la implicació, en cada cas, d’artistes plàstics que els il·lustraven. El número dos, el 6/5, estava constituït per vuit narracions del mateix Víctor –no en conec cap altra obra de creació– amb uns preciosos dibuixos de Maria Casassas. El 5/2 va ser una carpeta tota d’Enric Casassas: poemes, gravat i dibuixos. Finalment, el 2/6 que en Víctor va dedicar, com deia ell, a les “patums”, contenia onze llibres de les grans figures de la poesia catalana. Alguns d’aquests poetes van cedir poemes ja publicats, altres van oferir obra inèdita. Van ser: Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Joan Brossa, Salvador Espriu, J.V. Foix, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Guillem Viladot, Marià Villangómez i Joan Vinyoli. Els dibuixos i gravats que els acompanyaven eren, respectivament, de Manuel Boix, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Josep M. Subirachs, Ricard Pla Boada, Albert Ràfols Casamada, Andreu Alfaro, Josep Vives Campomar, Guillem Viladot, Vicens Calbet i Joan Hernández Pijoan. Aquell número, realment extraordinari, seria el cant del cigne de Druïda.
A vegades havia cercat informació d’en Víctor per Internet i havia trobat ben poca cosa –una entrada a Visat.cat, una biografia a l’Ed. Arcàdia. Ell s’havia dedicat professionalment a la traducció i es veu que encara hi manca molt perquè els traductors tenguin el reconeixement que es mereixen, tot i la major visibilitat que, a poc a poc, van adquirint. I és que encara cal reivindicar la importància que tenen els traductors per a qualsevol cultura i l’aportació fonamental que fan a la seva literatura. En Víctor va traduir en català obres fonamentals d’autors com Gilles Deleuze, Lawrence Durrell, Dylan Thomas, Patrick Modiano, Lewis Carroll, Daniel Pennac, Paul Auster, Saul Bellow, Antonio Tabucchi, Mark Twain, Doris Lessing, Don Delillo o George Steiner, entre d’altres, a més d’obres de caràcter general. El 1988 li havia estat concedit, per la Institució de les Lletres Catalanes, el premi a la millor traducció en prosa pels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Durrell i el 2001 va rebre al premi Vidal Alcover de traducció per Cinc llibres de François Rabelais, crec que encara no publicats.
Fora de la traducció, l’any 2006 havia publicat La mare dels ous del calendari: breu apunt, un assaig breu sobre el temps i la mesura del temps al llarg de la història, amb nombroses referències literàries, dins la Col·lecció de Pensament Laic i Progressista de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. A Víctor Compta el vaig tractar pocs anys, però la seva amistat em va deixar una empremta inesborrable.
Un poema de C. Fages de Climent havia suggerit a Víctor el nom de la revista:
Durïda, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!
L’illa inaduita (Diari Menorca, 05-03-2019)
Publicada aquesta entrada, l’amic Bartomeu Mestre em comenta que ell va comprar a Víctor Compta un número de Druïda dedicat a Ràfols Casamada. Així, hi hauria, encara, una 5a carpeta (el 6/…) de la qual jo no tenia coneixement o memòria. De totes maneres, no hauria pogut entrar dins les subscripcions normals atès que duia obra original i se’n van editar pocs exemplars ja que costava 100.000 pts. d’aquell temps. Com diu en Bartomeu, una fortuna.
