PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 11.01.2019.El passat mes de desembre moria Lluís Alpera i Leiva (l’Horta, València, 1938). Poeta, crític literari, animador cultural i fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, és un dels grans de la poesia catalana del segle XX al País Valencià.
“Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós / incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus”. No record bé la data, però devia ser entorn de 1985 (l’any en què es publicà el llibre) quan uns quants amics amants de la poesia ens trobàrem a Ciutadella per conversar amb el poeta valencià Lluís Alpera i escoltar-ne una lectura poètica. Sempre m’ha quedat un gran record d’aquella vetlada i de la manera en què Alpera recitava el poemes del llibre que du per títol els dos versos fastuosos que encapçalen aquest escrit. L’entusiasme d’Alpera no podia evitar una queixa que li dolia: l’encasellament en l’estètica del realisme social de què havia estat objecte a partir de les primeres obres publicades. La seva poesia, però, havia evolucionat clarament i en aquella lectura revelava una sensualitat no exempta de barroquisme, tot que les referències a les circumstàncies col·lectives i al país no desapareixerien mai (“Ai pobra i estimada Ítaca! I com se t’ha rebregat aquell / perfil de nenúfars blancs que vam somiar els perdedors”). Per altra banda, en aquell llibre la mort també formava part de la reflexió del poeta just a partir del mateix objecte de l’erotisme representat per l’hibisc:
“Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l’heura
de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del
portent. N’agafaré unes poques, les necessàries per a la barca de
Caront.”
Després d’aquell dia encara ens trobàrem una altra vegada a Menorca amb motiu de la presentació d’un altre llibre, el 1995 amb “Llevant amb baula de xaloc” si no vaig errat, a la Sala de Cultura Sant Antoni de Maó en una altra vetlada inoblidable.
Tots aquests records se’m feren ben presents quan el 14 de desembre vaig rebre la notícia de la mort del poeta als 80 anys, tot just acabada de succeir. Amb ell desapareixia no només un dels grans de la poesia al País Valencià, sinó també el lluitador incansable per la llengua en un ambient sempre hostil, el fundador del Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant , on va exercir de professor, i el crític literari autor de prop d’una vintena d’obres referides sobretot a la poesia. La seva obra poètica està constituïda també per una vintena de títols entre els quals podríem destacar, a més de les obres citades, Dades de la història civil d’un valencià (1967 – 1980); Amb cendres i diamants (1985); L’esplendor de l’àmfora, (1987); Els dons del pleniluni, (1980); Els bells papirs d’Alexandria, (2003); o El nou rapte d’Europa (2008). El passat mes d’octubre, l’editorial Onada va publicar el volum Ulisses i la mar dels Sargassos que abasta l’obra poètica completa de Lluís Alpera.
La poesia d’Alpera té uns clars referents en la tradició literària pròpia i en les cultures vesines, així com en els clàssics, en especial Homer i, entre els nostres, Ausiàs March i Joanot Martorell. Entre els contemporanis, em sembla indubtable la presència, entre d’altres, d’Estellés, encara que el sensualisme d’Alpera no arriba a ser mai tan descarnat com en el poeta de Burjassot. Com he dit, la seva poesia evolucionà des del realisme inicial cap al sensualisme i el barroquisme fins a la poesia més sintètica i depurada que presenten les darreres obres, sempre però dins una notable coherència i ambició literàries. Entre els guardons que van premiar la seva producció poètica podem assenyalar el Joanot Martorell, la Crítica del País Valencià, l’Ausiàs March de Gandia o el Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Avui, arribat al final del seu periple vital se’ns fan presents els darrers versos d’aquell poema que comença “David, fill meu…” :
“Aprèn a llançar fora borda la sorra
de mil colors que enlluernarà el teu camí.
I en acabar el periple cerca’m
en algun racó d’una altra Ítaca!”.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-12-2019)
