“Hereus de la penombra” de J.M. Vidal-Illanes

Tot i que la penombra se situa en un estadi entremig de la fosca i la claror, les connotacions que se’n desprenen són més tost afins a les pèrdues o les desfetes, si més no quan es tracta de trajectòries vitals que han solcat territoris inexplorats o s’han volgut del tot trencadores en l’intent de crear uns nous models socials que, després, han acabat per provocar el desencís o les derrotes personals. Així, els protagonistes de la novel·la de Josep Manuel Vidal-Illanes que transiten l’època de grans canvis i transformacions generacionals que es van produir a la Nord-amèrica dels anys 1950 a 1970 amb l’aparició dels joves de la generació beat, de la contracultura i, posteriorment, del naixement i l’expansió del moviment hippy, se’ns presenten enmig d’aquella penombra de la qual alguns creadors no van saber sortir.

Hereus de la penombra és una història intensa, emotiva, d’una bellesa tràgica, que Vidal-Illanes situa en el cor mateix de les accions i les vivències dels poetes i artistes de la generació beat. És narrada en primera persona per Leonard, el protagonista principal, fill d’una generació perduda, que des de la vellesa escriu, entre la nostàlgia, la frustració i un cert sentiment de culpabilitat, els principals fets viscuts des d’una joventut situada en el mític hotel Chelsea de Nova York –centre neuràlgic d’escriptors i artistes de l’època, on Leonard havia nascut i viscut sempre– al recorregut que el durà a viure a Toronto i a visitar altres ciutats, com el París del maig del 68. Un Leonard que se sent vèrtex d’un triangle “que va saltar pels aires”, com dirà ell mateix.

Leonard, cantautor; Leila, poetessa; Isabelle, pianista obsessionada amb Glenn Gould: un triangle abocat a viure una joventut intensa i accelerada en què l’esperit revolucionari i el desig de canviar el món havia de xocar amb les estructures de la societat nord-americana. Joves que acabarien sovint immersos en derrotes personals, en els excessos de l’alcohol i les drogues. En el relat s’entrellacen els personatges de la ficció amb figures reals, com els autors del nucli inicial dels beats Jack Kerouc –la seva obra On the road té un paper important en la narració–  Allen Ginsberg, Neal Cassady, etc, o bé el mateix Gould o Bob Dylan, entre d’altres, de tal manera que, en determinats moments, tenim la sensació que la història personal que ens explica el protagonista-narrador va succeir realment.

Hereus de la penombra està estructurada seguint l’esquema de les Variacions Golberg de Bach, composició que també pren protagonisme en la novel·la i que el pianista canadenc Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions: trenta capítols, en general breus, més una “ària” al principi i al final, com en l’obra de Bach, en què el protagonista rememora el període situat entre 1952 i 1972, els vint anys en què en transcorre l’acció. El relat es divideix en quatre parts que s’alternen cronològicament i en les quals es desplega la força d’una narració que es fa més corprenedora a mesura que avançam en la lectura i que ens presenta, entre altres coses, el poder de les pulsions autodestructives, les conseqüències d’una vida viscuda al límit,  les frustracions de les revolucions perdudes, dels fracassos personals o el pes de la covardia, a la vegada que reflexiona sobre un tema avui més d’actualitat que mai: el llegat, és a dir el món, que una generació deixarà a una altra. Com dirà Leonard: “Les diferents generacions hem transitat per la història amb els compromís de millorar l’herència rebuda dels nostres antecessors. L’inconformisme és això, fins que arriba la renúncia”.

L’escriptor Miquel Àngel Llauger parla “de la prosa cisellada” de J.M Vidal-Illanes i, en efecte, ens trobam davant una prosa esplèndida al servei d’una també esplèndida narració els protagonistes de la qual romandran en nosaltres després d’haver tancat el llibre.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-12-2019)