Joan Pons s’endinsa en el gènere negre amb “Arenal”

PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 26.11.2019. L’escriptor Joan Pons (Ferreries, 1960) publica la novel·la “Arenal”
(Ed. Neopàtria) que, amb el pseudònim de Joan Aram, enceta una línia narrativa
dins el gènere negre. L’acció, situada a Menorca, es desplega al llarg d’una
trama intensa, plena d’intriga i amb l’encreuament de diferents històries.

Feia temps que els atents lectors de Joan Pons esperàvem que l’autor de Ferreries publiqués una nova novel·la després de Gossos de pluja (2011). Ara ens arriba Arenal, obra amb què l’escriptor, sota pseudònim de Joan Aram, s’endinsa en el gènere negre. I ho fa de manera brillant, amb una novel·la que conté tots els components que caracteritzen aquest gènere: assassinats, investigació, intriga, personatges turmentats, crítica social, ritme narratiu, etc., sense renunciar, però, a la qualitat literària característica de la seves obres ni a la bellesa del seu estil, al treball rigorós amb el llenguatge.

Dividida en tres parts –Foc, Aigua, Sang –, la novel·la s’obre amb la descoberta, en un arenal del nord de Menorca, de tres cossos carbonitzats en l’incendi d’una construcció il·legal i amb evidències d’assassinat. A partir d’aquí s’inicia una investigació que ens farà conèixer diferents personatges, històries que es creuen, accions que es desenvolupen a diferents paratges de l’illa, veus que ens narren la trajectòria dels protagonistes, interrelacions i lligams que només podrem compondre al final de la narració on tot se’ns farà evident. L’autor juga de manera intel·ligent amb diferents ritmes narratius –combinació de temps vius i accelerats amb altres temps més dilatats– en la construcció d’una trama que ens fa avançar amb interès per la lectura, de la qual, però, convé no perdre’s cap detall.

Per al protagonista de la novel·la, Joan Pons crea, amb gran habilitat i ofici, un personatge peculiar i un poc atípic: l’inspector Jaume Ferrer, encarregat de la investigació del triple assassinat. Atípic perquè no quadra gaire amb les característiques habituals dels detectius del gènere, ja que es tracta d’un policia nacional, menorquí, de la comissaria de Maó, més tost baix, amb l’estatura justa per poder entrar al cos, calb, amb la carrera de biologia i conegut, entre els seus companys, amb el malnom del Polaco. És també un bon cuiner i, de fet, la cuina apareix, fins i tot amb alguna recepta, en determinats moments de la novel·la, com un homenatge, segons confessava el mateix autor, al detectiu Pepe Carvalho, creat per Vázquez Montalbán. Jaume Ferrer dirigeix un equip del qual es mostra la part més humana, amb les seves virtuts i febleses, com té l’inspector mateix. També és esplèndida la caracterització dels personatges situats a la banda del mal, especialment la del principal sospitós.

L’acció de la novel·la transcorre per diversos llocs de l’illa, amb alguna sorpresa relacionada amb la prehistòria i connectada amb la trama, cosa que permet a l’autor incloure la crítica a l’urbanisme salvatge que durant uns anys en va destrossar per sempre paratges naturals (“Era una fotografia de l’Arenal d’en Castell anterior a la salvatge febre urbanitzadora dels anys seixanta”) o també l’abandó de determinades instal·lacions o altres elements que descobrirà una atenta lectura.

Quant a l’estructura, el llibre està constituït per capítols breus que permeten un ritme lleuger, a la vegada que una millor distribució dels “tempos” narratius, que són com les diverses peces que acabaran per encaixar i completar al final aquest magnífic mosaic que és Arenal. L’estil de Joan Pons, precís i minuciós, la riquesa de referències, la vivesa i adequació dels diàlegs, la psicologia dels personatges, la prosa esplèndida, fan que aquesta obra, a més de tenir tots els ingredients de la novel·la negra, sigui literatura de la bona. Els indicis que es desprenen de la lectura, ens permeten preveure la publicació de més obres per part de Joan Aram.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 26-11-2019)