Josefina Torres, artista, periodista cultural, agitadora cultural. En els darrers anys s’ha convertit per dret propi en un valor a tenir en compte al panorama cultural de l’illa. Avui parlam amb ella a la seva darrera exposició a Districte Hipèrbole, un espai alternatiu de la ciutat d’Eivissa
Josefina, tu ara estàs compatibilitzant la teva feina artística amb el periodisme cultural. Com ho fas?
Sí, col·labor amb el ‘Periódico de Ibiza y Formentera’ en la secció de cultura. Faig entrevistes a artistes que fan exposicions a l’illa. Bàsicament aquesta és la meva feina.
També fas una mica de crònica cultural en general?
Sí. No faig crítica d’art perquè jo no sóc crítica d’art ni tinc prou coneixements, faig crònica, el que són ressenyes objectives d’exposicions.
Quina formació has fet?
Vaig començar a fer Belles Arts a Madrid però no vaig acabar, perquè em vaig dedicar més a l’art digital. Després vaig fer el grau d’Audiovisuals i Comunicació, seguit d’especialitzacions de disseny gràfic a acadèmies privades.
Acabats els estudis vaig tornar a l’art, diguem clàssic, vaig tornar a anar a pintar a acadèmies i vaig fer tota l’evolució: carbonet, modelatge…. Em vaig decantar per l’art abstracte, profunditzant en aquesta temàtica.
Vaig treballar molt, moltíssim, fins a arribar a fer una exposició. La meva presentació va ser a una col·lectiva on vaig penjar una obra – l’any 2008 a Madrid – a una acadèmia on estudiava que té una galeria. Tot seguit vaig fer una individual al mateix lloc.
Per mor de la mort de la meva mare em vaig plantejar tornar a Eivissa, i la meva vida va canviar totalment, després de 15 anys a Madrid. Vaig haver de tornar a entrar al món cultural i social de l’illa i a conèixer als artistes…
Has estat també dins el món de l’associacionisme artístic?
Sí. Quan vaig venir a Eivissa em vaig associar a “La ruta del arte” i vaig començar a fer exposicions col·lectives amb ells. També anava pels mercats de l’art que feien a Santa Gertrudis. Allí vaig conèixer a la filla de Fernando Jiménez – Elisa Jiménez – que duia un portal d’internet de venda d’obres, i li varen agradar les meves obres i em va publicar i promocionar.
Així vaig començar una mica a donar-me a conèixer i llavors ja em vaig associar a “Ibiza Art Guide”, que és una altra associació d’artistes i publica una revista. Finalment em vaig associar a AMAE on vaig arribar a ser presidenta durant dos anys. Després d’un temps ho vaig haver de deixar per circumstàncies personals de treball i ara preferesc anar més per lliure.
Quin objectiu té avui en dia l’associacionisme artístic a Eivissa?
Serveix molt per la gent que no té una carrera professional, o bé no la té ben definida. També per aquells que no han exposat a cap individual i els donen l’oportunitat d’exposar a una col·lectiva una obra.
És un mitjà per donar-se a conèixer. Però jo veig que per una persona que ja té una carrera artística depèn molt del nivell dels integrants de l’associació.
Hi ha associacions amb un nivell de components homogeni, on tots els artistes tenen més o menys el mateix nivell. Però n’hi ha d’altres que no ho tenen, i és molt difícil fer una exposició col·lectiva
I l’AAVIB aquí a Eivissa?
L’AAVIB va desaparèixer perquè es varen fer dues branques. Una que va ser l’AMAE i una altra – amb Carles Guasch – l’Ibiza Art Grup. Ara continuen totes dues.
L’AAVIB no existeix com tal, crec que es varen separar per problemes bàsicament burocràtics.
Ara tens aquí una exposició fins dia 30 i també fa poc tenies una a Sant Josep
Sí, a la Galeria Índigo que han obert aquest estiu i que es dedica a promocionar artistes de França, perquè la galerista és francesa, i també a artistes d’Eivissa. Vaig participar en una col·lectiva amb tres artistes francesos.
Aquesta és la teva primera individual?
No, l’any 2009 vaig exposar a Ebusus. Llavors a Can Curt Sant Agustí i a altres galeries d’Eivissa. Col·lectives moltes, a la residència, amb l’AMAE.
Veig que a Eivissa en aquest moment hi ha una quantitat enorme d’artistes
Bé, que pinten molts, artistes no tants. Sí, jo conec un cada dia
D’on surten? És sorprenent.
No ho sé. Uns ja neixen aquí i d’altres es transformen en artistes quan venen a Eivissa.
Tant aquí com a l’exposició de Sant Josep he vist que estàs treballant molt l’abstracció, que treballes amb color, forma i alguna cosa de collage.
Té collage i de vegades s’aproxima molt a l’escultura, en el sentit de què projecta el paper fora de la seva dimensió plana, dóna una tridimensionalitat. No és pla, perquè faig clivelles, els romp, faig plecs, els pos un damunt l’altre.
Faig composicions, els romp. Treball el paper com un material que no només és per pintar damunt, en si mateix el material ja és una obra.
Jo valor molt el paper, el gramatge, el color. Faig servir diferents tipus de papers com el japonès. Diferents gramatges i colors.
Faig una mena de plans superposats i esgarrant-los perquè es deixi veure el que hi ha a l’interior. Això és com una metàfora que jo m’he format, una metàfora personal de l’ésser humà, de les ferides, de les clivelles interiors que de vegades quan les rompem, surt el pitjor i el millor de la nostra essència.
Hi ha quadres que tenen més plecs, tenen rues gòtiques i plecs molt treballats – plecs simètrics – una contraposició entre l’ordre i el caos, a la nostra personalitat. Entre les coses rígides i les que ens surten de forma natural. Dos mons superposats que formen la lluita, la forma de la vida.
El suport de l’obra pareix que forma part de l’obra
Sí, per exemple el paspartú. Els plecs dels papers sobresurten i van per damunt del paspartú i forma part de l’obra. Tot forma una unitat. Com si el paper volgués comprendre més, volgués alliberar-se.
Tens projectes fora d’Eivissa?
Si el maig que vè faré una exposició a El Verger a Dénia i a Eivissa a Can Jeroni.
Molt de treball això
Soc una mica impulsiva, és a dir, que jo a mesura que vaig treballant vaig creant. No és que em prepari una obra. No faig un esbós, és més intuïtiva i impulsiva. Van sorgint idees a mesura que vaig treballant. Aquestes idees les perfeccion, i m’agrada molt fer feina amb sèries. No són treballs repetitius, sinó que són la mateixa temàtica amb variacions, poques variacions. No faig quadres de diferents estils, tots tenen una unitat, estan molt lligats tots.
I aquesta fase de collage des de quan la duus?
Des de sempre. Quan un comença a fer abstracte fas un afartament de pasta, que és un error de principiant: fer una acumulació de pinzellades de pasta, molt espessa i plena de grums. Vaig començar així i me’n vaig donar conta tot d’una de què no, què havia de jugar també amb espais blancs, i així ho he fet sempre. Jugar amb espais blancs i amb la taca, la taca caòtica i la taca reconduïda. Jo faig taques però també deix que la taca s’alliberi, que tingui una vida. Apareixen els colors, però de vegades jo també la reconduesc i no pareix tot casualitat. També tinc l’altra part més pensada, més racional, més rígida on treball el paper amb més consciència
Té un cert aire oriental
Si, m’ho han dit moltes vegades, perquè jug molt amb l’essència, el concepte molt esquematitzat.
Moltes gràcies Josefina
Gràcies a vosaltres
