PERE GOMILA, 19.12.2019. Presentació de "La llum essencial" una biografia del pintor Ferrer Guasch, un llibre de Iolanda Bonet, editat per Finis Africae
Em fa una especial il·lusió acompanyar Iolanda Bonet en la presentació a Menorca de “La llum essencial”, d’una banda per l’amistat personal que m’hi uneix, així com per l’amistat que també tingué l’escriptora amb mon pare a qui conegué, si no vaig errat, gràcies a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, quan Bonet n’era vocal per les Illes. D’altra banda, i sobretot, perquè sempre és un goig poder parlar de la seva obra, en aquest cas d’un llibre que a la bellesa del text hi afegeix la bellesa de les imatges en una esplèndida edició de Finis Africae que tan bé treballa els seus llibres.
Iolanda Bonet va néixer a la ciutat d’Eivissa, en un món que a l’actualitat gairebé ha desaparegut. La seva infantesa va transcórrer entre la casa pagesa dels avis, el mar, i la llibreria familiar, un negoci que la va acostar als llibres des de molt petita i la va fer una gran lectora. Escriu també des de petita des de diversos àmbits: literatura per a adults, literatura infantil, poesia, crítica literària i assaig. Ha estat guardonada amb diversos premis literaris, com el Joan Castelló Guasch de relats per Ombres i miralls o el Ciutat d’Eivissa de narrativa infantil. La seva tasca professional la desenvolupà com a mestra.
També va ser assessora del Centre d’Estudis de Professors i del Servei d’Ensenyament del Català als Equips de Suport a la Immersió i d’Incorporació Tardana. Mentre treballava de mestra a Eivissa combinava aquesta feina amb la dependenta d’una argenteria on va poder manifestar la seva inquietud artesana: dissenyava joies, folrava capses d’estany o pintava figures de ceràmica.
L’interès per l’art es posa de manifest també en conferències i cursos o l’expressió fotogràfica, tasques que ha desenvolupat paral·lelament a l’escriptura. En aquest sentit no puc deixar de citar la narració infantil “Els 6 guardians” sobre la figura de Pascual Calbó, publicat també en una bella edició per Finis Africae. I per acabar aquesta breu presentació de l’escriptora podem esmentar la
seva relació amb la mar que la duita a fer llargues navegacions per diferents continents.
No seria estrany, i en tot cas ella ens ho explicarà millor, que en l’interès i la vinculació que ha tingut amb l’art hi hagués influït de qualque manera el coneixement d’un dels millors i més destacats pintors que ha donat Eivissa: Vicent Ferrer Guasch (Sant Antoni, 1917 – Eivissa, 2008), protagonista del llibre que presentam i de qui l’autora arribà a ser família. Deixem que ens ho expliqui amb les seves pròpies paraules: “Són diversos els motius que em varen impulsar a escriure La llum essencial. En un principi, em va moure l’admiració per la seva pintura. Ferrer Guasch va ser, primerament, un client de la meva llibreria. Després, fou el pare dels meus amics. Més tard, va ser el meu professor i director d’institut per, finalment, passar a ser el meu sogre. “
He de confessar que, per bé que sempre m’hagi interessat, he estat més atent al món de la literatura que al de l’art i que la primera vegada que vaig tenir coneixement de l’obra del pintor va ser a través del llibre “Calç i memòria”, editat el 2009 per l’Editorial Moll, amb poemes (haikus) de Nora Albert i pintures de Ferrer i Guasch que van treballar junts, però que ell ja no va poder veure editat. La mateix Iolanda Bonet deia en el pròleg: “No és estrany que els olis de Ferrer Guasch transmetin un esperit poètic a qui els observa. La seva obra és una pintura sincera, d’una impecable perfecció formal, que ha trencat línies estilístiques fins aconseguir un estil propi en una llarga i productiva trajectòria… La pintura de Ferrer Guasch constitueix un vertader símbol per la nostra illa d’Eivissa.”
No hi ha dubte, per tant, que Iolanda Bonet era la persona idònia i una de les que tenen un millor coneixement de la figura i de l’obra de Ferrer Guasch a l’hora d’emprendre una obra com “La llum essencial” que ara presentam. El millor coneixement i solvència literària, hauria d’afegir, com podrà comprovar qui s’endinsi en la lectura de la prosa exquisida de l’escriptora.
El llibre està estructurat de manera que a les pàgines de la dreta es reprodueixen pintures a tot color, i en algunes ocasions fotografies, de Ferrer Guasch i a la pàgina de l’esquerra els textos breus, però intensos i amb una notable informació, que ha escrit Bonet. Aquests textos, a partir de documents, d’un diari íntim i de converses amb el pintor, estan redactats en primera persona, de manera que el lector en percep la veu directament, com si fos ell que li parlés, cosa que l’autora aconsegueix de manera esplèndida. Tant és així que un lector que n’ignorés l’autoria creuria que, en efecte, és el pintor mateix que els ha escrit. Només un detall cap al final, que no revelaré, el trauria de l’engany. I aquest és un gran mèrit de l’escriptora, que ha volgut desaparèixer i presentar-nos un text ric, emotiu, delicat i ple de matisos, per mostrar- nos la biografia, el pensament, l’estètica, la manera de treballar, la visió de la pintura de Ferrer Guasch com si ho llegíssim en el dietari que en realitat mai no va arribar escriure. Uns textos que ens ajuden a comprendre amb més profunditat l’obra de l’artsita i els diferents moments que van configurar un estil pictòric únic i inimitable.
La llum essencial està dividit en nou capítols que mantenen un ordre cronològic i un epíleg. Els quatre primers capítols tracten de la infància i la joventut del pintor. Esbós ens conta el naixement a Sant Antoni de Portmany amb la mort de la mare en el part, el segon casament del pare amb la seva cunyada, el trasllat a Eivissa. Després, els records dels jocs infantils en aquella ciutat avui tan canviada: “El carrer esdevenia el lloc de jocs a la vegada que constituïa una font inesgotable de diversions. Les boixes jugaven a mares i filles, a les cinc pedretes i a la xinga. Poques voltes ens ajuntàvem. Els boixos jugàvem a cames roges, al gall anglès, a fet i amagar, a futbol, a amagar
tresors sota el primer pont on avui dia hi ha una rotonda.”
Hi trobam també l’ambient a la ciutat i l’escola del barri de la Marina. Dos quadres de la primera època evoquen aquella societat illenca: un grup de dones amb vestits tradicionals a l’entorn de l’església de Sant Antoni i uns pescadors en el port d’Eivissa. Els primers olis de tonalitats ocres, les classes amb el pintor Narcís Puget, la primera estada a Barcelona als 17 anys després d’acabar el batxillerat. El següent capítol es titula “Pinzellades de guerra”. La segona anada a Barcelona de Ferrer Guasch, una volta recuperat d’una malaltia, es produeix l’any 1936. Poc temps després de ser allà es produeix la rebel·lió militar i la Guerra Civil. Al pintor li és impossible tornar a Eivissa i es troba tot sol, allunyat de la seva família en aquella ciutat enmig dels bombardeigs i la violència. El 1937 pinta el seu primer autoretrat amb la intenció que, en cas de morir, la família en pogués conèixer l’aspecte i comença un diari íntim. Hi escriu: «Pateix una gran soledat d’esperit pel fet de trobar-me sol enmig de tanta gent, lluny de les persones que estim i sense ser estimat per ningú, sol
pels carrers pensant que ni una sola mà t’ajudarà. Ets sol, sol!» Aquest diari servirà a Bonet per escriure els textos d’aquella època difícil, les experiències que visqué el pintor, l’ambient ofegador de la guerra i en reprodueix petits fragments. Amb els quadres d’aquesta època es pot veure l’evolució del pintor, dels colors més apagats, més ocres, a l’esclat de la llum que es produirà amb el retorn a Eivissa.
El pare del pintor s’havia traslladat a Menorca on l’havien destinat. Allà seria assassinat durant la Guerra Civil: “Sols un succés em turmentava. El meu pare havia mort afusellat en mans dels rojos. La seva dona i els meus germans havien hagut de fugir de l’illa i abandonar el poc que posseïen. Llavors, amb l’uniforme posat dels nous que manaven, em varen enviar a Eivissa i a Menorca.” Just acabada la guerra Ferrer Guasch se’n ve a Menorca amb un hidroavió per trobar la tomba de son pare: “En tocar a terra a Menorca, les emocions es transformaren en dolor. Maó era glauca, cendrosa i trista. Sense perdre temps, em vaig dirigir a la casa on els meus havien viscut. Els carrers eren buits. La gent s’amagava rere les finestres. Vaig obrir la porta d’aquella casa. La vaig
trobar petita, la casa del carrabiner.”
Va trobar son pare enterrat en una fosa comuna al cementeri de Ciutadella. El va deixar allà i se’n va tornar ràpidament. Una reflexió final tanca aquest capítol: “Tot plegat, em confirmava una veritat universal: en una guerra tots som perdedors. Ningú hi guanya, sigui quin sigui el bàndol al qual pertany. I aquesta màxima serveix en tot temps, per a tot el món”.
Al capítol “El llenç i el cavallet” es narra el casament del pintor amb Adela Barbany, una al·lota a qui havia conegut en una acadèmia de pintura de Barcelona. Amb ella es quedaren a viure a Barcelona on tingueren quatre fills: tres filletes i un fillets. La dedicació a la pintura era intensa i els fills ho veien així: “La seva perspectiva sobre jo era que «el papa sempre està pintant, no està mai jugant amb nosaltres». Fins més endavant no varen reconèixer que «el papa no parava de treballar»”. Ferrer Guasch volia acabar la seva formació. Mentre treballava de professor a l’escola Pere Vila preparava les oposicions a catedràtic d’institut i a l’Escola Normal. Quan les hagué tret
anaren a viure a Eivissa.
En els capítols següents és on apareix més desenvolupat el pensament estètic de l’artista, la seva concepció de la pintura, la formulació de la seva obra un cop adquirit l’estil tan propi que el caracteritza. “Trobar l’estil” és, justament, el primer d’aquests capítols. Si una cosa defineix la pintura d’aquesta etapa de Ferrer Guasch és, com diu el títol del llibre, l’essència de la llum que tan viva es presenta a l’illa d’Eivissa, una llum gairebé encegadora com la que transmeten els quadres del pintor, aquests blancs intensos que enlluernen. Blancs que en realitat no són blancs, sinó un prodigiós joc de tons que juntament amb les ombres, la composició, les línies i les perspectives creen l’esplendor de la seva obra. Mirau com ho expressen les paraules de Bonet: “Molts no entenien com puc pintar només amb blanc i obtenir profunditat al quadre. —El blanc no existeix —deia jo—. Aquí no hi ha cap blanc. Tots són tons de blau, d’ocre, de marró… De blanc pur no n’hi ha cap, no existeix. El blanc és la llum total i absoluta sense cap interferència d’altres tons, com el negre és l’absència total de llum sense cap resquícia.” Els textos ens parlen també de les preferències del pintor. Pel que fa als retrats diu: “Una altra cosa que no m’entusiasmava pintar són els retrats… el retrat és molt difícil per mor del mateix retratat. La gent, realment, no es veu com és, sinó com vol ser. El millor que puguis pintar no sol agradar al que s’ha retratat perquè s’imagina
que és d’una altra manera, més guapo o més elegant o més autoritari. A mi no em fa por que no s’agradin, tinc tècnica i els puc fer bé. Més que res altre és que un retrat no és una foto. Ha de posseir l’expressió de la persona pintada.” “Tinc tècnica i els puc fer”, i en efecte en veure els seus retrats podem constatar que Ferrer Guasch era també un gran retratista. Ho podem comprovar en l’extraordinari retrat del poeta Toni Roca, o en el delicat retrat del seu net Víctor a la terrassa des cap Martinet.
Ferrer Guasch va provar també l’art abstracte, però no era evidentment la seva vocació. Ja havia trobat els seu estil dins la figuració, però a través d’un llenguatge nou, propi, contemporani. No li calia entrar dins l’àmbit de l’abstracció, per bé que tècnicament li hauria estat fàcil fer-ho amb la màxima solvència: “Jo vaig pintar algunes produccions abstractes, però no em varen agradar. M’agrada més el lliscar del pinzell damunt un paisatge. Un dels pocs quadres abstractes que vaig pintar el vaig regalar a la meva nora”. El quadre el podem veure en el llibre, la composició, les
formes, la llum, és també una obra magnífica. En aquest sentit, podem veure la fotografia del grup Puget, format pel propi Ferrer Guasch, juntament amb els pintors Calbet, Pomar i Portmany com a resposta artística al grup Ibiza 59 format per artistes abstractes, la majoria estrangers, sobretot alemanys, que havien fixat la residència a Eivissa: “Tants en vengueren que de casa ens tragueren. Aquesta és la sensació que teníem els pintors eivissencs després d’haver-se creat el grup Ibiza 59 format tot ell per pintors abstractes”.
Dels tres capítols que tanquen el llibre, el primer, més breu, recull la seva experiència de fotògraf, a la recerca també de la lluminositat. El següent “El camí de l’artista” fa un repàs a les exposicions que va fer Ferrer Guasch, però també s’explica la poca presència de la figura humana en els seus quadres: “Mai poso figures en els meus quadres perquè trencarien el sentit dels volums i perdrien força plàstica… Si jo hi posés unes figures humanes, no m’agradaria perquè la gent passa i se’n va. Són les parets les que duren, el carrer no desapareix, els edificis es mantenen. Jo hi deixo l’empremta del temps, allò que queda.”
El darrer capítol es titula “Els retocs”, entre altres coses hi ha la presència dels nets del pintor retratats en alguns quadres durant l’estiu, la curiositat de la “Porta pintada”, o l’exposició antològica de 50 anys de pintura al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa l’any 1981: “No és tothom que els pot complir. Des d’aquells primers quadres grocs per recollir la llum a la blancor dels d’ara han circulat una pila de vivències. He treballat molt per trobar l’estil, un estil únic que em diferenciés dels altres pintors i a la vegada que constituís una mostra d’identitat. I això no es troba sense treballar. Jo vaig cada dia a l’estudi. No hi ha dia que no pinti. I no t’has de conformar sols amb allò que t’han ensenyat. Has de seguir treballant, i buscar, i buscar. Hi ha molts pintors que no troben el seu estil propi, perquè no és tan fàcil. Jo he tingut sort i l’he trobat.” I també es fa
referència a la confecció del llibre Calç i memòria amb Nora Albert que he citat abans. Ferrer Guasch va pintar fins al darrer moment, mai no va deixar la seva activitat creativa a pesar de l’edat. Molt poques persones podrien dir el mateix. En definitiva La llum essencial ens fa conèixer d’una manera viva, rigorosa, àgil i, com hem pogut comprovar en els fragments citats, mitjançant una prosa plena de delicadesa –que a vegades diríeu composta a tall de confidència–, la trajectòria vital i artística, el pensament i la concepció de la pintura de Ferrer Guasch. I a la vegada ens presenta una col·lecció d’obres en què podem observar l’evolució del seu art, de les menys conegudes o fins i tot primerenques a les que van definir finalment el seu estil, aquell esclat de llum que captiva, la força poètica dels blancs i les perspectives, la plasmació única de la claror esplendorosa d’Eivissa –com podria ser també la de Menorca– en el llenç inconfusible del pintor. Iolanda Bonet ha tingut l’encert d’escriure els textos en primera persona tot aconseguint una proximitat amb Ferrer Guasch que d’una altra manera no hauria estat possible. Aquesta veu que ens acompanya al llarg del llibre és el fruit d’un treball magnífic tant des del punt de vista del coneixement de l’artista com del literari. Un llibre per gaudir, per llegir i rellegir, per mirar i tornar a mirar.
Pere Gomila
