Llegesc en un poema del llibre Compàs d’espera del poeta
Enric Sòria (Edicions de la Guerra, 1993) aquests versicles:
“Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.”
Immediatament actuen de magdalena proustiana i la memòria em du al mercat del claustre del Carme (sa Plaça) de la dècada dels 70 en què passava molt de temps a Maó i m’agradava, quan podia, passejar-me entre les diverses parades, contemplar els productes, l’activitat de la gent, els sons diversos que es confonien en l’aire, la fressa de les converses, els cistells plens, les canastres vessant de verdures fresques, els colors de la fruita acabada de collir, madura i sucosa –no entaforada encara verda dins una càmera frigorífica com es fa ara–, les carnisseries plenes, els passadissos exuberants, l’exultació dels sentits. El mercat. Ple de vida i moviment, dels fruits de la terra.
Em va passar igual, vull dir que em revingué aquest record, quan vaig llegir fa un parell d’anys (no l’havia llegit abans) el magnífic llibre Lluvia roja de Cees Nooteboom en aquell fragment que parla de sa Plaça tal com jo la record d’aquells anys. Diu l’escriptor, en la traducció castellana (Siruela, 2009):
“Hace cuarenta años el mercado de Menorca no estaba todavía contaminado por esa gran mascarada hipócrita de la corrección. Las cosas eran lo que eran y el entorno hacía el resto. El mercado estaba en el interior de un edificio alto que sobresalía por encima del puerto y que lindaba por un lado con el mercado de pescado y por el otro con la iglesia… Los puestos de venta se alineaban contra las paredes y en el centro. Había payesas de la comarca vendiendo sus verduras frescas del huerto; un viejo sin más mercancía que un conejo salvaje y un par de huevos; mujeres con gallinas y el queso curado de la isla; puestos de arenques salados, nueces y olivas, bacalao y panes medievales. La carnicería era como las de México o el norte de África, una realidad sin máscara…”
Era l’ambient del mercat, el trafegar incessant de la gent a primeres hores del matí, un món que recomençava cada dia, un bé de déu de producte local. És cert que avui exigiríem bastant més de les carnisseries, però he enyorat sempre aquella plaça plena de vida on em feia feliç vagarejar. Uns anys més tard es va fer la reforma, necessària per altra banda, i ja res no tornaria a ser igual. Ara, els grans supermercats, el canvi de costums, li han acabat de donar el cop de gràcia. Ara hi vaig poc. Ara m’entristeix passar-hi i veure que hi queden només dues o tres paradetes que segurament tenen els dies comptats. Per sort encara hi ha qualque botiga amb productes de Menorca i qualque carnisseria. La resta, ja ho he dit, em produeix un sentiment de pèrdua.
M’agraden els mercats. Quan vaig de viatge, si dispòs de temps, és una visita obligada. No ara el de la Boqueria de Barcelona, convertit en parc temàtic, en desgavell turístic, on sempre solia anar si tenia ocasió d’acostar-me al centre. Per açò sé, perquè tenc el costum de visitar-los, que tots han canviat una mica, és un signe del temps, però el més important és que en conservin la funció primordial. No és una qüestió de nostàlgia evocada pels ulls profunds, bells, enigmàtics, d’una al·lota com en el poema de Sòria, però enyor, què voleu que us digui?, aquell mercat de Maó, aquella oferta pletòrica de producte local.
I aquest record em du ara a una altra qüestió. Arran de la terrible pandèmia que vivim es fan crides constants a la compra de productes de km. 0, com es diu ara. I de fet, molta gent ha manifestat uns bons propòsits en aquest sentit. Esperem que no s’oblidin i que, sempre que sigui possible, la despesa que fem en alimentació i en altres béns vagi en benefici dels productors locals, que és com dir en benefici de tots els menorquins, tant des d’un punt de vista econòmic, com ecològic, com social. A les places, a les botigues de barri, a les cooperatives, als súpers de proximitat, als mercats de carrer. En definitiva, al nostre mercat.
Les dues fotografies són extretes del blog Menorca, imatges d’emprimer.
