Rosina Ballester Figueras (Les Borges del Camp, 1949), poeta i traductora acaba de publicar la seva primera obra narrativa, “Liquidació” a l’editorial Adia. Després de 30 anys de trajectòria poètica, Ballester traça les passes d’un camí nou amb una novel·la tendra i aterridora.
La novel·la està dividida en quatre parts: “Un cos exultant de tristesa”, “Sense mai saber-ne la mida”, “La casa de ningú” i “Cos”, en què s’alternen els capítols breus i de frases precises –segurament aquí hi té molt a veure el llarg ofici de poeta de Ballester– que faciliten la lectura i agilitzen el temps narratiu, i una sèrie de monòlegs on l’autora es deixa anar, ser més ella mateixa, en les reflexions, els sentiments, les angoixes, els desitjos i els silencis d’aquesta història dura presentada en una prosa plena de lirisme però també de tendresa, treballada amb un gran domini del ritme i esquitxada de tant en tant amb el sarcasme i l’humor. Un text molt treballat i minuciós on no trobam res de gratuït ni improvisat.
El silenci que ha acompanyat na Guillermina fins al moment que decideix enfrontar-se al relat dels fets viscuts, millor teràpia ben segur que els psiquiatres que ha visitat, es manifesta de manera molt explícita en una frase que es repeteix al llarg de la novel·la: “No hi ha crònica dels meus anys feliços”, “No hi ha crònica dels maltractaments del meu segon marit”, “No hi ha crònica…” Molt sovint preferim tapar el dolor profund, els traumes i les misèries viscudes sota un dens silenci. Per açò “no hi ha cròniques”, però per açò mateix la necessitat de liquidar un passat que ens impedeix sovint de respirar. La protagonista finalment trenca aquest silenci i ho fa sense embuts, amb un llenguatge clar, sense concessions, cru a vegades, sincer i concret en els detalls íntims, explícit quan ho exigeix la potència del relat.
La vida tràgica de la protagonista, infermera de professió, està marcada per episodis com dos matrimonis fracassats, el segon amb la ignomínia d’un marit maltractador, pel suïcidi anunciat en diverses ocasions del seu estimat germà Macià, a qui se sentia molt unida, o el moment profundament dolorós i transcendental d’una violació que Ballester narra amb una gran intel·ligència i eficàcia en un sol paràgraf. Però hi ha també els records amables de la infantesa, com el jardí, el seu jardí, els jocs amb en Macià, la biblioteca de l’àvia de Tarragona on potser se li desvetlaria l’amor per la literatura, o la mar, element també molt present a Liquidació. No debades la mar és una presència constant als diferents llocs on viu na Guillermina: Tarragona, Barcelona i, sobretot, Menorca.
Rosina Ballester escriu una novel·la intensa, descarnada, però com ja he dit també sarcàstica i amb moments de respiració pausada i tocs d’humor, que provoca l’empatia del lector des del primer moment, i en què la ficció es mescla amb episodis reals viscuts per l’autora, inspiració al cap i la fi d’una obra de maduresa d’una alta qualitat literària en què l’experiència com a poeta permet a Ballester dotar d’una gran efectivitat l’ús de la llengua, d’una prosa que es pot permetre alimentar de de tant en tant, i de la manera més natural, de determinat lèxic i expressions dels diferents llocs on ha viscut.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-12-2020)
