PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 19.03.2019 Tot i que L’espera de la letargia és el primer llibre que publica, Maria Teresa Ferrer viu intensament la poesia des de fa molt de temps, tant des del vessant de la creació com des d’un activisme cultural que resulta fonamental a l’illa de Formentera, on du a terme, amb gran generositat, un treball rigorós i continuat de promoció de la llengua i la literatura catalanes i en especial de la nostra poesia.
L’espera de la letargia és un llibre d’escriptura lenta, molt meditat, intens i ben estructurat. L’autora no ha tingut presses a l’hora de publicar-lo i açò afavoreix que en els poemes no hi trobem res que sigui gratuït o sobrer i que les metàfores i les imatges s’hagin treballat de manera precisa i acurada, la mateixa precisió que trobam en el tractament de la llengua, en l’ús dels mots. El títol ens parla d’una espera cap a un estat de suspensió, que és la letargia. Com diu Josep Anton Soldevila en el pròleg “en aquest estat hi ha un frontera clara entre el que és dins i el que és a fora i el moviment, en definitiva la vida, transcorre enllà del seu interior”. I, en efecte, al llarg de tot el llibre hi trobam aquesta tensió, aquesta dicotomia, entre el món interior i el món de fora, entre la plenitud i el buit, l’equilibri i el caos, l’esperança i la voluntat de ser, de fer “d’aquesta nit el dia” davant el dolor, els naufragis, la decadència, la mort, els embats del món. I és, justament, la poesia, “les paraules desterrades”, la força que empeny la poeta en la recerca de la pròpia identitat, a intentar comprendre el sentit de l’existència, però també en l’afirmació de la dignitat humana, en el desig d’una convivència des del respecte i la germanor entre els pobles, la “raó del temps que somia / anhels de concili i presagis de pau.” I, per tant, la paraula s’aixeca també per a la denúncia i es fa reivindicativa en poemes com el dedicat a aquells que jeuen encara en fosses comunes o els refugiats de la guerra de Síria, l’èxode a través “d’aquest mar infranquejable”.
El llibre està estructurat en dues parts “Instants de silenci” i “La letargia”. En la primera part, el silenci és la forma d’oposar-se a la renou del món que sovint impedeix el pensament. El silenci necessari per a la mirada crítica i compassiva, per vèncer l’oblit i “retenir amb la força de l’alenada / la fugacitat dels pensaments”. A la segona part, la veu de Ferrer es fa més desolada davant el dolor, les injustícies, les absències, també més escèptica i amarada de nostàlgia (“Viatgers errants de l’ensomni i el desig / naufragarem en un mar sense retorn”). L’espera de la letargia és potser el trajecte vital de la poeta que deixarà a través dels seus versos el “testimoni / que algun dia vàrem existir”. Però la presència de Formentera, la natura, els paisatges, la seva gent –vivència que travessa tot discurs poètic– manifesta també una altra forma de letargia: la hibernació esperada després de la massificació, la pressió, de l’estiu, “com si cada pausa d’aquest hivern de letargia / fos el batec en fugida dels que viuen / al ras sense límit ni mesura / abocats a la convalescència de l’illa”.
El volum ha estat curosament editat per l’editorial eivissenca Finis Africae i compta amb unes belles il·lustracions de Maribel Escandell que acompanyen molt bé la bellesa expressiva dels poemes de Maria Teresa Ferrer.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-09-2019)
