PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 12.06.2018. El 26 de maig moria a Barcelona el poeta i narrador Màrius Sampere i Passarell. Nascut el 1928, és considerat un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània. La seva obra, àmpliament reconeguda per la crítica, constitueix un exemple de creativitat, d’ambició literària i d’exploració constant de nous camins.
El 26 de maig passat moria a Barcelona Màrius Sampere, un dels grans de la poesia catalana de tots els temps, un poeta original i inclassificable que va construir una obra de primer ordre en l’àmbit no només català, sinó també europeu. Allunyada de modes i d’escoles, escrita des d’una clara independència intel·lectual, la seva escriptura és una profunda indagació sobre l’existència; una intensa meditació sobre l’ésser humà i les seves preguntes fonamentals, les seves tragèdies; un corpus que ha transitat amb tota honestedat, lucidesa, ironia –i amb una irrenunciable ambició literària– per la metafísica i pels grans temes de l’amor, el dolor, la mort.
Sampere pertanyia a aquella generació de poetes nascuts abans de la Guerra Civil que va viure la República durant la infantesa. Va començar, per tant, a escriure la seva obra en el desolador panorama de la postguerra i la repressió franquista, com és el cas dels companys generacionals Bartomeu Fiol, Felícia Fuster, Montserrat Abelló, Blai Bonet o Francesc Garriga, entre d’altres. Autodidacte, va treballar en el món de la fotografia i la publicitat fins al final de la dictadura en què entrà a l’administració com a funcionari en temes d’assessoria i normalització lingüístiques. Estudià piano fins a finalitzar els estudis musicals superiors i arribà a compondre música i lletres de cançons, en especial per al Grup Estrop. Com a poeta, va començar a escriure en català a finals de la dècada dels 50 i el 1963 va guanyar el premi Carles Riba amb el llibre L’home i el límit, que no seria publicat, però, fins al 1968. Tanmateix, la seva proposta estètica, que no encaixava en els corrents literaris dominants de l’època, no va obtenir el reconeixement i l’admiració que es mereixia fins anys més tard, quan ja encetava un període d’una gran fecunditat creativa.
En l’assaig L’obra poètica de Màrius Sampere (Assaig de revisió del realisme històrica), Vicenç Llorca establia tres etapes en l’obra del poeta. El primer període, que l’autor anomena del “realisme existencial”, aniria de l’obra del 1963 ja citada fins a la publicació de Poemes de baixa freqüència (1976). El segon període se situaria entre 1976 i 1982 en una etapa de descoratjament en què Sampere, enfrontat a la mort i a l’absurd, evita caure en el nihilisme tot acudint a la literatura i la cultura orientals, època que Llorca anomena L’orientalisme i l’afirmació del contrasentit. La darrera etapa s’iniciaria amb la publicació de Llibre de les inauguracions (1986), en què el poeta entra plenament en la maduresa, estableix un canvi estètic i emprèn el rumb definitiu de la seva obra, en el qual Llorca assenyala l’aparició de l’estimada i la temàtica amorosa com una de les claus que en marcaran l’escriptura a partir d’aquell moment. Sampere va publicar més de 25 llibres de poesia amb una insòlita intensificació de l’escriptura a partir de l’any 2000, és a dir quan tenia ja 72 anys.
Aquesta fecunditat i extraordinària capacitat creatives, són també de constant evolució de la seva obra, fins al punt que arriba a reinventar-se ell mateix amb el gran poemari L’esfera insomne publicat per LaBreu el 2015, any en què també publica Ignosi (Edicions Ponçianes). I encara arribarien després el poemari Dèmens i la novel·la Alien i la terra promesa, tots dos publicats per LaBreu. Sampere va ser guardonat amb els més importants i prestigiosos premis literaris, entre els quals els premis de la Crítica Serra d’Or i de la Crítica de la poesia catalana, el Nacional de Literatura, el Jaume Fuster, el Cavall Verd o la Lletra d’Or, a més de rebre la Creu de Sant Jordi. Incomprensiblement, però, no va ser reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
“Mentrestant, que et cridin, que et consagrin
fill únic d’una nit d’amor. Tant és
l’estrella que mirava
aquell dia, és la mateixa
que ara ens fa estimar
i suar sang, i no tenir
cap més vida
que aquesta, que, en cridar-la,
no ens sentia.”
De Ningú més i l’ombra, (Proa 2014)
L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-06-2018)
