PERE GOMILA, QUADERNS DEL TURÓ, 27.11.2018. Tot i que aquesta secció és dedicada a autors i temes literaris, avui voldria parlar d’un llibre de recerca històrica que vaig rebre fa poc i que s’ocupa a fons d’una qüestió que em fa l’efecte que, en general, és poc coneguda pels menorquins.
Es tracta del llibre Els ‘minorkeens’ de Gibraltar de Martí Crespo i Sala, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb coedició de l’Institut Menorquí d’Estudis, una relació fecunda que no podrem agrair prou mai, atès els nombrosos estudis sobre Menorca que gràcies a aquesta col·laboració s’han posat a l’abast d’especialistes i de públic en general, tant en obres individuals com en la gran quantitat d’articles publicats a la revista Randa.
L’autor del llibre és Martí Crespo i Sala, filòleg de formació, que ha exercit sobretot com a periodista a diversos mitjans com l’Ara, l’Avui, El temps i especialment Vilaweb. En l’àmbit de la recerca històrica ha col·laborat en diaris i revistes especialitzades amb reportatges sobre episodis dels Països Catalans i la seva gent, amb un interès especial en les emigracions multitudinàries dels menorquins al llarg de la història, com la produïda a la Florida al segle XVIII o l’algeriana al segle XIX. L’any 2000 començà a interessar-se per la comunitat menorquina establerta a Gibraltar durant els segles XVIII i XIX i va iniciar l’estudi que ha realitzat a partir de la recerca i el buidatge aprofundit d’arxius locals i bibliografia existent. El projecte va obtenir, el 2009, una beca de l’IME i va quedar enllestit el 2010, però no ha estat fins ara que s’ha pogut publicar.
Els ‘minorkeens’ de Gibraltar s’inicia amb els antecedents de l’any 1704 quan, en plena guerra de Successió al tron d’Espanya, una flota aliada formada per un miler d’anglesos, vuit-cents neerlandesos i un 300 austracistes catalans, va atacar per sorpresa i va ocupar el nucli felipista de Gibraltar. Aquest fet va suposar una fugida massiva de la població del penyal que seria suplerta durant el segle XVIII per gent arribada de la mateixa Anglaterra i de diversos llocs de la Mediterrània: genovesos, jueus sefardites de l’altra banda de l’estret, andalusos, portuguesos, maltesos i menorquins. L’arribada d’aquests darrers va ser propiciada arran del tractat d’Utrecht que establia la sobirana anglesa sobre Menorca i Gibraltar, un fet que facilitaria molt les relacions comercials entre Menorca i el penyal, així com el desplaçament de població que hi va veure la possibilitat de guanyar-s’hi la vida. Cap a la dècada de 1720 ja trobam presència de menorquins a Gibraltar, sobretot menestrals, però també mariners, corsaris i capellans.
La població desplaçada a Gibraltar procedia sobretot del port de Maó, i en especial del Raval de Sant Felip, les zones amb més influència britànica de Menorca. D’entre aquesta població, el cas dels capellans és el més visible, ja que des del 1730 els governadors militars del penyal, que no veien amb bons ulls la dependència de l’església gibraltarenya del bisbat de Cadis, van disposar que els capellans de la plaça havien de ser súbdits britànics i açò va afavorir que, entre aquesta data i el 1790, la majoria de vicaris que hi hagué al capdavant de la parròquia fossin menorquins, un capítol que resulta especialment interessant.
El llibre s’ocupa del tot període d’emigració menorquina a Gibraltar, que es produeix durant tot el segle XVIII i s’atura cap a finals del segle XIX, amb les vicissituds històriques viscudes per una població civil diversa i canviant que acabaria per donar forma a una identitat pròpia en la qual l’empremta menorquina es pot resseguir avui gràcies a la presència de llinatges menorquins que s’hi han conservat. L’obra, d’un gran interès en tot el seu contingut, aporta al final una documentació inèdita en forma d’apèndixs que en completa la informació, així com una relació dels llinatges dels menorquins establerts al penyal.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-11-18)
