Les referències al gin, en tant que la beguda espirituosa més característica de Menorca, es troben prou abundantment, com no podia ser d’altra manera, en la literatura dels escriptors menorquins. Fins ara, però, no n’havia estat protagonista únic en un llibre de poesia. Un llibre que va concebre, fa uns quaranta anys, l’entranyable, admirat, i ara enyorat, ai!, amic Emili de Balanzó que, de manera discreta i rigorosa, tant va treballar per la cultura i la societat illenques. Ha estat, per tant, un llibre de llarg recorregut, un projecte que s’iniciava a finals dels anys 70, en l’època que els poetes joves de Menorca començaven a publicar les seves obres, quan n’Emili, amant de la poesia, de l’art, escriptor ell mateix, va tenir la idea de dedicar un llibre d’odes al gin i hi va començar a fer feina. Per diverses circumstàncies, però, l’obra no s’arribaria a completar fins a l’any 2013 quan una editorial es va interessar a publicar-la i Sam Abrams en va escriure un magnífic pròleg. Finalment la fallida de l’editorial en va impedir la publicació.
A pesar de les dificultats, Emili mai no va deixar de banda aquell projecte i pocs mesos abans del seu sobtat traspàs va proposar-ne la publicació a l’IME en col·laboració amb Gin Xoriguer. És així com finalment Oda al gin ha vist la llum a la col·lecció Quaderns Xibau de poesia i com s’ha convertit també en homenatge pòstum al seu tenaç editor. La de n’Emili, però, no és l’única absència que hem de lamentar en aquesta obra de llarga durada que recorda, com diu Sam Abrams, altres “tres grans absències en el panorama de la cultura menorquina”, ocasionades totes tres per una mort prematura: Miquel Vanrell, Francesc Calvet i Àngel Mifsud.
A més dels tres autors citats, Oda al gin conté poemes d’Antoni Vidal Ferrando, Gustau Juan, Joan F. López Casasnovas, Damià Borràs, Damià Coll, Margarita Ballester, Rosina Ballester, Francesc Florit Nin, Jordi Odrí i Pere Gomila. Compta, a més, amb un esplèndid epíleg d’Ignasi Mascaró i la portada del pintor Miquel Vilà, gran amic de Balanzó, que ha pintat el quadre a posta per al llibre. Al costat d’aquesta obra de Vilà, el volum ofereix també la reproducció d’un quadre de Vives Campomar, un altre gran amic de l’editor, i de Francesc Calvet, Àngel Mifsud i Florit Nin, els tres poetes també pintors.
Aquesta diversitat d’autors implica forçosament un rica diversitat de propostes estètiques i de maneres de tractar la temàtica del gin. Hi trobareu de la lloa a la ironia, del poema més simbòlic a l’humor, del lirisme a la narrativitat, del realisme a un toc de surrealisme, de la melancolia a la celebració, de la reflexió al joc amb la llengua, de les formes clàssiques com el sonet, el quartet o la combinació estròfica amb rima, al vers lliure i l’absència de rima. Oda al gin ofereix tot un ventall de propostes estructurades a l’entorn d’un cant a la nostra beguda, però que conformen un aplec de poesia autèntica que va més enllà de l’anècdota o de la simple excusa, que sorgeix del món interior, dels interessos i de les poètiques de cadascú.
Com escrivia Sam Abrams al pròleg, el llibre “és un homenatge a la cultura, la llengua i la identitat de Menorca, en una època certament dramàtica i esperançadora, i tot per mitjà d’un element quotidià i distintiu com és el ginet”. És ara també un emotiu i més que merescut homenatge a Emili de Balanzó, artífex il·lusionat i constant d’aquest llarg projecte i sense el qual Oda al gin no hauria estat possible. És al mateix temps record als amics absents que hi van col·laborar. És per damunt de tot, i com he dit, un llibre d’autèntica poesia que s’inscriu en una llarga tradició d’elogis al vi i a la beguda que es troba en totes les literatures.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-10-2020)
