Eivissa, 10.04.2019. Bartomeu Ferrer. Text llegit pel poeta Bartomeu Ferrer amb motiu de la presentació, a la Llibreria Mediterrània d'Eivissa, del poemari "L'espera de la letargia" de Maria Teresa Ferrer, editat per Finis Africae
La poesia fa superar les sentències dels poetes. Les sentències poden ser només dites en veu baixa o a ple pulmó. N’hi ha algunes altres, encara que normalment són expressades en forma de condemna, i aquestes altres no admeten gaire escapatòria ni perdó. Acaben sent, a vegades, una profecia, una predicció, un més enllà de la conjectura, és a dir, un pas cap a endavant en la suposició que solem fer per explicar com deu haver passat o deurà passar alguna cosa. Hi ha una zona de frontera, a la poesia, que no és de ningú. Aquest no ser de ningú la fa perillosa, perquè s’hi sent lliure. I la llibertat que no dugui corretja sol ser menyspreada. L’espera de la poesia és letàrgica i maldecaposa, ineficaç i desavinent com un exabrupte de lider de masses sense tanmateix cap poder de convocatòria. Les paraules de la poesia segueixen el so d’una música molt anterior a elles mateixes, que les controla amb disciplina matemàtica inqüestionable. ¿Què comença primer, la música que encara no se sent, o el moure’s camaleònic d’unes paraules que traginen altres paraules? ¿I per què aquestes paraules i no unes altres? Segons com sigui la tria, ¿no pareixeria que hi ha una lluita entre elles, com si buscassin el lloc exacte on han de ser per fi deixades? ¿L’origen de tot això, però, quin és? Tots estam fets, en primer lloc, del nostre silenci; de néixer ve, i no s’acaba, i ja hi som arribats a aquest món: ¿què s’hi pot fer? El silenci és un començament de les paraules que alguna volta aniran al poema. Però la sortida del silenci requereix d’un aprenentatge i, per tant, d’un vincle amb la socialització que rebrem. La llengua està posseïda per ella mateixa i la rebem com una transfusió que recorre invisibles misteris que s’han anat païnt d’una generació a una altra, i que canvien i transformen el món que a la vegada representen i interpreten. De les paraules que provenen del silenci se n’acaben fent els llibres. Llibres com “L’espera de la letargia”, un càntic, crec, que és un desig ben col·lectiu sobre que aquest llibre havia d’aparèixer i l’esperàvem molts de naltros. Com els rèptils, part dels habitants de les nostres illes d’Eivissa i Formentera, sabem que mos fa falta una disminució d’energia com a fòrmula simple que mos haurà de fer sortir de l’inacció i de l’indiferència.
Vull trobar-te més enllà
d’on es confongui
el murmuri amb l’albada,
solcar les sendes del teu pensament
i fer d’aquesta nit el dia.
Decisió, planificació del que necessita la nostra voluntat, ¿no és això el poema? Ho és i arriba fins al nostre coneixement, o hi hauria d’arribar, gràcies a una tradició que, com manifestava Oscar Wilde, era revolucionària, precisament perquè la revolució és allò més tradicional que hi ha a la vida.
L’atzar d’ajuntar versos que no van junts, pot donar resultats extraordinaris. Ho he fet més d’una vegada, amb el primer vers d’un llibre i amb l’últim; és com un joc, i a vore quin efecte es produeix amb aquesta inexplicable, inesperada i insensata unió. Herència d’una certa fe en l’escriptura automàtica, no amag que m’agrada la sorpresa, la collita de l’inesperat, el descobriment d’un continent de sentits que no saben si en tenen cap, o si és que els posseeixen tots, i ho estaven fent d’una manera bastant amagada. Em pos a fer aquest exercici amb el llibre de Maria Teresa Ferrer Escandell, i aviat descobriré un missatge nou on ja n’hi havia, ben cert, molts altres.
Sotmesa als versos clandestins
Som l’eco d’una espècie extingida.
Hi ha un sentit clarament expressat del que vol dir-se. Hi ha una situació d’inici que insinua la denúncia d’un estat anòmal i contrari al dret, per tant: el sotmetiment a una lírica clandestina, ¿de què pot venir? En aquest cas, el segon vers, que en realitat és l´últim vers del llibre-projecte que jo he llegit, dóna la resposta adequada, i no valen aquí les dobles o amagades interpretacions. El vers sona amb la transparència de l’aigua i vol dir només allò que diu, i no queda mica curt: som l’eco d’una espècie extingida.
De bon principi, ja ho tenim a punt per a treure conclusions de tots els poemes que hi ha entre aquests dos versos dels extrems primer i últim del llibre. Amb ells he volgut fer una anticipació del gust, de la cara que fan, de la veu que tenen quan parlen, tot per sebre de què estant parlant, precisament, tots aquests poemes que Maria Teresa Ferrer ha escrit i que tots desitjàvem que fossin per fi publicats.
Per posar-li fil a l’agulla, me’n vaig a repaire d’una escriptora transcendental per a les grans convulsions que hi va haver al segle XX; el segle del qual en procedim tots naltros. El nom d’aquesta escriptora és Anaïs Nin, i el seu Diari és una enciclopèdia inesgotable de vida que va acabar sent pura i dura literatura. En primer lloc, s’hauria d’entendre que “l’art va començar com a joc”. Amb el joc de les paraules, s’ha d’aprendre el llenguatge de l’altre i no se l’ha de forçar a què sigui només un idioma familiar. “El fluir de la vida i el de la literatura han de ser simultanis perquè puguin alimentar-se mútuament”. [A.Nin, Diari I (1931-1934) Ed.Bruguera, Barcelona, 1981]
Per tal d’entendre que escriure ha de servir per a viure millor, la poesia, la parenta pobra com en deia en Bartomeu Fiol, n’ha de donar fe. I no importa que sigui una poesia que neix del vaixell embriac de la joventut d’un Rimbaud, o del gep alcoholitzable d’una Marguerite Duras venuda a la prosa de les imatges filmades, per exemple, en ple bombardeig d’Hiroshima o, pitjor encara, quan va ser violada d’al·loteta per aquell amant de la Xina del Nord. Sort que la dona no és l’home que també escriu, o que canvia de sexe a la pàgina en blanc: ¿tan seu és el sielnci d’on provenen les relacions entre totes les paraules?
Com que es tracta d’escriure, l’encadenament personal s’evadeix del desesper d’on surten, el superen i l’anul·len amb una proposta de difícil ajornament amb la qual ens hi va, ni més ni menys, que la vida.
Imagín un món on l’equilibri
sigui el tot i el no-res,
la mà que mou el vent
i desplaça el silenci que reverbera
més enllà de les fronteres.
Un agermanament de pobles i cultures
culmina cada un dels extrems
que defineixen els límits
entre existència i utopia.
Raó del temps que somia
anhels de concili i presagis de pau.
¿Ho ben sabíem, o no? Entre existència i utopia, a la nostra latitud pitiüsa, hi hem hagut d’aprendre a vogar. Sense rems, moltes vegades.
“No hi ha cap obra d’art sense participació diabòlica”, deia en Baudelaire, i coneixia la teoria, i una mica també, bastant, la pràctica. A aquestes altures de la civilització de la qual, per sort, en formam part, la màxima baudelairiana m’ho la prenem com a litúrgia i la digerim sense utilitzar mica la part bona de la consciència, que la tenim. L’abús tan embolicador de la mentida servida en safata contra la veritat ineludible, té un molt llarg recorregut. Recordem sols que sigui un moment “F for Fake. Question mark”, com va titular Orson Wells aquella pel·lícula sobre n’Elmyr D’Hory i altres fantasmes que també varen fonyar aquestes illes. I a aquestes illes nostres, com a la Menorca d’en Ponç Pons, s’hi escriu. S’hi escriviu, per dir-ho com ell ho diu. Però hi ha un desconcert que ve de lluny: ¿de qui hem d’aprendre tot allò que no varen ensenyar-nos quan hagués tocat? ¿Té marxa enrere la història? La situació mai ha set bona, però ara podria ser pitjor: ¿quantes vegades mos hem sentit com si fossim l’últim parlant d’una llengua ja morta? La lluita és desigual, perquè la paraula no empara el suficient i sol ser sotmesa per les accions més terribles que la volen negar o abandonar on ja no sigui ni valgui res.
Llancem esquits de tinta per esborrar
l’origen dels que no cerquen el destí.
Aïllats com estam, les paraules són onades d’accions que volem concretar i dur a terme enmig d’un temporal permanent que fa difícil, o pràcticament impossible la navegació. La poesia és una manera com una altra, però més misteriosa, de posar en pràctica les nostres teories, si les tenim, que solem tenir-les, encara que no ens ho acabam de creure; o no som capaços de reconéixer-les com a nostres i d’acceptar-les, i fins i tot de defensar-les quan sigui necessari.
Vertical és l’aire que ens ofega
i delimita l’essència indestriable
de cossos que es fusionen i separen
més enllà dels límits de la realitat i el temps.
El conflicte, però, sempre som naltros amb respecte als altres. Hem d’exigir les evidències com a confirmació d’un malestar induït. Ara bé, ¿com s’hi lluita contra el que és tan evident i molest?
¿Podem donar un sentit més pur a les paraules de la tribu? Mallarmé no ho preguntava, sinó que ho proposava com a digna soledat treballada de cadascú. ¿Ara què podem fer? ¿Com escapar del malson d’haver viscut anormalment la pròpia llengua sobre la qual hi ha una memòria i una parla, uns fets, unes normes internes que són les que ens permeten de comprendre, o no, allò que hi ha banda fora nostra? ¿Com tapar un forat immens amb granets d’arena del Paradís Perdut?
Va escriure T.S.Eliot: “El poble que deixa d’apreciar el seu heretatge literari esdevé un poble bàrbar. El poble que deixa de produir literatura deixa d’evolucionar intel·lectualment i sensitiva. La poesia d’un poble es nodreix de la parla del poble i, alhora, li infon vida, i representa el punt culminant de la seva consciència, la seva força més gran i la seva sensibilitat més delicada”.
Entrepussarem tantes vegades com faci falta amb la mateixa pedra. No dubtarem mica a l’hora de seguir el camí que fa fèiem. Les paraules escrites resumeixen la nostra observació de l’existència i ens avalen pel prèstec que d’elles en feim. ¿La llengua del poema és nostra o només ho serà quan ja l’hàgim recuperat des de l’A fins a la Z?
Orfes del neguit que venç les contrades
hem perdut les senyeres que ens identifiquen
com dos vianants que es creuen
i s’obliden per sempre cap on anaven.
El resultat d’aquests poemes és la millor conseqüència d’algun premi. I així és com queda, ben o mal dit, el que se’n va més enllà del seu simple recitat davant dels altres; o a la nostra pròpia orella, tancant els ulls.
L’aposta per la paraula és definitiva, com només ho pot ser l’amor, que sempre venç la mort, o l’ha de vèncer, i ell ho sap.
Has d’arribar amb la claror
que despunta al solpost abraonat
per la tebiesa de les ombres
vagant entre núvols de paper
que s’esmunyen en els límits
de la contradicció i l’equilibri.
Voler travessar amb tu
els murs de la quimera i la utopia
com si els nostres rastres es perdessin
entre la mirada rompuda del seny
i perpetuar-te, mar endins,
amb la força que baten les onades,
amb el risc de quedar-se sol
i el delit del qui es juga
el tot i el no-res
en aquesta darrera alenada.
Aprendre’n, dels poemes, és equilibrador. Trobar un llibre com “L’espera de la letargia” és la gran sort que ens temem, o ens temíem, massa vegades, que no pugués ser com ha acabat sent. Quan pens en na Maria Teresa, sempre se m’apareix exacta a com era, a com és, a com segur que continuarà sent; i escric, sobretot perquè escriure és viure i posar en qüestió tot el que s’hi oposa amb baixesa de mort. I les paraules ens posen en tensió, perquè estan vives, i la nostra vida no deixa de ser altra cosa que el que elles diuen. Ho anam descobrint, gràcies a què, per fi, escrivint, no callam. Hem hagut d’arribar a una certesa: les paraules de silenci són el fruit, el salari, la recompensa que se’ns oferiria. La realitat, però, també representa un exili. I ens ha tornat interiors quan miram cap a enfora i no ens sabem trobar a cap banda. Els poemes s’aprenien abans de memòria. Ara també hi ha gent capaç d’aprendre-se’ls. La memòria reivindica qui ha perdut, perquè és dels nostros. O com aclaria Villangómez: “Un altre cop l’absència, el seu mur alt/i els teus records que el meu amor detalla”. Na Maria Teresa guanya resolució i acaba el poema, “perquè tot allò que encara no ha mort,/existeix”. M’agraden les pistes que es deixen en els llibres de poesia, sobre les fonts d’on s’ha tret l’alenada suficient per arribar en algun moment a un punt final. És un entreteniment i una afició que du a traçar laberints que a voltes permeten descobrir noves expectatives plenes d’il·lusió. Maria Teresa Ferrer beu de n’Eliot, com en Vázquez Montalbán, d’en Ponç Pons, heterònim d’en Pessoa a Sa Figuera Verda, de n’Antoni Vidal Ferrando, plusmarquista de la causa, d’en Pere Gomila, més bona persona i poeta que la Trinitat multiplicada, d’en Salem Zènia, amic i amat també amb llengua morta que reviscola, d’en Villangómez, pare més gran que la paternitat, de n’Aleixandre, cor tan malalt que en va escriure una història, d’en Benedetti, incombustible i alhora fet de foc, d’en Saramago, el nostre portuguès ferit en lluita amb els botxins de sempre, de n’Alda Merini, carn de psiquiàtric i de salvació, d’en Vinyoli, que baixava les escales més embriac que si les pujava, i no sé si d’algú més, perquè jo tenc 37 folis que després seran aquest llibre que avui teniu aquí devora i molt ben publicat. M’ho va dir l’autora: falten cinc poemes per afegir, però jo ara li dic que ja me’ls llegiré més tard.
