BARTOMEU RIBES, Eivissa, 04.11.2019. Sobre “Obra poètica 1975-2012”, de Jean Serra, amb motiu de la seva presentació a la Biblioteca Municipal d'Eivissa.
1. Començar a escriure és començar a viure d’una altra manera. De deixar d’escriure ara no en parlarem. Començar a escriure no és començar a aprendre a deixar d’escriure, per tant. Siguem una miqueta pràctics i practiquem l’escriptura que la lectura provoca i ajuda a trempar bé. Deu ser per això, tal vegada, que la memòria és com una lliçó de cal·ligrafia, no apresa del tot en el seu grau més elemental i primari, i per algun conducte del sistema nerviós central sorgeix l’oblit, com va escriure Pessoa, a glops en la dolça presència d’algú a qui ell li deia Nancy. Ho sabem: no tornam a ser qui érem, mai més, a la manera del corb de Poe, i tanmateix solucionam dins nostre, des de primera hora, els exercicis de relacionar conceptes que entre ells estan en disputa i per això ens posen a prova. ¿Serem bons o dolents a l’hora de resoldre’ls? ¿S’ensenya o s’aprèn a saber viure, a saber escriure?
2. Vist ara ja des de ben lluny, pens que un joc que és alhora un aprenentatge sempre adolescent com l’escriptura, pot acabar sent un ofici i un risc i una sort a la vida de qualsevol persona. Filant una mica més prim, direu: ¿i amb quin benefici tant d’esforç? I si l’escriptura cau al pou molt fondo de la poesia, ¿com tornarem a veure mai la galleda amb l’aigua a disposició nostra i per fer-ne amb ella el que vulguem? Pavese va escriure al seu diari, el 16 de novembre de 1935: “El problma estètic més urgent, meu i dels meus temps, és sens dubte el de la unitat d’una obra de poesia.” Avui hem decidit d’estar tots junts aquí per celebrar la publicació d’un llibre on la unitat d’una obra de poesia s’adiu a la perfecció amb el compliment humà d’una voluntat ferma, contumaç, insistent.
3. Faig un paral·lelisme fàcil i que serveixi una mica a la investigació que sempre suposa i exigeix la presentació d’un llibre: immersió lingüística/Immersió vital a “Obra poètica 1975-2012”, de Jean Serra. Em puc tornar a vestir com per primera volta amb la llengua que m’han ensenyat a ca meua. No em faig preguntes sobre per què a escola no me la ensenyar ningú, ni a escriure-la ni a parlar-la com calia. L’anormalitat que les situacions de la història ens ofereix, continua molt vigent, o sols varia de manera que la recerca del temps perdut sigui definitivament inassolible. ¿Què podem fer? ¿Hi ha cap manera de salvar-nos d’allò de lo que no poguérem salvar-nos fa molt de temps? La poesia és profecia, ara que ja s’ha mort l’amo del cànon, i/o religió d’esgotament, relligament era com li deia en Josep Planells Bonet, l’enyorat Mossèn Don Pep Negre, a penes l’únic segment totalment escrit en català, que hi havia entre el cronòmetre que separa en Villangómez de l’entrada en literatura, precisament, del nostre Jean Serra. No hi havia embussos, per tant, en uns anys tan poc proclius a la lírica, com varen ser aquells que van des de tan lluny fins a pràcticament avui mateix. Abans, de tot això res no en sabíem, però ara ja ho hauríem de saber.
Mentrestant,
els morts
les nits trasbalsen.
I un beu l’amnèsia
glop a glop,
4. Jean Serra és el punt d’inflexió de la nostra poesia. No crec que em pugui explicar bé, ni amb gaire aclariment, perquè hi ha una corba gràficament representada a la realitat, que només amb termes matemàtics podríem llunyanament començar a entendre. Una corba que és producte de la funció d’unes variables que s’hauran d’acabar calculant algun dia.
Impossible pàtria. Sempre anhelada Ítaca. Sempre
frontera,
zona de pas, hostatge adés reparador adés ingrat.
5. ¿És quan ell escriu, que hi veu clar, en Jean? Pensem, per un moment, en aquell Foix genial, però tanmateix una miqueta feixista, pastisser de Sarrià, etc., és quan dormo que hi veig clar, gran meravella. No ens haurem de barallar, però, a cadascú allò que li toqui de suportar. Estic on som ara mateix. En Foix era massa, per descomptat; ara estam amb en Jean i hi ha moments que no sé si tocam de peus en terra. M’ho pregunt: algú que escriu com ell escriu, si no escriu, ¿és viu? La fundació de la persona no és la fundació d’una ciutat, ni la descoberta de cap nou món que no hi era abans, sinó la confirmació de la pròpia realitat que cadascú ha de dur a terme, com pugui i ho sepi fer millor.
¿Qui romp les paraules?
6. Anormalitat, deia. Anormalitat assumida fins al punt de fer-la més normal cada vegada: contranatura allò que hauria de ser natura pura i dura i res més, paraula que explica la vida i que la representa, i no negació al dret d’expressar-la, no amputació d’un membre viu i bàsic com la llengua amb la que sabem o voldrem parlar; parlar, i si pugués ser, també escriure. El gest forçat de viure en anormalitat cultural permanent, té un preu de risc elevadíssim, que no voldrem pagar mai, perquè exigeix que desapareguéssim i per aquí no hi volem passar.
7. Aquest llibre que avui tenc el gust, el plaer, la satisfacció, i tot el que pugui dir-se, de presentar [i, per tant, moltes gràcies de nou, Jean, per haver-m’ho demanat], em transporta a alguns moments que a la meua vida personal varen ser clau i crec que també una mica, potser fins i tot bastant transcendentals. L’autor ha situat la cronologia clara de la seua obra entre 1975 i 2012, fins fa set anys seria on arriba el llibre i aquí estam. Però per a remuntar-nos a l’històric any 75, hem de recórrer 44 anys de les nostres vides, i amb ells també de l’obra literària, en especial la poètica, de Jean Serra. Com tots sabem, 44 anys s’ha tardat a treure en Franco d’allí on l’enterraren els seus acòlits, que eren molts, mentre molts altres celebràvem, en la mesura de les nostres possibilitats, aleshores juvenils, aquella efemèrides que per fi ho hauria de canviar tot de com era, de com havia set, de com no ho hauria de tornar a ser mai més.
8. La poesia fa públic algun assumpte privat que no tothom entén a la primera. I el temps és una falsa permanència variable. Una obligació del pensament a consentir molts de canvis i potser totes les observacions. Allò escrit no és allò viscut, sinó una altra vida que se’n deriva. Finalment, la poesia no deixa de ser més que un invent tècnic. Per tant, una forma de posar ordre a les nostres vides avesades al desordre i a la confusió. Però, com diu Laozi al seu llibre del Tao-Te-King: “l’acció no és suficient per a guanyar el món”.
9. D’aquesta manera, posar ordre a les nostres vides, poèticament, és una mort. La mort, la porta sense sortida del poema, o la novel·la negra inacabable, fins i tot massa avorrida. Tot i que la mort dels altres -i la mort, des de sempre, ens ve primer dels altres- és un molt mal avís.
10. Començam a tocar els grans temes que Jean Serra ha fet característics de la seua obra literària. Com ja argumentava Josep Maria Sala-Valldaura, el 1978, a l’epíleg a “Illa”, “la poesia de Jean Serra brota més de la sensació que no pas de la reflexió racionalitzadora”. I això que Jean Serra no escriu a flor de pell, dic jo, sinó de ben endins d’unes entranyes amb arrels i fundacions que són com fundicions del nostre foc, les unes i les altres incompartibles, com aquells béns de Villangómez.
11. Ens salva que la poesia, tot i que ho voldria, no ho és tot. A la nota preliminar que hi ha posat en Jean a aquest llibre, veim que l’enceta amb aquesta frase: “La Poesia no s’entrega de manera fàcil.”. I el mot Poesia, està escrit amb la llet ben majúscula, ens hi fixam. L’entrega pot tenir un sentit d’obsequi i un altre de consentiment de la derrota. Ens movem en el territori ambigu de la possibilitat total que fins i tot s’anularia a si mateixa. Ja seguirem llegint i us recoman de no perdre l’ordre que l’autor li ha volgut dar al seu llibre. Però també, a la poesia, li escau de no acceptar tanta disciplina i, per tant, via lliure per enmig, i per darrere, i per davant:
Cau el teu rostre esquerp
com l’estornell occit pel caçador.
12. Els inicis poètics de Jean Serra, seguint la norma humana, massa humana, que ens ve des del Romanticisme ençà, és el d’un autor entregat a la congestió de l’amor, enmig del simulacre civil que creu li pertany i tanmateix del qual n’és víctima propiciatòria, reu i, doncs, pseudoprotagonista.
Llegim a Cohèlet (Eclesiastès):
De les generacions passades
no en queda cap record,
ni en quedarà cap de les futures;
el seu record s’haurà esvaït
entre els qui vindran després.
Jean Serra es revolta contra aquesta situació anunciada des de fa mil·lenis, perquè se sap hereu d’una història feta per persones i idees i afanys i treballs que han volgut ser anul·lats, suprimits, oblidats, gairebé sempre a la força.
13. Me val escriure en fragments la consistència molt fermada dels poemes en vers i en prosa de Jean Serra, perquè són d’una tal envergadura que necessiten de continus i ràpids i constants apunts sobre l’efecte que la lectura d’ells en provoca. L’allargament dels mots, a moltes frases del poema, especialment en prosa, atorga un nou sentit més misteriós, que amb tota plenitud clarifica el missatge que contenen. O, per exemple, a vegades l’ùs rigorós de la parla corrent que tots empram al carrer, juga a fer-se molt dura i explica molt més de lo que diu:
Galleda d’aigua freda per l’esquena.
14. Té pujades i baixades, com el cor en bategar, aquesta “Obra poètica 1975-2012”. Perquè és un agrupament de molts de llibres, perquè és una consciència que transforma els mateixos llibres que ja eren, en uns altres de nous. Com en una banda sonora d’alguna pel·lícula que ens pot fer oblidar que formam part d’un públic que durant 37 anys llargs, n’ha anat i en va llegint els seus ben diversos components. Per cert, uns llibres mai deixats de banda per l’autor i que han patit continus retocs, millores, canvis, metamorfosis si preferim dir.ho així, a la ovidiana manera. Poemes ben vius, per descomptat, perquè si no haurien acabat a la paperera, al collage del reciclatge, a la misèria del no se’n sap res ni se’n torna a dir res al respecte. I ara no els podríem ni imaginar, ni molt menys llegir-nos-els.
No saps a quin món has vingut.
No ho vulguis saber encara.
15. S’escriu poesia, però la poesia escrita s’ha de guardar, classificar i titular, i caldrà deixar-la, doncs, molt ben marcada, com ho feien els cow-boys amb les vedelles i amb els bous als ranxos del far-west, i tal vegada dirigia un tal John Ford, la pel·lícula. Però ara això ho escric amb la lletra que no s’entén. L’hauré d’apuntalar i procurar de més tard entendre-la, per passar-ho a net a l’ordinador.
És l’hora en què els amants
s’arreceren del temperi i els estranys.
Un cop fets els deures de l’amor i de la feina, l’ordre torna amb el desordre a ser desconsol. El temps, l’apriorisme, pressiona les nostres decisions. Com música, l’escapadissa de les paraules. Hi ha un dia que la vida ens passa per davant i ens adelanta. Recuperaré un apunt que tenc a una llibreta de notes de l’any passat, i que en el seu moment, i ara una altra vegada, me va agradar molt: “El plaer del llenguatge poètic no sol ser complaent.” Josep Mª Sala-Valldaura (Entre el simi i Plató)
16. La consideració de Jean Serra com a referent literari, clar i ineludible per a tots aquells que tractam d’escriure en català, en aquesta illa nostra tan pobre, s’escapa de tota discusió. A més a més, Jean ha sabut -i estic parlant des de la Transició cap a moments no tan llunyans com aquests últims que es fossilitzen en el problema irresoluble català envers Espanya i viceversa-, ha sabut, deia, crear una xarxa salvadora en temps de salt mortal al buit. I amb això vull dir que ha promogut una estratègia d’aïllament enganyós a partir de la seua pròpia experiència de fill forçat de l’exili, de poeta idealista a pesar de la contraindicació que les modes en aquest assumpte promulgaven, d’escriptor autònom i tanmateix entregat a la fe, a l’entusiasme no tan quiet com semblaria, a la cura perfeccionista i cíclica de la pròpia obra, com ara ho ha tornat a fer amb aquest volum de gairebé 400 pàgines, que inclou pràcticament tots els ossos i tora la carn de la seua producció lírica, que no s’acaba aquí, tanmateix.
17. M’ha sorprès de manera molt agradable i clarificadora la taula que apareix al final del llibre. Es tracta d’un índex molt llarg, però que agrupa en quatre blocs la gran feina duta a terme per en Jean, la de tornar als propis textos, en algunes ocasions per corregir-los i millorar-los, en altres per tractar, ja definitivament, de posar-hi un punt final i així ja poder seguir amb una altra situació, que no sabem quina serà, però que sens dubte acabarà produint-se. Aquest infatigable procés d’autocorrecció, va unit a una línia roja de la qual mai no se’n pot separar:
Igual d’important que saber on vas (penses), és també d’on véns…
18. La poesia de Jean Serra, com més va més, és pedagógica i exemplaritzant, perquè està concebuda com una eina de coneixement d’allò que s’hauria volgut ser i les tragèdies de la Història, una Història també escrita amb majúscula, ho han impedit. Són tragèdies de Història Universal, enciclopèdiques i abassegadores del passat, però també la Història íntima de l’escriptor. El desentel de la realitat més personal, treu a exposició les forces ocultes, que molt més enllà de les circumstàncies orteguianes del jo, ja caduques o entrampades a una xarxa on hi som tots, poden acabar reduint l’individu a ser un obsessiu i simple demanador de la mort. La soledat solidària a la qual aspirava el poeta, ara és l´us indòmit de la pròpia visió, i de la del món, contra ningú. ¿Com hem pogut acabar estant tan sols enmig de la multitud que no para de créixer?
19. D’aquí vendria que repetir les mateixes paraules, una vegada més, és estimar el silenci que més ens agrada. O tornar com sempre a la lectura, que és aliment mai neutre del poema que s’escriu:
Friso per llegir un dia
el mot que sigui clau de volta
per obrir la porta
de les golfes,
on el pas silent del temps
haurà deixat la trista pàtina de pols
sobre records amuntegats
amb el desordre quiet de la mort.
20. ¿Què pot salvar-se de la nostra vida? Va escriure Walter Benjamin, a “Direcció única”: “La crítica és una qüestió moral”. Les conclusions morals, crítiques, que jo en puc treure de la lectura que he fet de “Obra poètica 1975-2012”, ¿no se m’estan escapant per culpa d’un estranyíssim desconcert? “Ningú pot escriure un llibre”: així de contundent comença en Borges un poema que va titular “Ariosto i els àrabs”. ¿Què pot salvar-nos si ningú pot escriure un llibre? Tenc por d’acabar i no dir-vos prou el que us hauria volgut dir. En aquest llibre esplèndid de Jean Serra, per posar un breu resum final, se’ns hi convida a travessar la vida amb una persona, l’autor, gairebé des que va néixer, amb totes les ànsies a punt de fer bo, fins a què:
Poca cosa sabem de nosaltres.
Poc del món que limita
amb la nostra fràgil pell.
Bartomeu Ribes
