QUIM SALORT GALMÉS. MEMBRE DEL COMISSARIAT DE L'EXPOSICIÓ. Antoni Vidal Miquel és un dels fotògrafs més importants que ha donat Menorca. Amb l’exposició que avui inauguram, ens apropam a la seva obra de tal manera que en podria ben ser el relat de vida. Ara bé, no s'ha d'entendre com una aproximació cronològica, sinó que s'ha plantejat fent un repàs dels treballs amb què millor s'expressa la seva personalitat. La combinació d'obra ja coneguda amb la incorporació de material inèdit provinent del seu extens arxiu ens ha permès bastir un conjunt harmònic per gaudir d'una mirada i una observació particular sobre una societat i un entorn que ens són propers.
Les persones que han glosat la seva obra, inclosos manuscrits del mateix autor, destaquen la bellesa i el realisme de les seves imatges, per bé que el públic hi sabrà aportar qualificatius abastament. A Toni Vidal des de dins, no obstant això, ens hem permès centrar-nos en allò que, segurament, millor uneix l’obra i la persona: el respecte. De fet, per a l’autor “respecte és el fonament de tot, cap al model i cap al mitjà emprat”. A partir d’aquesta premissa, la selecció de fotografies ve determinada per quatre grans blocs (Retrat, Consciència Social, Esperit Poètic i Menorca) que donen sentit a la sensibilitat, a l’ètica i al domini tècnic del retratista des Castell.
Quan ha hagut de retratar persones ha tractat aquesta tasca amb una delicadesa sublim. De sempre ha procurat que la gent no se sentís observada, sinó al més còmoda possible. Un bon reflex d’aquest apropament respectuós a la persona fotografiada ja el trobam en els seus inicis quan es dedica als retrats de carnet, primeres comunions, batejos i noces. En aquesta col·lecció els visitants hi reconeixeran fesomies que els seran familiars. Més endavant, quan s’estableix a Barcelona, retrata artistes de la societat catalana, cosa que esdevé un gran estímul i una experiència molt valuosa. Personatges de la talla de Salvador Espriu, Llorenç Artigues, Guinovart, Miró… s’acompanyen, en aquesta mostra, de menorquins com Rubió o Vives Llull.
El seu compromís envers les desigualtats socials i la pèrdua d’un model de vida tradicional es fa palès en la seva trajectòria professional. Vivim en una societat plena d’estímuls auditius i d’informació que ni païm ni sabem si és del tot certa i cal saber destriar. En l’època de la infoxicació és més necessari que mai l’exercici d’observació atenta que doni vida als nostres pensaments i ens permeti veure la transcendència de les imatges que l’autor ens fa a mans. Tant és així que entendrem què conta l’avi al seu nét quan observen la fàbrica La España Industrial SA o què sent el treballador de la indústria Gas Maó, on les condicions laborals eren indubtablement feixugues.
En totes les imatges el que veim és el que hi ha. L’autor no ha de recórrer a cap artifici, defuig de qualsevol ornamentació decorativa que no embelleix, precisament, l’obra. Fins i tot, en les seves fotografies, llocs plens de decadència són posats en valor i s’ordenen gràcies a les seves composicions. Es tracta d’una fotografia sincera en la qual la bellesa es pot trobar en allò més banal. En les imatges de Roques les textures es fan palpables, els colors resplendeixen amb totes les seves tonalitats, els contorns es tornen rostres i les formes traspuen sensualitat. Es trenca tot límit del que percebem i tenim interioritzat en la idea de pedra i reeducam la nostra mirada cega gràcies a la mirada del mestre. Amb tot, en la col·lecció Vegetals és, de ben segur, on millor es fusionen l’esperit poètic i la seva postura davant la vida atès el seu vegetarianisme.
A tot això, ens trobam davant un llegat que es fa imprescindible per a qualsevol persona que vulgui conèixer la Menorca preturística, aquella illa que encara no havia entrat en el procés de balearització, en què les casetes d’anar a romandre eren, gairebé, les úniques construccions que es trobaven a la vorera de la mar, on les activitats artesanals eren ben vives i l’emblancat permetia al fotògraf trobar l’equilibri entre els blancs i els negres. En aquest sentit, la seva aportació és molt significativa per oferir una visió dels canvis socials i de valors que s’han succeït en un termini de temps prou breu.
No hi ha dubte que Toni Vidal forma part de la família d’artistes de la fotografia; la viu i la sent perquè, d’altra manera, no s’entendria la qualitat de la seva creació. La recerca de la imatge perfecta l’ha portat a improvisar solucions per fer front a reptes difícils, com quan va recórrer a uns paletes per emprar la seva bastida i des d’allà dalt fotografiar una portalada immensa. En altres casos, n’hi hagut prou de ser pacient i esperar que hi hagués la llum idònia. Al cap i a la fi rere d’una fotografia hi ha saber el què i el com. Tal com sostenia Ansel Adams, un dels grans teòrics de la fotografia del segle xx, la fotografia no es redueix a un mitjà de comunicar la realitat, sinó que és un art creatiu i això, en mans de Vidal, deriva en el sentit que l’art no necessita abstreure l’ésser de la seva quotidianitat si és per oposar-lo a la realitat i al coneixement que en té. En definitiva, es tracta d’una obra propera al públic i mereix ser gaudida pel que representa.
Toni Vidal ‘Des de dins’ / Exposició
Toni Vidal. Foto, José Francisco Quadrado
