27 Juny 2019Andreu Vidal Mascaró, acaba de publicar, en una magnífica edició de l’IME dins la col·lecció Cova de Pala, dos textos d’un gran interès que Josep M. Guàrdia escrigué com a fruit del recorregut realitzat l’any 1884 per països de llengua catalana en què es tracten temes històrics, literaris, socials i lingüístics.
L’edició a càrrec d’Andreu Vidal de Viatge pels països de llengua catalana de Josep Miquel Guàrdia Bagurés un esdeveniment cultural que hem de celebrar amb entusiasme. Tant per la importància de l’obra en si, com pel que representa de difusió de l’extraordinària figura de l’intel·lectual menorquí, lamentablement encara no prou estudiat ni conegut dins i fora de Menorca. Vidal, llicenciat en Història Moderna i Contemporània i en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, ha fet un excel·lent treball de traducció i d’introducció de dos textos que neixen d’un viatge realitzat pel metge i humanista amb l’objectiu d’estudiar el català de les Illes Balears, dins un programa creat pel ministeri de la Instrucció Pública francès amb la intenció d’afavorir projectes d’investigació en països estrangers. Guàrdia va emprendre aquest viatge durant el mes de vacances d’estiu de l’any 1884, però va tenir l’entrebanc d’haver de patir dues quarantenes que li feren perdre 16 dies i li van impedir finalitzar projecte. Així i tot va desplegar una intensa activitat en la recerca de materials que, més endavant, li haurien de permetre de continuar l’estudi. Tanmateix el rapport obligatori que s’havia d’enviar al ministeri va ser arxivat i Guàrdia no va poder fer el segon viatge.
Els dos textos que trobareu en el llibre són el rapport enviat al ministre i l’adaptació que Guàrdia va publicar a la Revue des Deux Mondes. El primer, lògicament, és més extens i més detallat en les informacions i observacions de caràcter històric, lingüístic, literari o cultural i en les reflexions que fa l’autor; el segon és més descriptiu del paisatge i la societat i deixa més de banda els aspectes lingüístics que no havien d’interessar tant el públic de la revista. Tots dos, tanmateix, es complementen i són d’un lectura altament interessant i amena. No debades, Guàrdia, que sovint esquitxa el text d’una ironia esmolada, era també un magnífic escriptor que sempre fa goig llegir.
Vidal explica que “en els anys finals de la vida de Josep Miquel Guàrdia, amb ple vigor intel·lectual, els va dedicar en gran part a l’estudi de la literatura catalana”. De fet, Guàrdia va ser el primer editor de Lo somni de Bernat Metge que va publicar a París el 1889 acompanyat d’un estudi i traducció al francès. Es va relacionar també amb diferents personalitats de la Renaixença i va publicar articles a l’Avenç on explicava les seves opinions, sovint contundents. El viatge que, en principi havia de ser només a les Illes Balears, li va permetre visitar Barcelona, Tarragona i València, de manera que es va convertir en un recorregut per les terres de parla catalana. De les Illes, a causa de la quarantena, no pogué desembarcar a Eivissa, de manera que les impressions sobre la pitiüsa provenen d’altres testimonis. En parlar de Mallorca dedica algunes pàgines a l’enorme figura de Ramon Llull i en reclama la publicació de les obres completes. De fet, Guàrdia es mostra molt crític amb la literatura dels Jocs Florals impulsada per la Renaixença i reclama l’estudi i publicació dels clàssics medievals com a fonament de la restauració lingüística i literària. Finalment, a Menorca, on tenia la família, és on passa més temps, més contactes estableix, més documents i arxius por consultar i on rep el suport de més persones interessades en el seu treball.
Guàrdia reclama la urgent codificació de la llengua catalana, i la publicació del diccionari i la gramàtica, a la vegada que no es mostra gaire optimista pel que fa al seu futur (no podem oblidar l’època en què va escriure el text). De fet, al llarg de les pàgines, expressa en diferents ocasions el seu pessimisme : “No hi ha temps a perdre, perquè les Illes Balears, després d’haver estat el darrer refugi de l’idioma català, seran finalment envaïdes i dominades per la llengua espanyola. El desenllaç és fatal i molts símptomes autoritzen aquest pronòstic.”
El llibre, en definitiva, que s’acompanya dels originals en francès, és d’un gran interès i ens mostra, de manera clara, l’estimació i la preocupació de Guàrdia per la llengua i la cultura catalanes. Un bon inici per a la recuperació de l’obra d’aquesta gran personalitat menorquina.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-06-2019)
