Avui conversem amb Carles Molinet, actor i director de teatre, d’arts escèniques, d’Iguana, del Teatre del Mar.
Hola Carles. Diuen que Catalina Valls – quan un dia li varen dir si havia de parlar més o menys a una escena – va contestar que ella no era una actriu, que era una institució.
Tu ets una institució del teatre?
És curiós el de Catalina Valls. El fet que hi hagi dues Catalina Valls (Valls Aguiló, Catina – Palma – 1906 – i Valls Aguiló, Catalina – Palma – 1920 – de Son Servera) , fa que molta gent – que no coneix la història de totes dues – acabi situant totes les històries de les dues en una sola. D’aquí el nom del Teatre Catalina Valls, per que l’actriu – la institució – era la Catina. No vull dir que na Catalina no ho fos també per la seva simpatia, empatia, i l’amabilitat que produïa. Però na Catina Valls – una dels tres germans Valls (Catina Valls, Cristina Valls i Joan Valls) , de la companyia Artis, que vivia aquí precisament en El Molinar – devora l’església – va ser la gran actriu dramática d’abans de la guerra civil. I quan va arribar la guerra civil -quan el català estava pràcticament prohibit i estava prohibit fer teatre de drama – havies de fer teatre de comèdia, teatre regional. És llavors que la seva germana na – Cristina Valls – va ser la famosa i na Catina va ser un poc relegada. La història de na Catina – que va morir no fa gaire temps – hi ha molta de gent – els polítics inclosos – que varen sumar les dues històries i varen posar el seu nom al teatre del Passeig Mallorca. A les dues a la vegada, sense adonar-se’n. Parlant d’una amb compte de l’altra. Però bé, això passa al nostre país.
Jo, per la meva banda, no sóc cap institució. I en tot cas si qualque vegada ho soc, m’agradaria no ser conscient. Per que és com si deixessis de fer coses, i et convertissis en una estàtua de sal. De moment m’agrada tenir moviment i fer coses.
Tu com comences en el teatre, Carles?
Jo començo a l’escola, sense massa seguretat. Em demanen per fer una comèdia quan era al COU i jo no m’atrevia molt, però vaig acabar fent-ho. Després en aquest grup escolar vaig seguir fent petites representacions. Ja a Barcelona vaig acabar substituint la carrera que estudiava, enginyeria, per la de teatre. Havia acabat Belles Arts i fotografia. A Barcelona era a un teatre de Gràcia amb una companyia amateur on vaig entrar en contacte d’una manera més seria.
I després d’això tornes a Mallorca?
Si. Quan vaig deixar d’estudiar enginyeria, me’n vaig donar conte de què era èticament reprovable tenir als meus pares pagant les meves estances a Barcelona sense els resultats acadèmics esperats. Vaig entrar a fer feina a un diari, de fotògraf, on vaig estar quatre anys. Després a una agència de Madrid, després a una revista … Són cinc anys de guanyar-me la vida de fotògraf, així i tot seguint fent teatre. Dins aquests cinc anys decidesc, amb altra gent, fer una companyia de teatre. La primera companyia professional de teatre de les Illes Balears, un somni que en aquells moments semblava impossible. Era Iguana Teatre.
Tu et dediques exclusivament al teatre a partir del naixement d’Iguana Teatre?
Sí. A partir del 85 nosaltres havíem estat a l’Aula de Teatre de la Universitat. Aquí continuava estudiant la carrera de físic, pensant que algun dia l’acabaria. A l’Aula de Teatre de la Universitat conec a Joan Carles Bellviure i altra gent, i decidim provar de muntar una companyia per dedicar-nos de forma exclusiva.
Per casualitat en Pere Fullana venia de fer la mili i ens vàrem conèixer a través de Jaume Llabrès, de l’Institut de Teatre. No havia llicenciats encara i muntem una cooperativa, la primera cooperativa teatral. Tots ens posem un sou i el 100% dels nostres ingressos van a un compte comú, que es reparteix a parts iguals. Són per pagar cada mes 25000 pts.
El 86 estrenem en el Principal ‘PolipusMalignus’, amb un cartell en serigrafia de Sapere (després tots els cartells aferrats són serigrafies fetes per en Toni Amengual) Era un espectacle en contra la guerra, i en ell invertim tot el que tenim en aquesta producció. Després va al Teatre Pereira d’ Eivissa i també a Menorca – a Maó – A més a més, fem algunes funcions per Mallorca. Però això no dóna per continuar amb l’empresa. De fet tenim una situació fallida.
Llavors ens fiquem amb un contracte amb una empresa d’oci per fer 25 espectacles a “Dhraa” (una macrodiscoteca) i amb el Tatúm i Iguana fem dos espectacles setmanals. Vàrem petar! Això ens donà recursos per invertir en dues coses: una amb la ‘Nit de Foc’ – aquí a Palma encara no hi havia dimonis de foc – i nosaltres ja havíem fet feina amb espectacles amb pirotècnia i dimonis a Dhraa i l’altra amb un Molière “Casament per força”, que l’estrenem a un pre festival i arrasa.
Tots els municipis de Mallorca varen programar aquest espectacle. Estrenem al gener la ‘Nit de Foc’ a Palma. Sent Jaume Font el Regidor de Cultura, estrenem també a Sa Pobla amb molt d’èxit i tenim un any molt bo amb el Molière i les “Nit de Foc”. És la primera vegada que tenim la sensació reial de què això pot anar endavant.
Després d’això, tots ens traslladàrem a una casa de camp a Establiments. A les cases dels cavalls assajàvem els espectacles de carrer i les novetats que incorporàvem a ‘Nit de Foc’ i ‘Myotragus‘, que va ser el segon espectacle de carrer. A l’Auditorium – a la sala gran – estrenem “Oh¡ Vaudeville” que també va ser un gran èxit amb moltíssims d’espectadors. ‘Myotragus‘ i ‘Nit de Foc’ comencen a finals dels vuitanta, a sortir fora de Mallorca i a anar a festivals, Santander, Porto, València, Santurce, per tot… Això amb els espectacles de carrer, encara no sortíem amb espectacles de sala ni a Catalunya.
Aquesta primera etapa sortim del forat i tenim una certa presència fora. Després es forma l’Agenda TripTrup – el que després serà Estudi Zero – i en el 90 ja hem produït uns espectacles que tenen cert èxit i a més amb presència fora de Balears.
És l’època d’un inici de consolidació, per que a tot Europa es parlava de les concertacions amb les companyies. El que l’administració diu consolidació d’empreses i el Ministeri ho incorpora i entrem a ser la primera companyia de les Balears concertada amb el Ministeri de Cultura. Ho hem estat des de llavors i encara ho som. Ara hi ha una altra, Res de Res en Blanc.
L’any 91 vàrem aconseguir una cosa aquí mai vista. Aquí ja es parlava del pacte cultural (Ajuntament, Consell i Ministeri) i vàrem aconseguir una foto que va ser Alfonso Salgado i Colau Llaneras – tots dos junts – concertant amb Iguana Teatre. Això va permetre dues estrenes anuals quan encara hi havia molts pocs teatres. Permetia temporades molt llargues. Nosaltres teníem 3 o 4 setmanes de programació en els teatres als que estrenàvem: Sala Mozart, Principal …
També ens permet una certa estabilitat. Deixem de ser tan dependents de fer molt de cursos, que tots fèiem per tenir un sou mensual. Encara estàvem amb el sistema de cooperativa, quan ens contractàvem tot ho ingressàvem a la cooperativa.
Aquesta estabilitat, fem més de 100 funcions cada any durant més de quinze anys, permet que l’estructura de la companyia tingui possibilitats de producció, i fins i tot pugui arriscar amb els seus productes. Hem arriscat molt. Hem estrenat Büchner, Dostoievski, Musset, Wilde, Txèkhov… No han estat apostes de teatre popular – encara que crèiem en el teatre popular – si no una aposta amb un valor intel·lectual i de risc ètic i econòmic.
En el 2000 comença una nova faceta en la nostra vida quan fem produccions en castellà. (Ja havíem fet la gira per Catalunya i València amb rondalles amb “La meitat de res”, una recuperació de textos propis i altres)
Tots hem anant passant gradualment per una escola de Teatre a París: l’Escola Internacional de Teatre de Jacques Lecoq. Quan tornem i estem els tres actors, Joan Carles Bellviure, Aina Salom -ara gerent del Teatre de Mar-, Pere Fullana – director-, i jo, tornem en tot el que representa tota la formació de Lecoq i muntem l’espectacle “Twist and Txèkhov”. Muntat sobre contes de Txèkhov i el traduïm al castellà. És un “boom”. Així entrem al mercat espanyol i durant tres anys vàrem representar a moltes sales. S’obrí per a nosaltres un mercat nou. Tot el que fem després ho traduïm al castellà, com “Altres veus”, “Memòria d’en Julià” …
Com comença el projecte Iguana, el Teatre del Mar, la fundació?
L’any 91 vénc a donar un curs aquí (al Teatre del Mar). Ja teníem la idea d’agafar un local pels assaigs i també amb la idea d’obrir una sala per fer un teatre. Havíem xerrat amb Colau Llaneras de L’Escorxador, de l’Assistència Palmesana … Anàvem cercant espais.
Per la companyia era un bon espai, encara que estava quasi derruït. Abans era una sala de cinema i com era del Bisbat de Mallorca vàrem anar a parlar amb ells. Aquí es reunien associacions de barri, grups de la 3a edat, grups parroquials, de ball de bot, els que feien Taekwondo. Banyant-se, per que estava ple de goteres, però l’utilitzaven. Durant un any, comencem a xerrar amb tots aquests grups.
Finalment firmem un contracte entre Iguana i el Bisbat. Entrem aquí i comencem a llevar teles velles de les parets i a pintar de negre. No teníem per més. Aquí vàrem assajar ‘La importància de ser Frank’ amb Maruja Alfaro. Deixem definitivament la casa de camp i lloguem unes naus aquí devora per a tot el material.
Ens plantegem obrir com a sala de teatre, pensant que a Palma fa falta un nou teatre. Amb la idea d’involucrar gent amb el projecte entrem en contacte amb Blai Bonet, Maruja Alfaro, Rafel Lladó, Miquel Àngel Riera, Josep Maria Llompart, Maria Melis … Un arquitecte, un assessor fiscal, un advocat entren també en aquest grup per treure alguna cosa de profit. Parlem amb l’OCB, amb la UIB, reunim més de cent firmes donant-nos suport. Artistes i noms rellevants de la cultura, tots tenien la sensació de la necessitat d’un nou concepte d’espai i de proposta teatral que no feien ni l’Auditorium ni el Principal – que competien per dur Arturo Fernández…- el sistema del teatre de províncies no havia acabat. Era el moment de prendre decisions i d’un canvi coincidint amb el moment social .
Amb tot aquest suport vàrem proposar fer una Fundació, una proposta de l’advocat Alberto de Juan – que ho és encara de la fundació – i es proposa a l’associació de veïnats, a l’OCB, a la UIB i a Iguana Teatre com entitats que posaran el capital principal. Iguana Teatre aporta tot l’equipament, i les altres entitats capital. Vàrem presentar el projecte a Sa Nostra en Lluís Colom – primer president – en substitució de J.M. Llompart que va morir el dia abans de la presentació de la fundació, amb Nadal Batle, Toni Mir, Pep Lliteres i jo. Un nou projecte a Palma que era Sala Rex, futur Teatre del Mar.
La reforma no estava encara feta, i durant un temps – quatre anys – no vàrem tenir cap aportació de l’administració. Després, amb els plans d’infraestructures dels anys 90 des del Consell i amb el Pla Mirall, aconseguim finançament per a una part de la reforma, la més important. És quan pugem la teulada i tota l’estructura un metro i mig. Això permet que sigui un teatre polivalent. No va ser l’única reforma, després vàrem instal·lar l’aire condicionat i tota la zona de serveis … Són inversions que les ha fetes la mateixa fundació i sabem que tenim un termini d’amortització que destinem cada mes a l’espai.
Aquí s’estrena “Rondalles” amb vuit focus, no teníem més. I durant el Txèkhov plovia dintre, però el públic que ens ha seguit des del principi sent això com a ca seva, és el bessó de l’associació d’espectadors que el teatre té i que ara són 110 persones. Un dels valors més importants. Des del 2010 fins avui, quan va començar la crisi, ha anat augmentant.
Quin avantatge tenen per ser associats?
Cap. Paguen tota la temporada sense saber que vendrà. Però és el que hi ha, Cine Ciutat és un altre exemple. Davant de l’agonia de la cultura i de la crisi, la gent es compromet. Nosaltres tenim espectadors compromesos, fins i tot gent que té dificultats econòmiques que fan un esforç per seguir amb nosaltres.
Què paguen?
110 euros anuals i a canvi tenen entrada a tots els espectacles de temporada, a tota la programació regular, mínim 12 espectacles anuals. També tenen les portes obertes a opinar i aportar sobre la programació. A participar d’una forma molt vinculant. Cada any durant el dinar anual de l’associació d’espectadors hi entreguem un premi, un quadre de Pep Coll i un trofeu de Diego Ingold. És una bona ocasió per comentar i a participar sobre la programació. També fa dos anys hem començat un procés d’apoderament dels espectadors i hem creat la figura de l’associat patró.
El patronat de la fundació són 34 figures – entre entitats i persones – una d’elles es Iguana que també és la fundadora. Tota la base ètica del teatre es basa en deu punts del programa d’Iguana Teatre. Principis filosòfics i teatre popular, oferta cultural, teatre d’art… Objectius culturals i artístics de la Fundació. Incorporem fins a 10 espectadors de l’associació, i així som 44 dins el patronat. L’associació fa la seva assemblea, vota i tria la junta directiva, que està formada entre 5 i 10 persones i passen a ser patrons amb 1 vot en l’assemblea de desembre.
Quin és el futur? Que voleu fer d’ara endavant?
El Teatre del Mar ha de tenir una personalitat basada en una sèrie d’eixos: un és aquest dels espectadors, part molt important, no només captar sinó escoltar als espectadors; l’altre és ser un lloc de trobada d’un tipus de teatre, companyies que no vénen a un altre teatre, com Titzina Teatre, els amics de l’escola Lecoq de Paris com Sergi López… Fer una oferta que no fa ningú altre. Fem una gran aposta per saber que s’està cuinant i intentar dur-los aquí, observar … Sobre els joves, ara hem presentat “Teenager Dream”, l’aposta amb La Calòrica de Joan Yago, coses d’aquí, Maria Antònia Oliver… Una oferta especial i diferenciada
El tercer eix és fer producció pròpia, producció de continguts, treballar amb autors d’aquí, directors, escenògrafs sobre propostes noves de producció. És a dir, destinar recursos a coses que trobem s’han de fer: Rafel Duran, Pere Fullana, Biel Jordà, Joan Carles Bellviure vàrem fer la primera producció junts a quatre mans i un laboratori d’investigació i recerca.
Carles, tu també has tingut una vessant amb la formació amb l’ESADIB i un altre en l’actual entramat associatiu de les arts escèniques. Tu en aquest moment ets el president d’Illescena. Fins fa poc hi havia dues o tres associacions, ara només Illescena.
Em puc donar el mèrit. Qui em coneix sap que he parlat i apostat pels interessos de tots, per damunt dels interessos particulars de companyies, personals. Les arts escèniques de les Illes Balears especialment de Mallorca … són un element d’interès superior als interessos immediats d’una companyia … Conèixer Menorca, Eivissa, Formentera
Ens hem d’associar per aconseguir les coses comunes. Vaig fundar fa molts d’anys el sindicat de l’espectacle dins CCOO que va durar poc … Després vaig fundar l’AAPIB, amb 7 persones vaig organitzar una reunió i vàrem fer els estatuts: Actors i Actrius professionals de les Illes Balears en el 97-98. És posterior a l’ABETD, Associació Balear d’Empreses Productores de Teatre, que la varen fundar entre dos: Estudi Zero i Iguana Teatre.
En aquells moments la Federació Estatal d’Associacions de Productores de Teatre i Dansa planteja que cada comunitat es presenti amb una associació, i és per això que la posem en marxa. Vaig de representant a la FAETEDA, estic a la junta directiva i a diverses comissions: premis Max, Premio Revelación… Donar una oportunitat a les CCAA, era una aposta meva … Vaig estar 7 anys, vaig aprendre moltes coses perquè estàs a primera línia de l’estructuració de tot l’estat en tema d’arts escèniques.
L’ AAPIB ja estava en marxa, amb un president de transició, i després va venir na Caterina Alorda que va consolidar l’associació. L’ ABETD que era una aposta personal, anava integrant companyies. Balears comença a estar dins el mapa de les companyies quan jo estic a FAETEDA.
Arribem a un acord amb Guillem Ginard – Director General de Cultura – per multiplicar per quatre les ajudes a les arts escèniques. Després de 20 anys canvien les formes de les ajudes i apareix una associació que diu que no far falta ser professional per rebre aquestes ajudes i hi ha una lluita que m’agafa en un moment en què estic preparant el projecte de l’ Escola Superior d’Art Dramàtic i no puc intervenir sobre el sector des de l’escola, mes que posant una taula per reunir a tota aquesta divisió de les entitats.
Quan vaig acabar els quatre anys a l’ESADIB, necessitava tornar. El primer que vaig fer és proposar a l’ABETD que tothom dimiteixi i proposar iniciar un procés constituent amb totes les altres associacions. Després de mil moviments vaig aconseguir seure i trobar un objectiu comú, i fundem Illescena. Ara totes les companyies professionals estan a Illescena, i aconseguim seure a una taula les disset companyies professionals de les Illes Balears. A més, vaig crear una figura, la d’adherit o companyia adherida, algú que va ser empresa i ja no ho és, per seure a la taula. No tenen vot però si tota la informació i veu. Ara tots estem a la taula. Illescena és un interlocutor únic, molt acreditat. No hi ha ningú que posi en dubte l’acreditació i la representativitat d’Illescena i crec que ara tothom se n’adona de tots els avantatges d’anar amb una veu única a les administracions. Una sola via.
Tu saps que Artxipèlag és una plataforma digital gestionada per gestors culturals, i que pretenem construir una xarxa d’observació i intercanvi entre les quatre illes .Tu que opines de les xarxes culturals?
Des de la difusió són imprescindibles, avui en dia si vols que qualsevol projecte tingui visibilitat. Està augmentant el percentatge de gent que ve a través de les xarxes, internet. Estem parlant del 50/70%. Jo crec que tenim un problema de dades, no tenim informació i molt manco una anàlisi de dades. A les Arts Escèniques jo m’he dedicat a fer recollida de dades creuant les que fa el ministeri, la SGAE, la FAETEDA i les que recollim nosaltres entre els nostres associats.
Fa falta un Observatori de les Arts Escèniques, a part del de la cultura, amb cert rigor acadèmic. Estam a punt de firmar un acord amb el Departament de Economia Estadística de la UIB, l’ IEB i Illescena, per disposar d’una forma regular d’un conjunt de dades per veure si les polítiques culturals i les accions que estem prenent tenen resultats o no. I avaluar-les a partir d’una recollida d’informació. Això canviarà bastant la forma de veure moltes coses.
Hem de ser capaços de saber quantes funcions a l’any és fan fora de Balears. Què ha suposat això econòmicament, quantes divises du el teatre balear a les Illes, què representa aquesta indústria, què representa la inversió política i pública en les arts escèniques … desmitificaríem el tema de las subvencions , que només són del 20%
Això crec que donaria prestigi a les arts escèniques. Partim d’un problema de relat i aquest es el gran problema de la cultura. Des de l’Estat no es parla de consum cultural. Falta relat.
Moltes gracies Carles per aquesta estona i bona sort
