Aquesta setmana ens quedem a la capital de les Illes. Hem parlat amb Pep Canyelles sobre l’art, la memòria, la vida i el futur. Pep ens ha rebut al seu estudi de Palma.
Bon dia Pep. Darrerament has estat reflexionant i pensant sobre la memòria, i sobre el paper que la memòria juga a la teva obra i a l’art. Què ens pots dir sobre la memòria a les arts plàstiques a Mallorca?
Abans de començar l’entrevista estàvem parlant i intentant analitzar el sentit o els elements que jo faig servir per a la meva feina. Jo crec que en el meu cas almanco – que són molts d’anys de feina – els elements de feina, són els que estan a l’hora d’intentar donar forma a les preguntes que tu et fas. Ve donat possiblement per aquesta lectura, per aquesta mirada de cap endarrere, de cap a la memòria, de tot aquest món on cadascú de nosaltres ens em desenvolupat. Totes les experiències, totes les coses que hem viscut. Et diria i tots els paisatges, els olors, la gent. I sobretot els records. Pels records vull dir memòria i memòria vol dir un instrument que en el meu cas almanco – crec que en general a tothom, i dic en general perquè pot ser que no sigui tothom – que utilitzem per intentar donar resposta a les preguntes que ens fem avui, amb tota aquesta informació que d’una manera quasi inconscient va quedar gravada a dins nosaltres. Potser sigui això.
Trobes que tenim memòria? Trobes que estam recordant tot el que ha passat. Entre l’any 1970 i 1980, per exemple, varen passar moltes coses i molt positives. Podem estar orgullosos del desenvolupament artístic que vàrem tenir en aquesta època. Pareix que tot això està una mica oblidat?
Diria que sí. Vivim moments estranys. Tot és molt estrany. És a dir, l’època que estam vivint i patint. Ara jo crec que hi ha precisament – potser- una manca de memòria. Una falta de mirar, pens, el camí. En el sentit de tenir la capacitat de veure que per arribar aquí el camí que s’ha fet. Un camí que s’ha fet evidentment i té noms i senyals. Aquest camí fet per a arribar a l’actualitat, en què tot està en funció de les noves tecnologies. Vull dir globalment, però també culturalment. Pareix que si no entres dins aquest món de les instal·lacions, dels happenings, de les performances, no tens res que dir. M’és difícil encara entendre el perquè, però crec que només podem explicar el present fent una lectura del passat. Hi ha molta gent que forma part de la meva generació, més o menys, que d’alguna manera a base de feina, i de principis va ser un referent. Una gent – i vull parlar pels altres – molts de companys meus, molts que ja no hi són. D’altres que encara hi són i fan feina. Tots ells varen aportar – no només políticament – el seu gra d’arena perquè les coses canviessin, sinó també estèticament.
Si que es veritat que crec que encara no som qui per dir si és el moment de fer aquesta reivindicació. El mateix dic referit a les institucions. Les institucions en general pensen que quan et fan una antològica ja han complit. Crec que hi ha més coses que això. Malauradament hi ha molts artistes que per ses raons que siguin, s’han apartat del “mundillo” de l’art i que són i han estat grans artistes. Per tant crec que encara aquesta feina de reivindicació de la memòria, s’ha de fer sobre tot partir dels setanta i fins els noranta. Aquí a Mallorca, en comunicació amb el que estava passant al món, va haver-hi uns canvis culturals molt importants. Evidentment que hi ha una lectura política i social, però també cultural. Va haver-hi una gent que en aquest moment està oblidada
Un pintor eivissenc deia que no volia que li fessin una exposició antològica, perquè després l’únic que esperarien d’ell seria que es morís. Com abordam el problema d’una política cultural cap a l’artista emergent compatible amb la reivindicació de la memòria? Potser pareix que dels no-emergents ja no s’espera res? On és l’equilibri?
És complicat. El que es requereix per tenir presencia – en general, donat que hi ha excepcions – és que com no tinguis trenta anys i no utilitzis les eines que s’han imposta per feina, que són les noves tecnologies és molt complicat tenir presència a moltíssimes galeries. Però també a projectes que neixin o duguin endavant institucions. Basta veure les propostes d’exposicions. Jo no em ficaré en la qualitat, ni som qui, ni tan sols els conec amb profunditat. Però sí que és veritat que a mi m’ha passat que havent fet una exposició a una galeria molt jove, en la que em varen venir a cercar ells, després em rebutjaren perquè ja era massa vell. Jo crec que gràcies als Déus, hi ha artistes madurs l’obra dels quals és molt important. Això per una part, per l’altra també es veritat que trob a faltar, així com la que la nostra generació – nosaltres també tinguérem trenta anys, i ja estàvem fent feina amb una certa obertura a les galeries – però teníem un gran respecte i ens interessàvem molt per conèixer aquells artistes experts i madurs de la nostra època. No només els de fora, donat que ja començàvem a tenir accés a altres informacions, sinó a la gent d’aquí. El que veig ara és un abisme, diria una incomunicació total, entre les noves generacions i aquestes generacions de les que estam parlant. Són com a mons paral·lels. Evidentment la gent més major segueix fent feina i fa una obra extraordinària que pareix destinada a sofrir certa marginació
On queda la maduresa de l’obra artística? Es suposa que després de molts anys de feina s’assoleix la maduresa. Ens estam perdent la millor obra Pep?
Jo crec que amb els esquemes que estam funcionant ara, el món de la cultura, almenys el que jo conec, el món de l’art, crec que sí que ens perdem moltes coses. La maduresa no interessa. El que interessa ara és el cop d’efecte, l’espectacularitat. Tot en general, sempre hi ha coses que tenen aquesta lectura una mica més profunda. Però el que nosaltres enteníem abans, o es tenia abans per maduresa d’un artista, jo no ho veig ara. És dir pareix que no interessa ni a nivell privat ni institucional
Ara parlàvem també, canviant de tema, de l’època de la poesia visual. Va ser un moment important a la història de l’art a Mallorca i que també s’ha deixat una mica de banda. Sembla que avui en dia s’estan fent coses que es podrien enquadrar dins el concepte, però que no van a buscar les referencies.
És un altra conseqüència d’això que estam parlant. La poesia visual que va néixer i es va desenvolupar els anys 70 – 80 va ser una feina a nivell plàstic i poètic de molta gent arreu del món, que mitjançant la combinació d’aquests elements plàstics i dels textos, ens varen poder comunicar. Avui, de vegades sí que es pot veure algun tipus de feina – poca – però qualcuna que pareix que s’inventa ara. Però l’esforç s’hauria d’anar a cercar a aquell temps. Va ser moltíssima de gent, però a diferència d’ara en aquella època no teníem internet ni mòbils i s’emprava el correu ordinari. Es feien exposicions arreu del món en que participàvem molta gent de Mallorca, del País Valencià, i de Catalunya i per suposat d’altres bandes de l’estat i ja no diguem d’Europa
Tota aquesta producció ha desaparegut i pareix que és un tema que forma part d’aquesta falta de memòria col·lectiva que estam vivint ara. Jo, per exemple, que estic fent feina dins el món de la plàstica estic treballant precisament l’element primordial que és la memòria. Amb la memòria com element i a més a més la reivindic. Crec que una errada fonamental és que no mirem la nostra història. Tot i que, per fer un camí, per anar d’un lloc a l’altre has de tenir en conta aquesta vereda que ja existeix i s’ha d’estudiar i s’ha de donar a conèixer perquè les conseqüències no de fer-ho, crec que són prou negatives
Jaume Pinya, Pep Canyelles i Horacio Sapere. Un trio que va fer feina plegats molt de temps. Es pot considerar que vàreu constituir un grup artístic?
Si es considera un grup en el sentit que entenem com a tal, per exemple Crònica , que feien la mateixa obra nosaltres no. Érem tres artistes, tres persones, tres amics que per moltes coincidències intel·lectuals, filosòfiques i vivencials ens trobaren junts. Pensa que estam parlant de finals del setanta principis dels vuitanta. Cadascú de nosaltres teníem la nostra pròpia forma d’entendre l’art. Però si érem un grup, era perquè vivíem un moment en què tots tres estàvem creixent i per tant xarràvem molt, havia moltes ganes d’aprendre, confrontant opinions i les nostres formes d’entendre l’art. Però mirant cap a defora, no mirant-nos nosaltres mateixos. A partir d’aquí sí que pot ser era un grup, però amb aquest matís. Tres persones que feien la seva obra compartint moltes maneres d’entendre l’art.
De tot això varen néixer moltes iniciatives. Entre d’elles el que va ser una feina intensa al principi del món de la poesia visual, projectes i exposicions en que vàrem compartir el tres artistes. Arribàrem a fer quatre o cinc exposicions, fins que va arribar un moment, després de la tornada d’Egipte – on vàrem passar un mes treballant junts – en què decidirem que necessitàvem cadascú de nosaltres un camí propi.
No podem parlar només del passat. Com veus el futur?
Jo crec que el futur simplement no el veig. No el puc endevinar. L’esperit creador del futur no sé quin és. Si em demanes si tinc esperança, et diré que sí. Tinc esperança malgrat el que he viscut, i el que estic vivint ara. L’esperança és l’obra. Malgrat això jo encara tinc esperança perquè al final crec que – d’una manera o l’altra – les societats siguin petites o grosses, el món en general, Europa que és una realitat diferent d’Amèrica i d’Espanya i llavors Mallorca- tenen que reaccionar. Mallorca és una puta illa – això ho podeu posar textualment – que sempre ha estat –no és l’illa dels setanta o vuitanta – que sempre ha seguit igual. Una de les coses que jo me n’adon és que no ha canviat tant. És a dir, aquell Pep Canyelles que en els setanta tenia il·lusions i lluitava per canviar la realitat encara està vigent. Estic molt content d’haver-ho fet i ara som capaç de mirar cap endarrere i donar-me conta que és així. És evident que hi ha hagut canvis, però no en l’essència.
Mallorca segueix sent/és una illa a on culturalment es segueix funcionant en capelletes. De vegades si no hi ets o no tens el cap per estar en aquestes feines, continues fent la teva obra al marge. Malgrat tot segueix tenint esperança per moltes raons, una d’elles és que encara crec en la gent jove. Jo tinc fills i tinc fe amb ells i a través d’ells he conegut a altra gent molt jove que també poden caure en la trampa, poden caure dins en el sistema, però si nosaltres també haguérem de lluitar pels nostres somnis ells també ho faran. El maig del seixanta-vuit es va diluir. El fet de lluitar pel fet de lluitar va valdre la pena, i això em dona força. Per tant jo crec que ara igualment s’haurà de lluitar i supòs que hi ha gent que ho està fent o ho farà. La cultura serà oberta per tothom.
Gafim vos donava canya…però ara, fa molt que no he llegit a la premsa mallorquina o balear una mala critica. Què ha passat aquí?
Temps endarrere els crítics feien crítica d’art, de música, de literatura… Això ha canviat. Tu agafaràs la premsa i generalment no veuràs cap crítica. O no diuen res o no els entens.
O no diuen res ….?
O no els entens. Va per aquí. També passa moltes vegades. La crítica ha passat en mans dels mateixos que fan de comissaris o curators – que per cert queda molt bé – de l’artista. La crítica ha perdut el seu valor, de fet pràcticament, no hi ha crítica. Poques vegades he vist una critica – n’he vistes, però poques – del sistema cultural, de la manera de fer les coses. No en veuràs moltes.
Com educarem la gent en la cultura si no hi ha critica? Ningú no assumeix el paper de guia, d’educador del gust, de la gent… Com s’educa a la gent en la cultura? Com creem afició? Col·leccionistes per exemple?
Com s’ha de fer no ho sé. Et podria dir coses que opín. Per exemple que la cultura hauria d’estar molt més present al sistema educatiu. Jo crec que el camí no és fer festivals de nits de l’art que han tornat un esperpent. Això a mi personalment em pareix que no és el camí. Ja fa estona que ha perdut el sentit. Els galeristes pareixen estar encantats. Gent que mai anirà a una galeria surt a passejar perquè hi ha molta de gent al carrer, copes i vida social. Una de les coses que més m’emprenyen és que hi van els polítics a fer una volteta i es fan la foto aquí i allà. No ho fan cap altra vegada de l’any però així figura la institució com la qual està interessada. Pens que no és el camí.
A les Illes Balears hi ha grans empreses i grans fortunes? Perquè no s’inverteix en cultura? On són els mecenes?
Aquí hi ha un problema i és cap govern estatal – ni socialistes, ni partit popular – han volgut fer una llei de mecenatge. Per la raó que sigui, però no s’ha fet. Estam parlant d’empresaris que no treuen cap benefici d’invertir en art. Que s’han folrat i han invertit a altres llocs del món. Sí, qualque hotel posarà una escultura, però de manera més aviat anecdòtica o decorativa. A damunt han pujat l’IVA cultural. Si no donen algun tipus de benefici per invertir en cultura no ho faran. Perquè han d’invertir en una cosa que ni tan sols els dóna prestigi?
Gràcies Pep Canyelles! Esperem tornar-te a veure prompte per l’Art-Xipèlag!
