Avui conversam amb Lluís Maicas, escriptor, polític, artista…
Bones tardes Lluís, el primer que es ve al cap quan un pensa en tu i en la teva obra és que Lluís Maicas és escriptor, poeta, artista, polític d’èxit, executiu… com ho pots fer?
Jo quasi, quasi podria estar d’acord amb tu en quasi tot excepte en l’èxit. L’èxit crec que no s’ajusta a la realitat, he fet moltes de coses però sempre com a una qüestió de llenguatge, sóc escriptor. Efectivament he escrit novel·la, poesia, narració, assaig, he fet obra plàstica però perquè no trobava ses paraules per expressar el que volia expressar amb els elements corporis. Per tan artista plàstic no m’ho consider, jo em consider un escriptor que en un moment determinat usa uns altres elements per escriure que no són els de la lletra.
Són etapes diferents? I cronològicament?
No, s’entremesclen. Cronològicament també. És a dir, durant una sèrie d’anys vaig fer distintes instal·lacions i exposicions i coses editades, coses que sortiran en els mercats quan sigui mort, que és obra de pocs exemplars. Tal vegada sigui un dels heretatges que vaig tenir del Taller Llunàtic, no esperar mai ajudes de ningú, si m’ho publiquen bé i si no ho faig jo, amb una edició més limitada, més rudimentària i l’escamp entre els meus amics. Hi ha un poc de tot, poesia, obra visual, en fi, sí que he tingut la necessitat d’expressar les diferents formes del llenguatge.
Trobes que la poesia i la prosa amb tu són complementaries?
Si, perquè jo faig una prosa que no és típica d’un prosista sinó de poeta que escriu en prosa i això es detecta molt aviat. I és que els que són prosistes difícilment són poetes. Un gran prosista, per exemple García Màrquez, no ho veig com a poeta. Però té una obra en prosa poètica.O més a prop d’aquí en Guillem Frontera que és un gran prosista que va començar escrivint i editant poesia però el seu camí és la prosa, és evident, no és un poeta. Brossa és un poeta, no és un prosista, va escriure proses però dins un caire poètic.
Quants de llibres duus Lluís, ho saps?
Molts, la veritat és que no els he contat mai, però molts.
30, 40?
Meus, meus en solitari crec que entre 60 i 70.
En quants d’anys. ¿Quants d’anys fa que escrius?
En 40 anys.
O sigui que escrius des de molt jove?
Sí, el que passa és que hi ha uns intervals on la meva obra està dispersa dins col·lectius, vaig estar deu anys dins el Taller Llunàtic, on no fèiem obra personal sinó que fèiem obra col·lectiva i això no sé si és un temps perdut o un temps guanyat. En tot cas és un temps que no és d’obra personal.
Que va significar Taller Llunàtic en la teva carrera?
Va ser una fase de la meva vida, una època creativa que va tenir aspectes molt positius i aspectes molt negatius. Jo diria que un dels aspectes positius va ser la disciplina de compartir, de consensuar un text, d’arribar a acords sobre diferents conceptes i dins la part negativa és un poc l’anul·lació d’una part teva en benefici de la part col·lectiva. I això es nota quan jo vaig començar a fer obra més personal. Vaig haver de passar un període d’uns quants anys de reciclatge, és a dir, jo estava avesat en què eren quatre persones, de vegades cinc, normalment era un grup estable de quatre, que tota s’obra aquesta es feia en conjunt, amb aportacions conjuntes. I això significa que la teva participació personal queda diluïda dins la globalitat del col·lectiu, per tant després hi ha un aprenentatge posterior en què tu has de tornar a cercar el teu propi camí. Independentment de les influències que vares rebre del col·lectiu tot i que, ja et dic, que hi ha moltes coses positives i altres que tal vegada et diria que un col·lectiu té quasi l’obligació de néixer, fer les seves obres i acabar. I arrancar amb altres coses, perquè si no entres dins una espiral de la qual és difícil sortir-ne.
Autors preferits o més preferits que altres?
Jo diria que això sempre depèn de l’edat. No tenc uns autors de culte que hagin perdurat al llarg del temps, però sí a un moment determinat o m’han influït o m’he sentit identificat m’ha agradat la seva lectura. Un d’ells és Brossa, també René Chair és un dels poetes francesos al que he seguit molt. Després hi ha obres molt concretes, a lo millor no m’agrada el conjunt però si una obra determinada, per exemple d’en Pessoa ”El llibre del desfici” que és un llibre extraordinari i llibres puntuals.
Això són poetes. I com prosistes?
“Cien años de soledad”, de Gabriel García Marquez. Ja m’agradaria escriure com García Màrquez …. Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, que té algunes obres que són magnífiques. Les tenim tan a prop que ni donam la importància que tenen.
Com veus en aquest moment el panorama de la literatura en català a les nostres illes?
Venim d’un període que ha deixat la cultura molt malmesa, que ha atacat molt profundament el teixit cultural. Han desaparegut editorials, significa que els escriptors han rebut menys suport. No dic subvencions i ajudes que això s’hauria de discutir en cada cas, però sí menys suports. I a partir d’aquí hi ha hagut una actitud de resistència per part dels creadors. No crec que estem massa pitjor, però si que la indústria cultural està pitjor, perquè ha rebut fortes conseqüències d’una mala política cultural. En canvi els creadors han tengut un període més infèrtil, o més difícil però que recuperaran en general la normalitat, però hem de veure si recuperam les estructures que donen normalitat als creadors. Les indústries culturals són el pilar fonamental i és on pot intervenir més el govern i és el que s’està intentant… Tornar a aquesta normalitat malmesa durant quatre anys d’una sequera absoluta.
Trobes que tenim pedrera, d’escriptors joves en aquest moment? La majoria dels nostres referents són gent de més de 50 anys?
Jo crec que hi ha molta de gent en aquests moments que escriu. Jo conec més el tema dels poetes. El problema de la poesia ha estat sempre el mateix, és molt lògic que hi hagi joves escrivint poesia i que deixen d’escriure per la raó que sigui. Són autors d’una obra única i que després no tenen continuïtat. La joventut dóna l’impuls d’escriure i d’expressar els sentiments, i el canal per expressar-los moltes vegades és la poesia. I du més feina un llibre de poesia que un llibre de prosa, perquè la prosa té més subterfugis. L’ofici d’escriptor es nota més en la prosa, en poesia menys és més, no necessites escriure més paraules de les estrictament necessàries. En canvi en prosa et pots esplaiar més, aquesta és la seva funció, en vocabulari, en la forma d’escriure …
Crec que en aquests moments hi ha un bon plantell d’escriptors joves. Gent amb ganes, gent que escriu bé i veurem si tenen continuïtat.. Hi ha molta gent que queda pel camí com a tots els camps. No és una excepció.
Quan els intel·lectuals podran viure de la seva obra i no hauran de fer feina a una oficina mai?
Crec que el crèdit dels intel·lectuals és injust, no sé fins i tot, si en aquests moments els intel·lectuals tenen una postura que sigui lògica dins la societat, un altre temps els intel·lectuals s’oposaven d’una forma molt clara a unes idees polítiques, determinades idees, determinades imposicions, determinats règims. I en aquests moments jo el que veig és que una gran part dels intel·lectuals estan a sou dels grans mitjans i això el que fa és silenciar-los, per tant crec que la paraula intel·lectual ha patit una degeneració i la intel·lectualitat també, crec que ha d’estar enfront de, ha de fer propostes de futur, que proposin una altra realitat, i ara hi ha molts d’intel·lectuals que estan en els mitjans de comunicació i escriuen lloes al govern de torn, o a les grans editorials, em refereisc als mitjans de comunicació a escala grossa, no hi ha una actitud crítica de revisió, no hi ha una actitud intel·lectualment enfrontada a la política que es fa. Altra cosa són els escriptors, ja saps que no fa falta ser intel·lectual per ser escriptor, pots ser un gran escriptor i ser, en fin, un intel·lectual mediocre.
La història és plena d’exemples, en la seva vida quotidiana no han estat exemplars, col·laborant amb els règims feixistes i nazis i han escrit una obra esplèndida…. Gent que pugui viure de la seva obra, sempre hi ha, és més fàcil per a un pintor que per a un escriptor, i per a un poeta ho té quasi impossible.
Trobes que s’ha de separar l’autor de l’obra?
És molt difícil, però sí, sense cap dubte. Hi ha grans novel·les, obres literàries, poètiques de gent de molt dubtosa en la seva estructura … Cèline és un magnífic novel·lista i va col·laborar amb els nazis durant l’ocupació francesa, escriptor catalans… quan va entrar Franco es passaren a ser difusors del règim. Eugeni d’Ors, sent un bon escriptor, un intel·lectual d’aquell temps, va renunciar a les seves conviccions primerenques que varen quedar expressades en els seus primers escrits catalanistes, per un pagament molt escàs, molt exigu. Mantenir la coherència en totes les circumstàncies i en totes les èpoques no és fàcil, sempre té un cost addicional.
Per tu està clar que dónes per vigent la figura de l’intel·lectual compromès? S’ha discutit molt sobre això
I tant. Un exemple d’intel·lectual compromès i que s’està engrandint és la figura d’en Albert Camus que sent un home enfrontat a l’art, que defensava el comunisme, socialista i d’esquerres que va veure que el règim comunista era un règim de perdedors, ho va dir, ho va patir, Camus s’engrandeix perquè va adoptar una actitud intel·lectual molt valenta en el seu temps, a contracorrent de la intel·lectualitat en aquells moments i va ser exemplar en el seu posicionament… Sartre, ha anat disminuint perquè defensava alguna cosa que al final s’ha demostrat que anava errat…… Per tant el primer que deu fer un intel·lectual entenc, és saber destriar, perquè si és un intel·lectual que defensa l’imperi, malament anam i aposta coneixem molt pocs intel·lectuals que hi hagin transcendit la història que siguin gran defensor, no dic obra creativa, parl de la seva aportació intel·lectual a la societat…. Picasso és un extraordinari pintor que era, deien, personalment, un fill de puta. Joan Miró és un extraordinari pintor i era un home cabal, honest que sempre va defensar una actitud que fins i tot li va costar ser poc reconegut aquí. Després de la guerra civil, quan va venir a viure a Mallorca els mallorquins amb un menyspreu extraordinari li deien el marit de la Dolors Juncosa, això per a un home de la seva categoria era com un insult. Joan Miró era en Joan Miró i na Dolors Juncosa la seva esposa.
Que fa un intel·lectual com tu ficat amb la política Lluís? Què t’aporta o que aportes tu a la política? Perquè això t’ha passat des de fa poc temps, fins fa nores, eres un senyor normal.
Sí, efectivament, la deformació ve des de far poc temps. Jo he tingut una vida laboral molt llarga. He estat durant molts anys a una gran indústria de Mallorca, una de les poques que queden, ocupant càrrecs de responsabilitat… Vaig entrar de director comercial, vaig ser director general i després vaig ser del consell d’administració i vaig pensar que tal vegada el que no havia pogut fer de jove, perquè quan va entrar la democràcia sí que vaig participar encara que des de bambolines, de tots els moviments polítics que hi va haver, sobretot a la meva ciutat, després va passar molt de temps en què no vaig participar, vaig pensar que els darrers anys de la meva vida activa tal vegada podria satisfer aquesta curiositat de saber com funciona la funció pública i tenir l’experiència, que sempre són enriquidores, i vaig voler provar un assumpte polític, vaig tenir l’oportunitat d’entrar en el parlament, hi vaig entrar a una mala legislatura perquè es PP governava en majoria i per tant havia molt poques possibilitats d’aportació, i varen ser 4 anys molt frustrants perquè el teu esforç no tenia cap resultat possible, no millorava res i ja se sap que no vaig repetir com a candidat al Parlament.
I ara he tingut l’oportunitat de fer una cosa que a mi m’agrada, estic al Ramon Llull. Hem de veure com s’encaixa tot això. El darrer govern se’n va anar i va deixar un deute d’un milió d’euros, per tant no ens tenen en molt bon concepte i jo hi vaig amb la intenció de deixar un bon sabor de boca nostre … De col·laborar des de la nostra dimensió que és molt petita devora el conjunt i aquesta experiència em serveixi per conèixer un món distint, gent amb altres maneres de pensar i de fer feina i tot això entec que m’enriqueix. Si passat un temps prudencial consider que les coses no funcionen en la mesura que em puguin satisfer, res és irreversible. Un se’n va i jo no necessit viure del món de la política perquè estic al darrer de la meva vida laboral. Ja no faré massa més coses que no hagi fet, per mor d’això si veig que no som capaç de fer una aportació digna i raonable en aquest projecte me n’iré.
Ara estam al Ramon Llull com a col·laboradors, com a observadors …?
Hem signat un conveni de col·laboració i hem destinat dins el pressupost del 2016 una aportació pels projectes del Ramon Llull, el que passa és que els projectes del 2016 ja estan tancats, quan nosaltres entram en col·laboració, en el que estam és veure aquests projectes i a quins ens interessen adherir-nos, quins ens donen més visibilitat … I el mateix Ramon Llull prepara una modificació de reglament per poder incorporar-nos, si així ho decideixen els dos governs, de ple dret en l’Institut, així ja serem socis amb veu i vot damunt la programació …
La gent en general no té massa clar la diferència entre l’IEB i el Ramon LLull
Estrictament l’IEB té la funció de difondre la cultura dins la nostra comunitat, ajudar a aquesta difusió i ajudar a donar visibilitat als projectes. El RLL té com a funció la difusió de la cultura i la llengua catalanes fora del propi àmbit lingüístic.
Art-Xipelag és una plataforma digital cultural …
Crec que primer de tot és un projecte engrescador però que hauria de ser, des de la meva perspectiva, complementari al projecte propi i que hauria d’engegar les institucions del nostre poble, és a dir el nostre poble, ja que som quatre illes, hauria de fer l’esforç de difusió i projecció d’un àmbit a l’altre. La primera obligació hauria de ser institucional i després ve totes les ajudes possibles a través d’aquesta aposta institucional. Perquè les institucions per elles mateixes no són suficients. Si no hi ha un suport de molts d’àmbits des del social però també des de l’empresarial és molt difícil. A determinats nivells no és difícil, jo conec als poetes de Menorca, d’Eivissa com a lector, també l’obra de molts de pintors, vull suposar que també hi ha reciprocitat, el que passa és que a un altre nivell que s’ha de tocar, que no és l’elit que procura està informada, sinó la societat en general ha de saber que tenim un projecte en comú, que el compartim, que compartim una llengua, una cultura, que els nostres creadors són compartits.
Hauríem de fer nos coneixedors del que fan a una part i una altra. Jo crec que aquesta tasca és pròpia de les institucions però també pròpia de les voluntats privades, de les voluntats de gent com vosaltres que creuen que és possible donar cohesió a un projecte, de donar a conèixer i interrelacionar la nostra cultura perquè efectivament, això es va aprovar fa un parell de governs “Quatre illes, un país, cap frontera” que com a eslògan és extraordinari però que com a realitat hem d’acceptar que és més difícil que fer un eslògan.
Nosaltres som una plataforma digital. Trobes que a l’àmbit de les xarxes socials i la xarxa web, la cultura té futur en aquest medi?
Has de saber que tenc unes limitacions per la meva edat…
Crec que són importants, el que passa també que és sedassos són a vegades més amples i amb això s’ha de ser un poc rigorós, en general, tot el que va a les xarxes es dóna per bo i no és veritat. Com que és un mitjà relativament barat, si un ha de publicar un llibre i no troba editor so ho pensa un poc però a les xarxes és més fàcil i un mateix hauria de ser més rigorós perquè sa xarxa tampoc sigui un camí fàcil per penjar coses que no tenen més mèrit que el qui li dóna l’autor. I és un perill.
Bé, moltes gràcies Lluís per aquesta estona amb nosaltres i quan vulguis, ja saps que aquí és ca teva.
