Ens encanta el cinema i ja teníem ganes que aparegués com a protagonista d’una de les nostres converses. Avui hem posat l’estora vermella per rebre a Nofre Moyà, director mallorquí que transmet la passió pel seu treball. Un treball que utilitza per tractar temes d’interès social i per demostrar que la cultura pot ser un gran instrument per aconseguir un desenvolupament social i econòmic. A pesar d’haver fet feina a Estats Units i d’haver guanyat premis internacionals, en Nofre és una persona molt propera i des del primer moment va estar disposat a col·laborar amb Art-Xipèlag i compartir aquesta estoneta amb tots nosaltres. Moltes gràcies!
Bon dia Nofre, et coneixem com a director de cinema però també has fet d’actor en algun film, igual que Alfred Hitchcock o Woody Allen. Necessitat d’interpretar o… per ser bo s’ha d’experimentar tot?
Abans d’estudiar cinema vaig estudiar art dramàtic; pensava que si volia dirigir actors, primer havia de saber actuar. No és imprescindible, però a mi em serveix, i a més m’agrada actuar.
Es diu que els artistes neixen però que després es fan, treballant molt. Com vares voler ser director de cinema? A Balears no és una professió molt habitual.
Vaig néixer a un cine, un cine de poble per ser més exactes; els meus pares eren els propietaris del Cinema Virgínia de s’Arenal. Vaig créixer veient cinema; és inqüestionable que això em va marcar a l’hora de triar professió. Jo volia fer les pel·lícules que el meu pare projectava al cinema.
La teva formació ha estat a Espanya i també a Estats Units. Quines diferències veus entre els dos països, en relació a la formació cinematogràfica?
A Espanya són molt teòrics; abans d’agafar una càmera has d’haver agafat molts de llibres. No vull dir que això estigui malament, però als EUA són molt més pràctics; si ho pots aprendre sobre la marxa millor que d’assegut. El primer dia de classe a Nova York ja rodàvem pel carrer, i a la nit editàvem. Era molt divertit; com en aquella pel·lícula “Vivir rodando” de Tom DiCillo.
Has realitzat curtmetratges, documentals per a la televisió, llargmetratges… Què et suposa més repte en el teu treball, contar una història de ficció o relatar de manera creïble i interessant uns fets reals?
La ficció i el documental són distintes eines, o llenguatges, que al cap i a la fi s’utilitzen per analitzar una mateixa cosa: l’esperit humà. Per tocar alguns aspectes d’aquest utilitzes el documental i per uns altres la ficció; l’important és que aquesta anàlisi o reflexió arribi a l’espectador; aquest és el repte. Les diferències entre els dos llenguatges són més estructurals, en el sentit que l’equip humà que es necessita per fer un documental és més reduït que l’estructura que es necessita per fer un llargmetratge de ficció.
Com veus la situació del cinema i dels audiovisuals en general a les Balears?
Com indústria, a les Balears el cinema només existeix en forma d’empreses de serveis, la qual cosa és excel·lent, però la producció és pràcticament inexistent. A la nova llei de l’audiovisual, el Govern Balear considera el sector audiovisual com estratègic, però jo no veig que posin ni les estructures ni els fonaments per fer-ho estratègic. Sincerament crec que ho diuen però no s’ho creuen, desconeixen el sector i ho miren amb cert recel. És cert que és un sector estratègic i que es pot convertir en competitiu, però hi ha molt de camí per fer, i no es farà si no hi ha voluntat política.
Fa uns dies hem pogut veure, dins l’Evolution Mallorca International Film Festival de Palma, el film “L’efecte aleatori”, un treball basat en l’obra d’Isaac Asimov La criba, treball amb el qual recentment has aconseguit la Menció d’Honor al Festival Utopia a Washington. És un migmetratge crític amb l’actitud dels governants envers la societat i les possibilitats d’aquesta per canviar el món actual. Ens pots comentar més coses d’aquest nou treball? Podem canviar el món amb la cultura?
Sí, sense cap dubte, la cultura és l’eina més poderosa per canviar el món cap a un lloc millor. La manca de cultura ens fa entrar en regressió, fa del món un lloc pitjor. La pel·lícula acaba precisament amb la frase “no hem canviat el món, però l’hem fet una mica millor”, encara que metafòricament i amb un sentit d’humor negre. Per altra banda, “L’efecte aleatori” acaba de guanyar un altre premi, el Silver Jury Price, en el Social Justice Film Festival, a Seattle, EUA, un festival que promou la cultura, la igualtat i la justícia social arreu del món. És necessari contribuir a que això sigui possible.
|
Pòster de L’EFECTE ALEATOI Podeu veure el tràiler de L’Efecte Aleatori aquí |
Actualment es fan diversos festivals de cinema independent a Espanya, com el Festival de Cinema d’Elx, el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, el Festival de Cinema Internacional d’Ourense, el Festival Internacional de Cinema Independent l’Alternativa de Barcelona, la Mostra Internacional de Documental Independent de Cádiz… i a pesar d’això encara sembla que és un gènere minoritari. Creus que és per falta d’educació cinematogràfica dels públics o falta més difusió?
Per ambdues raons, però jo hi afegiria una tercera; connectar amb el públic. Tal vegada estam començant a connectar gràcies a produccions com “Magical Girl”. El premi a San Sebastián li donarà més recorregut, o això esper.
I ja per acabar, t’hem de fer una pregunta que feim a tots els protagonistes de les nostres converses. Com ja saps, Art-Xipèlag és una plataforma digital de cultura, quin paper creus que tenen les noves tecnologies i les xarxes socials per al treball, coneixement i difusió en els diferents àmbits culturals actuals?
Les noves tecnologies i les xarxes socials ajuden a democratitzar l’accés a la creació, la producció i la distribució cultural. En cinema, o audiovisuals, per exemple, ha ajudat a reduir les despeses de producció. També ha creat nous formats dramàtics com les web-episodes o noves plataformes de difusió i distribució com Filmin.
Moltes gràcies Nofre, per la teva col·laboració i la teva bona feina!
