Dedicar-se al que a un li il·lusiona, motiva i mou en la vida és el desig de molts i la realitat de pocs, si bé és cert que els cal dedicant molts esforços i sacrificis no desisteixen a perseguir els seus somnis.
L’Art és el somni i passió de la persona amb la qual tenim el gust de conversar avui, un jove artista menorquí que a la seva primerenca edat acumula importants assoliments i més que estan per arribar. Avui tenim una conversa amb Pol Marban.
Pol, es pot dir que l’Art és la teva vida i des de petit vas tenir molt clar que et volies dedicar a això, d’on va sorgir aquesta passió?
Doncs podem dir que d’una més o menys directe, el camp creatiu sempre ha estat present “a taula”, des del meu avi matern, artista de professió, a diversos membres de la meva família, com tiets i pares, l’opció artístic creativa sempre s’ha entès com a una manera de viure, i la cultura, com a part fonamental de la nostre societat. Trobar-te amb això facilita molt les coses quan un planteja allò de “Mamá, quiero ser artista”.
Això suposa molts de sacrificis i esforç però el desig de perseverar en allò que ens motiva a vegades ens mou amb més força. Molt d’artistes i creadors desisteixen en dedicar-se exclusivament a l’Art per la dificultat que moltes vegades suposa viure dignament d’aquesta professió avui en dia, què és el que et motiva i mou a tu per no perdre la il·lusió i força per continuar?
Suposo que en certa manera, aquesta convicció la tinc molt arrelada, han sigut molts els esforços i molta la gent que d’una manera o d’una altre ha dipositat esperances en mi i en la meva obra. No sempre ha sigut fàcil i he tingut que renunciar a moltes coses a canvi d’una il·lusió, això sí, mai m’he plantejat renunciar a aquest objectiu, tal vegada, més per insistència, començo a donar passes fermes dintre d’aquest món tant especial i ric com és el món de la creació. En moments difícils, d’inicis i primeres obres, fins hi tot m’he trobat amb gent molt propera que m’ha dit que el que jo pretenia era “viure de hobbies”, que hauria de buscar una feina i deixar-me de somnis, però d’altre banda jo veia que era possible aconseguir-ho, no sempre és recomanable escoltar als altres mentre la veu que et parla des de dins sigui més forta.
Com hem esmentat, tot i la teva joventut, ets un artista que ha assolit algunes fites importants dins la teva carrera amb més d’una desena d’exposicions, concursos i premis guanyats com la recent Medalla d’Or 2014 del XL Saló de Primavera-Premi de Pintura Guillermo de Olives Pons que organitza l’Ateneo de Mahón, com definiries la teva etapa artística actual?
Em sembla que tinc la sort de creure que encara estic aprenent, m’aixeco cada dia amb la il·lusió d’anar al estudi i observar amb calma la feina del dia anterior, em jutjo, i tot seguit em poso a treballar, no busco una identitat, ja que em tancaria en mi mateix i no em deixaria créixer, sinó que espero a que aquesta es configuri sola pinzellada a pinzellada. Aquesta etapa no difereix d’altres en quan a hores de treball, il·lusió, conflictes i amors amb el meu treball. A dintre del estudi tot segueix igual.
Entre els diversos premis i concursos que has guanyat l’any 2012 vas obtenir la Beca Internacional The Reynold’s Foundation que recentment s’ha tornat a convocar, què va suposar per a tu personal i professionalment aquella oportunitat?
Encara no he arribat al sostre de tot el que em va oferir aquella gran primera oportunitat, va esser el primer gran vot de confiança en el meu treball, i això en un treball que pot arribar a ser molt solitari. Si no hagués rebut aquella menció segurament seguiria fent el mateix, dedicant hores i hores a investigar, experimentar i aprendre. A buidar-me per tornar-me omplir cada dia. A nivell professional em va obrir algunes portes al món comercial, que per molt bohemis que siguem, els materials i els lloguers s’han de pagar.
Llavors animes a joves creadors a que surtin, vegin i aprenguin d’altres maneres de viure, altres cultures i escenaris i, en definitiva, coneguin món?
I tant! sempre que puguin han de viure, som comunicadors, nous trobadors, hem de viatjar, viure tantes aventures com sigui possible. Tenim la gran sort de viure a un lloc que ens permet crear amb calma, a un ritme diferent, però es molt saludable sortir a gastar les piles, omplir-nos de noves imatges, experiències, dialogar amb tothom que ens trobem i no tancar cap porta, encara que alguna ens porti a llocs que a priori no hi voldries estar, desprès sempre s’hi treu suc.
Com veus la realitat actual de l’Art a nivell de nous creadors i artistes tant a nivell de les illes com a fora?
El panorama de les illes és impressionant, suposo que te a veure amb el que abans he comentat, la calma, és totalment indispensable, un gran suport. El panorama que més conec es el de Menorca i el volum per càpita de bons creadors és altíssim i d’un nivell envejable. Només tenim el handicap de que d’alguna manera ens costa moure el nostre treball, segurament per simple logística. Jo em sento extremadament content de tenir tants bons companys d’ofici a tir de pedra.
Per acabar Pol, i com sempre al final de les nostres converses, Art-Xipèlag és un projecte de base digital i tecnològica que vol esdevenir un pont insular i punt de trobada, diàleg, difusió i creació de contingut sobre la Cultura a Balears, quina opinió tens sobre món digital i Art?
Crec que es tracta d’una nova porta, actualment venc obres a Bremen, Paris, Madrid, Londres i per compte pròpia, fa només 15 anys tot això seria impensable a no ser que treballés amb un gran marxant. Les xarxes socials també et solen guiar en allò tant complicat com el gust general, a vegades faig una peça que em fascina, que crec que és una gran fita i al penjar-la veig que el feedback és pobre, d’altres tot el contrari, en cap cas dic que aquestes reaccions externes hagin de guiar el meu treball ni molt menys, però sí que és quelcom a tenir en compte.
Moltes gràcies Pol, com sempre hi ha moltes altres preguntes i temes dels que podríem parlar però així deixem la porta oberta per a la pròxima conversa amb tu.
Fins la pròxima!
