Artxipèlag

Observatori de la Cultura de les Illes Balears
Mallorca - Menorca - Eivissa - Formentera

Search

Una conversa amb Toni Fernández, músic

Toni Fernández

Avui hem visitat els estudis de Digitals Pro. Aquests estudis de gravació han estat i segueixen essent, uns dels més importants i actius de les Illes, un referent des de fa molts d’anys. Quasi tots els músics, cantants i grups que han estat actius al panorama musical de les Illes, els darrers trenta anys hi ha passat alguna vegada. Avui conversem amb el seu creador Toni Fernández, músic reconegut i empresari .

Toni ens deies que ja fa trenta anys?

Cotitzant. Fent feina com a cotitzant des del 82. D’autònom, que és el que sempre he estat. Com empresa i com autònom des del vuitanta-dos. Ara els diuen “emprenedors”, però nosaltres ja ho fèiem això d’emprendre

Vares muntar els estudis Digitals Pro fa trenta anys, com dèiem a l’anterior pregunta, però tu per davant de tot ets músic.  Quins són els teus inicis?

Per als meus inicis amb la música hauríem de retrocedir fins als setanta. A partir de l’època del mític Centre de la Guitarra, al carrer Montenegro, cantonada allà on ara hi ha la conselleria. Allà vaig passar les dues fases, la fase formativa i els inicis com a professional.  Jo anava al Centre com autodidacta, tocant la guitarra. Però aquell món, aquelles activitats musicals que s’organitzaven cada vespre, em varen transportar a unes noves possibilitats de connectar amb músiques que no es feien a cap altre centre formatiu, i molt manco al conservatori, que duia un altre camí que era totalment diferent. A jo m’interessava el folk rock, la música britànica , la nord-americana, el jazz.  Això seguint una formació ortodoxa no es podia fer. El Centre de la Guitarra em va permetre tenir accés a tot això, primer com a oient, després com a intèrpret gràcies a la meva participació al grup Euterpe. I després,  fins i tot, fent de professor al centre, donant classes de guitarra que va ser una experiència magnífica

Quina gent s’ajuntava allà? Recordes alguns dels teus companys?

Moltíssims. El Centre de la Guitarra, per la gent que hagi viscut els anys setanta-cinc a Palma, era un dels pocs llocs on podies anar a escoltar música. I quan dic escoltar, vull dir dic escoltar. La gent seia i quan hi havia l’actuació dels diferents músics grups era obligat escoltar. No era anar a un bar on hi havia músics que tocaven al racó. Era anar a escoltar la música d’un dels grups. Era obligat escoltar. És una de les coses que jo valor molt, i no estaria malament recuperar algun dia aquesta filosofia, si això fos possible

Músics en record moltíssims. Tant de l’àmbit de guitarra clàssica com del jazz. Vaig tenir l’oportunitat de poder col·laborar i em varen ensenyar molt amb gent com, Manolo Bolao, Salvador Font “Mantequilla”, o com molts d’altres de guitarra i de folk. Sobretot també una persona a la qual més record  i més he col·laborat amb ell, i vull recordar especialment el seu nom: Pepe Milan. De las persones amb les que més he connectat.

“Mantequilla” i Bolao. Han rebut el reconeixement que mereixen?

No. Són aquests músics que varen venir de Barcelona i varen arrelar a Palma. Dugueren tota una escola de jazz. Sobretot aquest duo que emulava el Hot Club de París de Django Reinhardt. I d’aquest tipus de jazz swing, a més a més d’altres estàndards de jazz.   Extrapolant el jazz club de París i col·laborant, per exemple, amb la cantant Marita Halse. Molt bons músics els d’aquella època. Vaig aprendre molt de tots ells.

Pepe Milan és també un mite…

Sí, Pepe Milan és un mite. Va ser un dels iniciadors de l’estil folk rock a Mallorca. Per afortunades circumstàncies, vaig tenir l’oportunitat d’entrar dins la formació d’un grup que inicialment es va dir Riverside, però que després va derivar en el que posteriorment va ser el grup Euterpe. El grup amb el qual més vàrem créixer musicalment compartint experiències amb en Pepe Milan.

Quins eren els membres del Grup?

Pepe Milan, Toni Arés (contrabaix), Aina Camps (vocalista), Toni Pasqual i jo amb les guitarres, i tots també tocant i cantant. Tots cantàvem, era un grup acústic vocal. Fèiem adaptacions molt diverses de folk rock, amb peces de Jethro Tull, Crosby Stills and Nash, Yes i de tot aquell enciam de grups que es movia en aquella època.

Va durar molts d’anys el grup Euterpe?

Va durar el temps suficient per tenir transcendència.  Vàrem enregistrar un disc amb Hispavox,  gràcies a la col·laboració del productor i compositor Antoni Parera Fons. Ens va produir un disc volent transportar el que fèiem, adaptat a la música folk de tot l’Estat. Música de Galícia, de Catalunya, de Balears.  Vàrem fer una producció que era un resum del que era l’Espanya dels anys setanta. O d’allò que més es pareixia a Espanya. Tinguérem altres oportunitats, com per exemple col·laborar amb el Daevid Allen, que és un músic australià. Daevid Allen vivia a Deià i amb ell enregistràrem un disc que va publicar Virgin. La primera Virgin, abans que fos internacional. De fet vàrem ser el primer grup espanyol que va tenir l’oportunitat de publicar amb Virgin.

Un disc gravat a Deià, a can Daevid Allen, amb un quatre pistes. Va ser una experiència magnífica. Donàrem un concert a un lloc que tenia Robert Graves. Una espècie d’era que simulava ser un teatre grec. Realment era simplement l’era de la casa fent d’escenari. Un tros damunt del terreny que feia l’era on la gent es col·locava allà dalt així com podia. Allí és on vàrem connectar per primera vegada amb el Daevid Allen, i posteriorment vàrem fer també el concert de presentació del disc. Molt agradable el record d’aquella època

Com i quan va acabar el grup?

Els grups s’acaben. Si és complicat una parella,  imagineu un grup de cinc. És normal, amb el temps cadascú tira pel seu costat. Vàrem acabar en el millor moment, quan tots teníem opcions, propostes… alternatives

Quin any era això?

Hauria d’anar a cercar la memòria, però seria damunt el setanta-sis. Rondant aquest any. Per ser més exacte hauria de mirar l’arxiu.

Diuen que ets dels pocs músics que s’enrotllaven amb els artistes plàstics i les seves mogudes. Què ens pots contar al respecte?

Vaig tenir una sèrie de circumstàncies personals que em varen dur cap aquest món. El que passa és que clar, has de tenir una certa tendència cap això, és a dir, una sensibilitat. Has d’estar obert, i la meva formació musical sempre ha estat molt oberta. No he estat ortodox, és a dir, que una de les coses que més valor dels músics és precisament la seva capacitat d’entendre, d’obrir-se.

Moltes vegades em demanen: quina és la música que més t’agrada? Jo l’únic que puc contestar és: la bona. No en faig distinció des del barroc a la del segle XXI. La bona. En aquell moment és clar que moltes vegades l’art plàstic, els artistes, els pintors eren molt progressistes en la manera d’expressar-se. Amb l’expressionisme abstracte, la poesia visual, les performances. I no sempre eren tan ben rebuts. No sé per què em vaig apropar a aquest món. Encara avui en dia mantinc una molt bona relació amb molts d’ells.

Ens pots anomenar alguna peça, alguna composició especial d’aquesta època de col·laboració amb els artistes plàstics?

Bé, d’aquella època i amb els mitjans que tenia vaig tenir dues que record especialment i amb molta estima. Una va ser per una exposició que feren Horacio Sapere i Pep Canyelles, crec que a Egipte, i per la qual em varen demanar una música d’ambient. Vaig gravar-la a ca meva, a Puigpunyent, amb els pocs recursos d’aquella època.  L’altre per una exposició que va fer en Miquel Barceló a Sa Pleta Freda, tot just abans d’anar-se’n a Barcelona. També em va demanar un muntatge electroacústic, de música i efectes especials per a la seva exposició.   Vàrem coincidir i eren persones amb les quals he tingut molt bona relació. Persones per les quals tinc molt d’afecte compartit.

Vares fer la música també per “Fester salvatge”?

El Fester Salvatge només va ser una participació més aviat individual, a títol personal. Perquè vàrem entendre molt bé el que representava el Fester Salvatge, vinculat amb la reivindicació de Sa Dragonera com a Parc Natural amb totes les seves repercussions polítiques i socials.

Gràcies al fet que una amiga – Aina Bonner – m’havia passat un disc especial. Jo estava molt interessat amb les músiques ètniques i ella em va passar un disc que li havia arribat dels Estats Units. Era d’una tribu de pigmeus centreafricans. Aquest disc jo el tenia guardat, i quan vàrem estar parlant del Fester Salvatge vaig dir: aquest muntatge ha de menester aquesta música.

Realment, com que jo era l’únic que tenia un magnetòfon Revox d’aquella època, la vaig gravar i la vaig posar a la plaça davant Sa Llonja. En aquella època ni ens vàrem molestar a demanar permisos ni res de res. Vàrem entrar allà i vàrem dir: això es nostre. Jo vaig dur el meu “xiringuito” de música, els altres varen dur els seus “xiringuitos” i allà muntarem el Fester.

A qui recordes d’aquell Fester Salvatge?

Molts d’amics i amigues! Ara no m’atreviria a fer una llista: Marian (Marian McErlain), Pep Canyelles, Toni Socies, Jaume Pinya, Andreu Terrades, Jema Fernández, Tomeu Cabot, Isabel Rosselló, Horacio Sapere, Pere Joan, Miquel Barceló…no els puc anomenar a tots. Uns directament, altres mitjançant col·lectius artístics o culturals, ecologistes, i també simples ciutadans i amics que ens recolzaven

Què ha restat d’aquella lluita cultural en defensa de Sa Dragonera?

En primer lloc la satisfacció de que Sa Dragonera sigui un espai natural protegit. Haver-la salvat de l’especulació per a les generacions futures. En segon lloc, allò va ser un abans i un després de l’art contemporani a Mallorca. Va marcar una fita inesborrable  al desenvolupament de la cultura a l’Illa

Durant aquests anys, i havent passat pel teu estudi de gravació els més importants músics de les Illes i de fora, hauràs reunit un important arxiu fonogràfic. Què penses fer-ne?

La tecnologia avança amb uns velocitat increïble. Alguns d’aquests aparells que hi ha per aquí varen costar una autèntica fortuna i ja estan obsolets. Procur mantenir en funcionament alguns d’ells i anar passant cintes a sistemes més moderns. Hi ha molta feina per fer en aquest sentit

Quins músics recordes que hagin passat pel teu estudi?

Que vols que et digui, la llista seria molt llarga. Quasi tots els que han fet coses en aquests darrers trenta anys a les Illes han vingut una vegada o altra. Maria del Mar Bonet, per anomenar a una més coneguda del gran públic, tots els que hem anat anomenant al llarg de l’entrevista, Aires Formenterencs per dir algú de fora de Mallorca i amb els que vaig passar molt de gust fent feina…

Moltes gràcies Toni. Ha estat un plaer parlar amb tu i et desitgem que continuïs essent una referència de la música a les Illes