Artxipèlag

Observatori de la Cultura de les Illes Balears
Mallorca - Menorca - Eivissa - Formentera

Search

Almallutx al llibre dels fets

Com bé ja és conegut, el jaciment d’Almallutx fou un dels indrets clau al transcurs de la conquesta cristiana de Mallorca (1229-32). Però la pregunta és, i com s’ha pogut relacionar el jaciment amb aquests fets tràgics? Per la nostra sort existeix un document extraordinari, el Llibre dels Feits del rei en Jaume, també conegut com la Crònica de Jaume I. Gràcies a aquest document, que relata els preparatius i fets d’armes de la contesa a les Illes, podem relacionar restes amb fets.

En descriure la presa de la Ciutat i l’entrada violenta dels cavallers, l’autor explica que molts musulmans sortiren a la desbandada cap a llevant i a ponent i es refugiaren a les muntanyes: “I, quan els sarraïns de la vila veieren que la ciutat era envaïda, n’eixiren, entre homes i dones, ben bé trenta mil, per dues portes, per la del Berbelet i per la de Portopí; i se n’anaren a la muntanya.”. Els cavallers invasors preferiren dedicar-se a la rapinya i els deixaren marxar: “I eren tantes les riqueses i el guany que els cavallers i els homes de peu trobaven per la ciutat, que no es preocupaven dels qui fugien”.

Una vegada conquerida la capital, Jaume I decideix atacar el gruix dels sarraïns que en gran nombre s’havien refugiat a les muntanyes: “acordàrem de fer una cavalcada; que els sarraïns havien pujat a la muntanya de Sóller, d’Almeruig i de Baialbaar, i ocupaven totes aquestes muntanyes i les defensaven contra els cristians, que només hi podien fer mal fins a Pollença.”. El rei surt de la Ciutat i s’endinsa cap a la vall de Bunyola. Els sarraïns es feren tan forts per l’esperat entorn de la Serra que la comitiva decidir seguir per orient, Alaró i Lloseta.

Com que el gruix de l’estol havia tornat a Catalunya i Aragó i les forces cristianes havien minvat considerablement, els nobles i assessors aconsellaren al rei refugiar-se a Inca. El Llibre dels Feits ho explica així: “I el consell de don Nuno, de n’Eiximèn d’Urrea i del mestre de l’Hospital fou que, com érem tan poca gent en la companyia, no semblava oportú que nós entràssim en la muntanya, perquè ben bé hi havia tres mil moros armats que estaven en aquelles muntanyes de Sóller, d’Almeruig i de Bonalbaar, on nós devíem entrar. I el seu cap era Xuaip, que era natural de Xurert, i hi tenia amb ell vint o trenta homes a cavall. I ens aconsellaren que no hi entràssim, que ens posaríem en gran perill de perdre’ns a nós i a la nostra companyia. I comprenguérem que donaven bon consell i el seguírem, però ens dolgué molt no poder dur a terme aquell projecte.”.

L’octubre del 1230, després d’aquest fet, el rei retorna a Catalunya i deixa la conquesta en mans del seu lloctinent en Bernat de Santa Eugènia i de dom Pere Maça, qui mouen la guerra contra els sarraïns muntanyencs: “I nós ens n’anàrem a Catalunya, i ells començaren a fer guerra amb els de la muntanya; i aquella guerra durà tot l’hivern, fins a maig”. Els primers mesos, resisteixen bé l’envestida dels cavallers cristians; però, a mesura que passa el temps, els queviures són insuficients per mantenir la gran quantitat de població que s’havia arrecerat a les muntanyes: “I els sarraïns tenien tan bones fortificacions en les muntanyes, que no els podien fer mal en les persones. Però només podien collir els blats en alguns llocs poc productius, que no els podien bastar, de forma que arribaren a una tan gran necessitat, que es menjaven les herbes per les muntanyes, a manera de bèsties.”. Els sarraïns acaben per claudicar el maig del 1231, però no es volen retre sinó al rei en persona. Això obliga a Jaume I a tornar per segon cop a Mallorca, per tal de rebre el sotmetiment: “I en Bernat de Santa Eugènia i don Pere Maça acordaren d’enviar gent a les muntanyes, i que es rendissin a ells; i els ho enviaren a dir amb cartes i per un sarraí que els portava. I els sarraïns respongueren, per carta, que mai no es rendirien a ells, sinó al rei que havia guanyat la terra. I quan en Bernat de Santa Eugènia i don Pere Maça i els cavallers de la terra veieren açò, decidiren que ells dos venguessin a la nostra presència, i que hi anàssim, perquè així conquistaríem tota la terra.”. Efectivament, Jaume I es desplaça per segona vegada a Mallorca el mateix mes de maig del 1231 i inicia les negociacions amb el cabdill sarraí per tal d’obtenir-ne el sotmetiment: “I aleshores emprenguérem la conquesta de les muntanyes i dels castells que ells tenien, anomenats Oloró, Pollença i Santueri. I els sarraïns podien ser ben bé tres mil homes d’armes, i dels altres n’hi havia ben bé quinze mil, entre dones i infants.”. mural conquesta MallorcaEl cabdill fa una proposta al rei, com a condició prèvia a la rendició: “I aquell que havien fet cap i senyor, que es deia Xuaip i havia estat de Xiver, ens féu parlar tractes respecte a tots els sarraïns de les muntanyes i dels castells, que si nós li teníem mercé i li féiem bé, de manera que, ell pogués viure honorablement, ell ens rendiria els castells i les muntanyes.”. Jaume I considera raonable la proposició i fa una contraproposta que és acceptada per Xuaip: “I com aquest tracte era bo per a nós i per a tots els cristians que aquí habitaven i hi habitarien, i com l’illa no podia estar segura mentre  hi hagués una guerra tan gran, els nobles que eren allà amb nós, els cavallers i tots els altres, acordaren acceptar aquell pacte.  I les condicions eren aquestes: que nós heretàssem a ell i als altres quatre que eren del seu llinatge, i que els donàssem cavalls i armes, i a cadascú un rocí, o mul o mula, que fos bo; i que els sarraïns poblassen la terra, els que volguessen viure amb nosaltres, i que d’aquells que no volien obeir-lo ni incloure’s en el pacte, que en féssem allò que volguéssem. I açò fou escrit en documents i s’acomplí tal com havia estat decidit”. No hi ha constància documental que aquest pacte es complís, ni tampoc no se sap quants sarraïns s’acolliren a l’amnistia reial ni, en el seu cas, on s’establiren. En qualsevol cas, la capitulació es degué produir abans del juliol del 1231 ja que el rei retorna a Catalunya a finals d’aquest mes.

El relat reial acaba amb una frase inquietant i enigmàtica: “Però, encara restaren uns dos mil sarraïns en les muntanyes que no es volgueren rendir a la nostra mercé.”. Els quals resistiren poc menys d’un any.

El futur d’aquests era poc afalagador i gens envejable ja que, en un breu termini, foren morts o esclavitzats pels repobladors cristians. Així ho deixa entendre Jaume I quan afirma: “Dels sarraïns de l’illa que s’havien alçat a la muntanya, en captivàrem per fer-ne el que volguéssim, i en donàrem a qui en volia, perquè els fessin habitar en el territori com a captius.” . És difícil de precisar la data en què es produí la submissió i consegüent esclavització dels musulmans rebels, perquè el text no ho explicita. Sembla, però, que hi ha una certa connivència dels investigadors en situar-la durant la tercera estada del monarca a l’illa, a principis d’estiu del 1232.

Al següent article relacionarem restes amb fets.