L’interès per la vall d’Almallutx es remunta a temps passats.
La primera referència escrita que tenim en relació a troballes arqueològiques la proporciona el pare Rafel Juan (1969) qui esmenta un autor anònim del segle XVIII, el qual va deixar constància de la coneixença de restes prehistòriques des de temps antics. L’autor anònim parla de “innumerables indicios o vestigios de casas con sus ruhinas que ay desde el Strecho hasta la Rom, en que confina por la parte poniente sus términos, pues ay tales y tantos que, con lo llano delicioso y cristalino de sus fuentes, parece que estava ahí una de sus principales habitaciones. Me han dicho que ay unos vestigios de un edificio con unas piedras tan grandes, que la furia de diez hombres (puede) compartir con su grandeza y peso”. Tot i això, el Pare Binimelis a la seva Història de Mallorca, segle XVI, quan descriu la finca d’Almallutx ja cita l’abundància de restes que atribueix a l’època musulmana a l’indret “en tiempos de los moros (Almallutx) fue población en forma, siendo hoy en día una simple alquería” i “pudiéndose ver aún los restos de su Mezquita”.
Arqueològicament parlant, l’emplaçament del jaciment d’Almallutx és conegut des de la tercera dècada del segle XX, quan va ser objecte d’esporàdiques excavacions clandestines. Segons relata Fernández-Miranda i els seus col·laboradors (1971), “sembla ser que pels anys quaranta, alguns seminaristes del proper monestir de la Verge de Lluc van realitzar ja alguna excursió en la qual van extreure alguns fragments ceràmics” i “posteriorment, alguns afeccionats de la ciutat de Sóller van recuperar els fragments de dos gots troncocónics que es conserven en el Museu de la citada ciutat”. No resulta casual, per tant, que J. Mascaró indiqués la presència d’un monument megalític en aquell lloc en el Mapa general de Mallorca (1958), ni que inclogués el jaciment d’Almallutx al catàleg de monuments prehistòrics i protohistòrics de Mallorca (1967), on el defineix com un poblat emmurallat d’uns 2.000 m2 i un edifici aïllat.
No obstant això, el nucli arqueològic va prendre importància a partir de l’any 1969, quan el Ministeri d’Obres Públiques, a través del Servei Hidràulic de Balears (1972), pren la determinació de construir dos embassaments en cadena, un a Cúber i l’altre a Almallutx, amb la finalitat de proveir d’aigua potable la ciutat de Palma.
L’execució del projecte comportava la inundació de tota la vall d’Almallutx, de manera que el jaciment quedaria majoritàriament sota les aigües. Davant la imminència dels fets, el delegat local d’excavacions arqueològiques, Bartomeu Enseñat, i els seus col·laboradors, van iniciar l’excavació d’alguns habitatges durant l’estiu i tardor d’aquell any i, al mateix temps, va gestionar el desmunt de la columna central d’una edificació aïllada propera a la carretera actual i el seu trasllat i reconstrucció sobre una plataforma de formigó, a una esplanada contigua a la carretera principal d’Andratx a Pollença. El trasllat es va consumar el 4 de desembre del 1969, amb la col·laboració dels mariners de l’Estació Naval de Sóller. Al peu de la columna, dins d’un petit dipòsit, es va col·locar un document amb la data de l’erecció, el motiu i altres dades auxiliars .
En aquells dies ja s’havien iniciat les obres de construcció de la presa de Cúber, i aviat començarien les d’Almallutx (1970).
L’avanç de les obres, així com l’interès de les estructures i materials apareguts a les excavacions, van animar a Bartomeu Enseñat i als seus col·laboradors a realitzar una segona campanya a major escala, amb la intenció de “excavar y salvar el mayor número posible de construcciones y piezas ante la inminencia de la inundación del valle, que en el invierno siguiente quedaría ya completamente anegado ” tal com va explicar M. Fernández-Miranda a la Memòria de l’excavació publicada a l’any següent (1971). La campanya va tenir lloc durant l’estiu del 1970 i es van excavar fins a onze edificis i una part de la muralla de tancament.
Les excavacions del recinte talaiòtic van evidenciar que sobre les restes ceràmiques es podia destriar “un poblamiento medieval con cerámicas vidriadas posiblemente de los siglos XIII-XIV que se extiende además a otras zonas del valle según pudimos observar en prospecciones visuales” (1973). En tractar-se d’un “conjunto de fecha medieval tardía”, el jaciment no desperta la atenció dels investigadors. Tot i això, dos dels col·laboradors de l’excavació, Antoni Matheu i Antoni Estades, decidiren “realizar en él alguna cata para impedir que se perdiera como documentación de un poblamiento medieval mallorquín”, ja que quedaria inundat per les aigües de l’embassament (1972).
Els treballs es van dur a terme durant l’hivern del 1970/71 i es van excavar quatre habitacions a les quals exhumaren abundants restes ceràmiques. La imminent inundació de la vall, el mateix 1971, provocà l’abandó de la recerca arqueològica en aquest indret. No serà fins a la tardor de l’any 2011 quan unes prospeccions al llit de l’embassament han posat de manifest de nou la importància arqueològica de l’indret. D’aquests treballs vos en parlarem en el proper article.
