Tot Art-Xipèlag que s’apreciï ha de gaudir de les seves Palmeres, si és possible ben devora la mar. Com sabeu jo ja vaig proveir l’Art-Xipèlag, quan va néixer, d’un llaütet per anar navegant les aigües d’illa en illa. Ara deixaré com imatge de la meva residència temporal aquestes palmeres. No són unes palmeres més. Representen més aviat aquell paradís que fou Eivissa per mi, i per tants d’altres artistes, quan arribàrem a Eivissa ara fa més de mig segle. Pot semblar un tòpic, però us puc assegurar que aquella Eivissa era tota ella una imatge del paradís
Fent una passejada pel lloc que llavors era una platja verge vora la ciutat, la Platja d’en Bossa, vaig trobar aquest redol de palmeres. Em vingué al pensament un altre redol de palmeres que fa molts anys m’havia copsat l’ànima en l’època que passejava per Sevilla preparant la meva primera exposició. Corria l’any 1947, i jo era jove. Molt jove. I començava un camí. El camí m’havia duit fins a la meva Illa poètica. Potser havia arribat al que seria el meu destí?
Em vaig aturar i vaig voler recollir aquells sentiments de l’única manera que se sap expressar un artista. Tal vegada t’expressis i no sempre et donis a entendre. Però el dibuix vessa de les mans i el poema dels llavis
¡ qué palmeras de penumbra
así que agudos desaires
con sus palmitas pintadas
eternizadas al aire…!
Platja d’en Bossa. Dibuix tinta xina sobre paper. Carloandrés. Eivissa, 1967
